Vintró, la Sagrada Família i Els Muntells

ve directe d’un post d’Helena Morén:

El riu(re) de Jordi Vintró: “…l’art més pur no en queda al marge”

 Sí que vaig anar, però, dins la Setmana de Poesia a Barcelona, diumenge passat a la lectura passejada que van fer vuit joves poetes (Elies Barberà, Amat Baró, Pau Bou, Eduard Carmona, Moixic, Jaume C. Pons, Carles Rebassa i Martí Sales) d’Insuficiència mitral (Lumen, 1997. Premi Aula de Poesia de Barcelona 1996), tot un homenatge al seu autor, Jordi Vintró, a qui dedico aquest text. Ell va estar present al llarg de tot el recorregut que vam fer una cinquantena de persones baixant l’Avinguda Gaudí des de l’Hospital de Sant Pau a la Sagrada Família. Era una iniciativa de Josep Pedrals, que darrerament ha guanyat dos concursos de Poetry Slam, un a Osaka (Japó), l’altre a Almería (Espanya), i com sempre va fer d’excel·lent mestre de cerimònies. També hi van ser presents altres poetes com Marc Romera, Tomàs Àrias… i músics [que són de Sarrià, com Vintró] com Josep Torelló (Els Amics del Bosc) o El Pèsol Ferèstec. I d’aquest últim, s’espera un disc ben aviat, on apareixerà un poema de Vintró musicat, que em permeto la llicència d’avançar… “Carta blanca”, dins el poemari Cartes de sotamà (La Breu Edicions, 2006).

Vintró riu només veure’t, sempre saluda, i, sobretot, coneix el què escriu. Però és un poeta que es camufla així que pot, mai ha buscat ser el protagonista. Diumenge, mentre els altres poetes recitaven (amb micros portàtils) la seva obra, ell anava dient, amb la boca petita però fil per randa, el seu poema-riu. Com si li tornés a sortir a raig: “…i riu, però no sap pas de què riu,/ i plora, i tem, i vibra si s’escau,/ i creu…”. El torrent de mots i raons que és Insuficiència mitral, va emergir per un dia a l’exterior, lluny de “la foscor més fosca d’un calaix”. Us mostro aquí uns quants remolins ben interessants i amb la sornegueria que el caracteritza [un apunt: si a Escoffet no li agradaven les majúscules, a en Vintró aquí, no li van agradar els punts, ni seguits ni a part]:

(…)
perquè encertar com cal el punt de sal
és tan difícil, per a tot mortal,
com fer ganxet al cim de l’Everest,
com veure el sol alçar-se per l’oest,
tot i la gent que té la impressió,
gent d’Àfrica, de Reus i del Japó,
que és als extrems on hi ha virtuts més grans,
i es mouen entre bledes i entrepans
gegants, picants, picant tan fort de peus,
que se sent per tot Àfrica i tot Reus,
però no és a les llesques, sinó al mig,
on es troba la punta del desig,
com es troba la punta del vaixell
entremig de l’orada i el pagell,
quan navega, lliscant sobre el mar blau
(···)
en un temps de mitges veritats,
les ironies, les mordacitats,
són la boia, la corda i el tauló
d’un gran segment de la població,
més que més quan les coses s’han torçat
i s’ajunten les plagues: el calçat
més i més car, l’atur forçós, l’amor
incert i escàs, l’atzar dels drets d’autor,
l’atac de cor, la crisi de la llar,
el llarg viatge sense nord ni far,
la disputa perenne sobre el fur,
els dubtes sobre l’àdhuc, l’hom i el llur,
la figa del fusible d’un amper,
l’errata al mig d’un llibre de Voltaire,
el clar-obscur, l’aigua amb regust de clor,
el llautó d’un anell que no era d’or,
d’aquest metall primat del capital
per fer-ne els seus vedells, un metall tal,
que, en els somorts reflexos d’un lingot,
l’home es fa déu, l’inculte, poliglot,
la granota, gripau, el diputat,
senyoràs i banquer, la caritat,
mecenatge, el desdeny, amor, el ban,
paper suat i moll, la ciutat gran,
suburbi benestant, on l’enrenou
arriba esmorteït, el toro, bou,
la mona, musa, perquè l’art més pur
no en queda al marge, per més alt que el mur
que el resguarda s’elevi cap al cel,
per més profunda que la gran arrel
que el sustenta davalli (···)
que els rius de whisky, fent el que han de fer
al fetge, a les meninges i al pedrer,
donen tranquil·litat a l’esperit,
excuses al pecat, valor al pit,
diners al bar, conceptes a la part
més remota del cap, a la de l’art,
com ara el del poema sense fi
(···)
i és que els dits en què es fixa l’amor, cec,
no són sempre els que prenen banys al rec
de la raó més pura, els dits sublims,
ni massa revinguts ni massa prims,
sinó que són bastant més estovats,
i prefereixen la dolçor dels prats,
o de la vida amb tots els ets i uts,
a l’escalada als cims més costeruts
d’uns Pirineus mentals, troben més fi
un ball, un llit, una sonata en mi
i dues mosques que facin estiu
en una galta que no sap si riu
o plora més que no faria aquí
la criatura, quan un endeví
li fa notar que, contra el que ella creu,
qui no és un boig és un galifardeu
i se li fa tan gros el desengany
que no troba la clau, ni troba el pany
(···)

Bé, i aquí prenem un meandre… perquè Vintró jo crec que el vaig conèixer, així conèixer, en una sortida que vam fer una colla anys enrera, per invitació d’Andreu Subirats i Marc Romera, que aleshores compartien el lloguer (?!) d’una casa d’estiueig a Els Muntells. D’allà va sortir un relat [que tinc, inèdit, però no puc reproduir sencer, per llargària; i, de fet, em sembla que en Romera també té un conte inspirat en la mateixa nit de farra], “Amics per sempre”, que us en reproduïré un fragment perquè (espero) capteu una mica la part prosaica i més irònica de Vintró a l’hora de reproduir el món on viu:

“(···) Jo sóc molt lliberal. Tots nosaltres som molt lliberals, aquí on ens veu. Molt sovint ens despullem tots, en grup, només li dic això. Sí, en Paco també. I anem despullats pertot arreu, sense tallar-nos ni un pèl. I ens fem fotos despullats. Sí, home, en Paco també, li dic. I ens fem fotos fent-nos palles, i cardant, i donant-nos pel cul, així en grup. Ens encanta la fotografia. No com vostè, que només li agrada la foto del carnet d’identitat, i encara gràcies! A nosaltres ens va la fotografia, l’art, la poesia, tot això. Això de la poesia a vostè li deu sonar a papallones en vinagre. Doncs nosaltres fem recitals de poesia en grup. En Paco també. També fem culturisme. Toqui aquests bíceps, toqui (···)”