dimarts 14 serà Elèctric

Incendis de poesia, assassinats, dracs de cua llarga i beautiful people

Joan Vinuesa, Daniel Busquets i Felip Costaglioli

al BarElèctric a les deu de la nit

Travessera de Gràcia, 233

Pere Calonge escriu sobre La zona al Levante!

Des del mateix advertiment inicial, que

capgira unes paraules conegudes per habituals,

Dovlàtov situa les bases de l’obra que

el lector té entre mans: «Tots els noms, els

esdeveniments i les dates són autèntics. Només

m’he inventat els detalls que no són rellevants.

És per això que qualsevol semblança

entre personatges d’aquest llibre i

persones reals és malintencionada. I que

tota invenció artística és imprevista i casual

». Mig ironia, mig realitat estricta, doncs,

el fet és que així s’inicia La zona: un joc literari

entre ficció, autobiografia, memòria,

dietari, novel·la o conte; i una de les obres

més impactants que recordem en molt de

temps.

Plantejada des de l’autoficció —si més no,

en una part important— el narrador hi juga

a confondre’s amb el propi Dovlàtov: com ell,

és un escriptor que havia estat vigilant d’un

camp de presoners soviètic; i, com ell, exiliat

després als EUA, hi recompon les notes

que havia pres en l’estada al camp per convertir-

les en un relat. L’estructura de l’obra

n’és una de les primeres i més evidents

conseqüències: s’hi alternen les

cartes que, ja als EUA, l’autor envia

al seu editor, i els fragments

de narració que les acompanyen;

fragments més o menys novel

·lats, amb personatges de ficció,

sobre la vida al penal. Dues

parts independents però relacionades

alhora: perquè en les

cartes hi ha al·lusions al procés

d’elaboració del relat, a la manera

com aquest ha hagut d’eixir

de la URSS en forma de fragments

microfilmats, etc. Però,

sobretot, perquè totes dues parlen d’un

mateix tema: de l’Home. Efectivament, en

forma de narració de ficció o en forma d’assaig

—que és epistolar en aquest cas, però

ben bé podria passar per dietarístic— Dovlàtov

no apunta a l’exterior sinó a l’interior.

Fins i tot quan fa literatura de la vida al camp,

la premissa és distinta a la que ens té acostumat

aquest tipus d’obra: «Per a en Soljenitsin,

el camp és l’infern. Jo, en canvi, penso

que l’infern som nosaltres…».

Com expliquen les cartes que precedeixen

cada nou enviament que fa a l’editor, els

fragments del relat ni estan complets ni estan

ordenats; així, funcionen com contes solts

o, més aviat, com estampes que —per acumulació—

van dibuixant la vida quotidiana

al camp. El resultat és una obra eminentment

fragmentària: si l’espill amb la imatge del

camp va caure i es va esmicolar, La zona serien

els fragments dispersos, incomplets i

desordenats que queden de tot plegat. Un

element formal que, d’altra banda, s’adiu perfectament

amb el contingut; perquè potser

no hi ha millor manera de provar de reflectir

aquest infern. Malgrat tot, els fragments

van reproduint una certa trama novel·lesca

de personatges recurrents, començant per

un que s’intueix transsumpte de l’autor i continuant

pels oficials, vigilants i presos del

camp; fins i tot d’alguns de fora. El que s’hi

narra és tot un seguit d’episodis més o menys

quotidians, però amb una perspectiva

propera; no és el camp com a institució l’objectiu,

sinó el dia a dia dels homes i les dones

que l’habiten: la preparació d’una representació

teatral, l’atac contra un dels

presoners per part dels companys, o contra

el vigilant mateix, que el du a

l’hospital greument ferit.

Irreverència i cinisme

L’estil de Dovlàtov és d’una precisió

afilada. Basat en un treball

gairebé poètic de la prosa, que té

en la frase breu, polida, lacònica,

i en la condensació narrativa els

elements principals. Un to en absolut

tràgic, però sí desolat i cru;

i fins a cert punt irreverent i cínic.

Una forma que s’explica a la

perfecció si tenim en compte el

material amb què hi treballa l’autor: l’estupefacció,

el vertigen, la inquietud; i, en el lector,

el desassossec: la sensació que se l’emporten

a l’infern sense pràcticament haverne

estat conscient. Perquè no es tracta dels

horrors del camp, sinó de la manera com

aquests transformen l’interior de la persona

que els viu o que els observa de prop: «No

he promès als lectors un espectacle impressionant.

Hauria preferit posar-los davant

d’un mirall». I, en el seu cas personal,

en la manera de viure-ho va implícita una

definició de literatura: el desdoblament en

dos entitats, el cos que pateix i la ment que

fins i tot s’alegra d’aquest patiment pel que

té de materialper a l’escriptura; una vida insuportable

que pren significat reconvertida

en inspiració, si és que aquesta paraula té

sentit ací: «La meva literatura esdevingué

un complement a la vida. Un complement

sense el qual la vida hauria resultat obscena

». Tot i que aquest joc es basteix sobre una

trampa que hi és inherent, i que fa que l’excel

·lència literària siga directament proporcional

a l’evidència de l’abisme entre realitat

i somni.

El plantejament de l’obra xoca amb alguns

elements canònics de la tradició literària russa

en general, i de la literatura concentracionària

en particular. Per exemple, en el fet

que el camp on transcorre l’obra siga civil,

cosa que significa que els personatges que

l’habiten són lladres, assassins, estafadors,

etc. Ben lluny ja d’inici, doncs, de la temptació

de convertir-los en herois. Al contrari,

l’absurd i la banalitat en mouen sovint les accions;

un absurd que sembla negar qualsevol

sentit —i molt menys èpic— a l’existència

humana. També hi ha un canvi evident

pel que fa al punt de vista, ja que en aquest

cas se’n ofereix el del vigilant enfront del pres,

tot i que l’obra acabe per igualar-los tots dos

en la seua misèria. I en el to de sarcasme descregut

que Dovlàtov adopta per al seu narrador;

no només quan fa explícit que allò que

hi escriu no té res a veure amb la literatura

«de presons» a l’ús —on cita l’Arxipèlag Gulag

o els Apunts de la casa morta— sinó de

manera general per un cert humor negre que

desactiva una lectura més dramàtica. I no és,

evidentment, que no la tinga: simplement hi

és d’una manera implícita, explicada justament

per aquesta absurditat.

Però, sobretot, perquè allò que s’hi narra

sembla una història estrictament personal.

Una baixada als inferns, però a un d’interior;

a un infern humà i individual. El relat s’allunya

voluntàriament del sentit col·lectiu que

—de manera més que evident— podria

prendre una mirada als camps de concentració

soviètics, al gulag. I de qualsevol sentit

tràgic. Així, no hi ha bons i dolents, no hi

ha policies i reclusos; pràcticament no hi ha

ni tan sols dins i fora del reixat que emmarca

aquesta zona. Aquesta és, justament, la

principal tragèdia; l’absurditat més evident.

El narrador ho fa més o menys explícit en més

d’una ocasió: «I ara ja passo al tema fonamental.

A allò que expressa l’essència de la

vida en un camp. A allò que constitueix la sensació

principal d’un antic vigilant de camp de

presoners. A les característiques de la sospitosa

semblança entre els guardes i els reclusos.

O, per dir-ho d’una manera més ampla,

entre “el camp” i “la llibertat”». I un poc més

endavant: «A totes dues bandes de la tanca

s’estenia un mateix món sense ànima».

Poc importa si en La zona tot és premeditat,

la imatge de l’autor falsa i els fragments

que formen l’obra pensats tal i com hi apareixen

ara mateix; o si, per contra, és fruit de

la casualitat —la casualitat, per cert, que tant

interessa l’autor—, d’una veritat autobiogràfica,

de les circumstàncies vitals de l’escriptor.

De les circumstàncies de Serguei

Dovlàtov, existencialista remullat de vodka,

irònic, descregut, desesperançat, autodestructiu;

el «trobador de la banalitat esmolada

», com hi escriu en algun moment.

Poc importa, perquè el resultat és fascinant.

De les obres més inquietants, radicalment

literàries i profundament incisives que hem

llegit en molt de temps.

L’INFERN SOM NOSALTRES.

—Pere Calonge, Levante—

Des del mateix advertiment inicial, que capgira unes paraules conegudes per habituals, Dovlàtov situa les bases de l’obra que el lector té entre mans: «Tots els noms, els esdeveniments i les dates són autèntics. Només m’he inventat els detalls que no són rellevants. És per això que qualsevol semblança entre personatges d’aquest llibre i persones reals és malintencionada. I que tota invenció artística és imprevista i casual».

Mig ironia, mig realitat estricta, doncs, el fet és que així s’inicia La zona: un joc literari entre ficció, autobiografia, memòria, dietari, novel·la o conte; i una de les obres més impactants que recordem en molt de temps. Plantejada des de l’autoficció —si més no, en una part important— el narrador hi juga a confondre’s amb el propi Dovlàtov: com ell, és un escriptor que havia estat vigilant d’un camp de presoners soviètic; i, com ell, exiliat després als EUA, hi recompon les notes que havia pres en l’estada al camp per convertir- les en un relat. L’estructura de l’obra n’és una de les primeres i més evidents conseqüències: s’hi alternen les cartes que, ja als EUA, l’autor envia al seu editor, i els fragments de narració que les acompanyen; fragments més o menys novel ·lats, amb personatges de ficció, sobre la vida al penal. Dues parts independents però relacionades alhora: perquè en les cartes hi ha al·lusions al procés d’elaboració del relat, a la manera com aquest ha hagut d’eixir de la URSS en forma de fragments microfilmats, etc. Però, sobretot, perquè totes dues parlen d’un mateix tema: de l’Home. Efectivament, en forma de narració de ficció o en forma d’assaig —que és epistolar en aquest cas, però ben bé podria passar per dietarístic— Dovlàtov no apunta a l’exterior sinó a l’interior.

Fins i tot quan fa literatura de la vida al camp, la premissa és distinta a la que ens té acostumat aquest tipus d’obra: «Per a en Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo, en canvi, penso que l’infern som nosaltres…». Com expliquen les cartes que precedeixen cada nou enviament que fa a l’editor, els fragments del relat ni estan complets ni estan ordenats; així, funcionen com contes solts o, més aviat, com estampes que —per acumulació— van dibuixant la vida quotidiana al camp. El resultat és una obra eminentment fragmentària: si l’espill amb la imatge del camp va caure i es va esmicolar, La zona serien els fragments dispersos, incomplets i desordenats que queden de tot plegat. Un element formal que, d’altra banda, s’adiu perfectament amb el contingut; perquè potser no hi ha millor manera de provar de reflectir aquest infern. Malgrat tot, els fragments van reproduint una certa trama novel·lesca de personatges recurrents, començant per un que s’intueix transsumpte de l’autor i continuant pels oficials, vigilants i presos del camp; fins i tot d’alguns de fora. El que s’hi narra és tot un seguit d’episodis més o menys quotidians, però amb una perspectiva propera; no és el camp com a institució l’objectiu, sinó el dia a dia dels homes i les dones que l’habiten: la preparació d’una representació teatral, l’atac contra un dels presoners per part dels companys, o contra el vigilant mateix, que el du a l’hospital greument ferit.

Irreverència i cinisme

L’estil de Dovlàtov és d’una precisió afilada. Basat en un treball gairebé poètic de la prosa, que té en la frase breu, polida, lacònica, i en la condensació narrativa els elements principals. Un to en absolut tràgic, però sí desolat i cru; i fins a cert punt irreverent i cínic. Una forma que s’explica a la perfecció si tenim en compte el material amb què hi treballa l’autor: l’estupefacció, el vertigen, la inquietud; i, en el lector, el desassossec: la sensació que se l’emporten a l’infern sense pràcticament haverne estat conscient. Perquè no es tracta dels horrors del camp, sinó de la manera com aquests transformen l’interior de la persona que els viu o que els observa de prop: «No he promès als lectors un espectacle impressionant. Hauria preferit posar-los davant d’un mirall». I, en el seu cas personal, en la manera de viure-ho va implícita una definició de literatura: el desdoblament en dos entitats, el cos que pateix i la ment que fins i tot s’alegra d’aquest patiment pel que té de material per a l’escriptura; una vida insuportable que pren significat reconvertida en inspiració, si és que aquesta paraula té sentit ací: «La meva literatura esdevingué un complement a la vida. Un complement sense el qual la vida hauria resultat obscena». Tot i que aquest joc es basteix sobre una trampa que hi és inherent, i que fa que l’excel ·lència literària siga directament proporcional a l’evidència de l’abisme entre realitat i somni. El plantejament de l’obra xoca amb alguns elements canònics de la tradició literària russa en general, i de la literatura concentracionària en particular. Per exemple, en el fet que el camp on transcorre l’obra siga civil, cosa que significa que els personatges que l’habiten són lladres, assassins, estafadors, etc. Ben lluny ja d’inici, doncs, de la temptació de convertir-los en herois. Al contrari, l’absurd i la banalitat en mouen sovint les accions; un absurd que sembla negar qualsevol sentit —i molt menys èpic— a l’existència humana. També hi ha un canvi evident pel que fa al punt de vista, ja que en aquest cas se’n ofereix el del vigilant enfront del pres, tot i que l’obra acabe per igualar-los tots dos en la seua misèria. I en el to de sarcasme descregut que Dovlàtov adopta per al seu narrador; no només quan fa explícit que allò que hi escriu no té res a veure amb la literatura «de presons» a l’ús —on cita l’Arxipèlag Gulag o els Apunts de la casa morta— sinó de manera general per un cert humor negre que desactiva una lectura més dramàtica. I no és, evidentment, que no la tinga: simplement hi és d’una manera implícita, explicada justament per aquesta absurditat. Però, sobretot, perquè allò que s’hi narra sembla una història estrictament personal. Una baixada als inferns, però a un d’interior; a un infern humà i individual.

El relat s’allunya voluntàriament del sentit col·lectiu que —de manera més que evident— podria prendre una mirada als camps de concentració soviètics, al gulag. I de qualsevol sentit tràgic. Així, no hi ha bons i dolents, no hi ha policies i reclusos; pràcticament no hi ha ni tan sols dins i fora del reixat que emmarca aquesta zona. Aquesta és, justament, la principal tragèdia; l’absurditat més evident. El narrador ho fa més o menys explícit en més d’una ocasió: «I ara ja passo al tema fonamental. A allò que expressa l’essència de la vida en un camp. A allò que constitueix la sensació principal d’un antic vigilant de camp de presoners. A les característiques de la sospitosa semblança entre els guardes i els reclusos. O, per dir-ho d’una manera més ampla, entre “el camp” i “la llibertat”». I un poc més endavant: «A totes dues bandes de la tanca s’estenia un mateix món sense ànima». Poc importa si en La zona tot és premeditat, la imatge de l’autor falsa i els fragments que formen l’obra pensats tal i com hi apareixen ara mateix; o si, per contra, és fruit de la casualitat —la casualitat, per cert, que tant interessa l’autor—, d’una veritat autobiogràfica, de les circumstàncies vitals de l’escriptor. De les circumstàncies de Serguei Dovlàtov, existencialista remullat de vodka, irònic, descregut, desesperançat, autodestructiu; el «trobador de la banalitat esmolada», com hi escriu en algun moment. Poc importa, perquè el resultat és fascinant. De les obres més inquietants, radicalment literàries i profundament incisives que hem llegit en molt de temps.

l’Helicòpter aterrarà a Ocata

ella diu que no vol recitar, nosaltres insistim

treu el llibret magenta i llegeix una estona

després l’acull un tamboret, el llibre , i surt la carpeta dels inèdits, dels que vindran

Serà a la vinetaria Vins i Divins  d’Ocata el proper dimarts 7 de juliol, sant fermí, a les nou del vespre. s’hi va amb tren es torna de nit.

juliol engalinat

Divendres 3 de juliol:

a les 21h als jardins de Flora Tristan (c/padilla 210) llegiran Pau Gener Galin i Mireia Vidal-Conte.

a les 23h Tres reconeguts poetes ens acompanyaran el proper divendres 3 de juliol, al Casal de Joves de Sant Feliu de Llobregat. La Mireia Vidal-Conte, el Pau Gener Galin, i l’Eduard Carmona ens llegiran els seus poemes a la plaça del Casal, en aquest nit d’estiu…
La Mireia Vidal-Conte està treballant en una nova publicació, després de guanyar quatre premis amb els seus anteriors poemaris. El Pau Gener acaba de publicar el seu tercer llibre Tancat per mancances.  I l’Eduard Carmona publicarà el seu primer llibre la propera tardor.Casal de Joves
Ctra. Laureà Miró, 118-122
Sant Feliu de Llobregat

Dissabte 4 de juliol:

Participarà, junt Anna Aguilar-Amat i el Santi Montagut,  en la presentació del llibre d’Ivette Nadal,a la Roca Umbert de Granollers a les 22h.

Dijous 9 de juliol:

A la Cova de les Cultures a les deu de la nit, us ho podeu combinar perfectament venint després de la presentació amb Martí Sales a la LLibreria Bertrand del llibre de Pepe Sales Sense re, sene remei, recitarà una tríada més que interessant:
Miquel Izquierdo, Mireia Vidal-Conte i Pau Gener Galin,

+ els visuals by elnenamagat

cicle de juliol a la LLibreria Bertrand

els tres primers dijous de juliol, a l’hora de la fresqueta, les set de la tarda, presentem els tres nous alabatres.

2 de juliol Aire i sang a la butxaca de Felip Costaglioli, acompanyat pel poeta Daniel Busquets

9 de juliol Martí Sales i Lulú Martorell presentaran Sense res, sense remei de Pepe Sales

16 de juliol Marcel Riera presentarà Finestrals de Philip Larkin

 

dels Eutròfics del Pedrals al popArb 26.06.09

quan el pop sí que és poesia! entre El Furgatori, les garoines i l’ambrosia

proposta d’un cap de setmana LaBreuenc

LaBreu Edicions us convida a un cap de setmana estiuenc i literari:

 

El proper divendres 19 de juny a les 20h.  a la seu de la Fundació Àngel Planells, carrer de l’Or, núm. 2 de Blanes, farem la presentació del llibre La zona de Serguei Dovlàtov. Ens acompanyaran l’editor Miquel Adam i Ricard San Vicente, expert , traductor d’algunes de les obres més importants de la literatura russa, i autor del pròleg de  La zona.  Per atendre les vostres preguntes, fer entrevistes o ampliar la informació estaran a la vostra disposició el mateix dia 19 de juny a les 19.30 h. a la seu de la fundació.

 

I dissabte 20 de juny a les 20 h , a La Sala de Torroella de Montgrí, plaça Ernest LLuch, s/n, Pau Gener Galin i Felip Costaglioli recitaran els seus poemaris Tancat per mancances i Aire i sang a la butxaca

 

dimarts, 16. Els Nens Eutròfics a l’Apolo (2)

ELS NENS EUTRÒFICS  canten, i cançons de les cantades són poemes de El Furgatori, publicat per LaBreu Edicions ja fa uns anyets, dimarts la darrera dotzena d’exemplars de l’edició podrà ser comprada, apunteu-vos a l’agenda una nit sonada

Dimarts, 16 de juny. 21h.
La 2 de l’Apolo es prepara per acollir una de les seves nits més inaudites.La poesia barroca i al·lucinant dels Nens Eutròfics de Josep Pedrals, alcostat de l’impactant descàrrega 8bits d’uns Electrotoylets que manipulen el foklore català indiscriminadament

ELS NENS EUTRÒFICS presentaran el nou cd “Esquitxos ultra lleugers” (El tigre de Cibèria, 2009)
Els Nens Eutròfics, formació musical creada pel poeta Josep Pedrals, acompanyat de cinc músics. El seu resultat és “Esquitxos Ultra Lleugers”, presentat en una delicada edició del Tigrede Cibèria. Anteriors treballs d’ell, l‘Endoll  (LaBreuEdicions/Bankrobber)juntament amb en Pau Guillamino. Enguany, els Nens Eutròfics es presentaran a l’Heliogàbal, Fira Vila-Seca i Festival Poparb.
En Josep Pedrals té una nova joguina per fer petits sorollets i entretenir-los a tots vostès. Ha alimentat a uns nens petits que tenia clausurats en un lúgubre local d’assaig mal ventilat i els
ha sotmès a tota una successió d’estructures musicals barroques i decadents [deca-dance], fins a convertir-los en extraordinaris companys de viatge i carretera. El pop antimodern
dels Nens Eutròfics, el seu free-jazz sardanístic, el
reggeaton provincià, el Beck de l’Eixample, la poesia més
banal, la més porca, el funky rústic i rural, o la meta-autocrítica
llegida en forma de manifest en directe són les
respostes més fresques i agosarades que es podia
permetre un país trist i deca-dance com és el nostre.
http://myspace.com/elsnenseutrofics

el dia després, un recital més íntim

avui dijous  11 de juny a les vuit del vespre un recital a petit comité a la LLibreria Antinous

Daniel Busquets La trama perfecta

Felip Costaglioli Aire i sang a la butxaca

 

10 de juny, alabatrada amb aires d’estiu

dimecres 10 a l’Horiginal presentem 3 alabatres nous, serà a dos de nou i procurarem allargar la nit , ja sabeu on: c/ferlandina,29, davant del Macba

amb la participació de:

Marcel Riera, Martí Sales, Lulú Martorell, Felip Costaglioli i la música de Coco Puig

–

“HERBA TALLADA

L’herba tallada, fràgil, jeu.

tenen un respirar somort

les tiges segades, i breu.

Es fa molt, molt llarga la mort

que es marceix en blanques hores

d’un juny de fulles tendre

amb flors de castanyer a les vores

que closos d’argent no deixen prendre’s.

blancs lilàs inclinats,

pastanagues bordes al camí ombriu

i uns núvols desmesurats

movent-se al pas de l’estiu”

 

pàg.85 de Finestrals de Philip Larkin

LaBreu edicions, maig 2009