De pell fina però de carn ferma. Així és Minotaure de Friedrich Dürrenmatt (1921-1990), que LaBreu acaba de traduir. Concisa, de coberta delicada i de poques paraules però carregades de poesia i veritat. Per llegir i rellegir perquè, igual que la poesia, no s’esgota. El gran novel·lista i dramaturg suís d’expressió alemanya se’ns mostra aquí clàssic i polifacètic i complementari alhora. Reescreiu el mite de Teseu i el minotaure i l’explica des de la perspectica de l’home brau imponent i sensible i la complementa amb unes pintures amb tinta xinesa que enriqueixen a pler i a plaer, el relat del minotaure clos i exclòs que va somiar que era un home, que va somiar el llenguatge, l’amistat, la proximitat i l’escalfor i somiant va saber, alhora, que era un monstre que mai li pertoncaria ni la llengua, ni l’amistat, ni la proximitat, ni l’escalfor. De seguida us encaterinarà, aquest éssr privat de contacte amb l’altre i que perd el son i perd la vida per trobar-lo dins d’un laberint que només li retorna el propi reflec.
Especialment fèrtil és el tractament que l’obra fa de la soledat i l’aïllament i del laberint que Dèdal haviat construït per protegir els homes de l’ésser i l’ésser dels homes, “una construcció de la qual ningú que hi hagués entrat n’havia pogut sortir, i les incomptables parets de la qual eren de vidre i estaven intercalades de manera que l’ésser, arraulit, es trobava encarat no només al seu reflex:davant seu veia una quantitat incommensurable d’ éssers com ell”. Fila prim, l’autor, quan descriu l’espai i el personatge, i la dansa de l’amor, amb la donzella i alabastres, i la dansa de la lluita davant de si mateix. Un plaer, mossegar i mastegar aquest tall de prosa poètica ( relat, poesia, nouvelle). Aconseguiu-lo, acosteu-vos-hi i gaudiu-ne.Ara i un altre cop.
Gemma Casamajó i Solé TimeOut, darrera setmana agost 2010
per il·lustra-ho, el llibre amb una altra mena de Minotaure a WallStreet;)
