La maleta de Dovlàtov per Jordi Puntí a L’Avenç de desembre

El desballastament de la Unió Soviètica, ara fa dues dècades, va permetre descobrir tota una tradició literària russa que durant més de mig segle havia quedat a les fosques, segrestada als soterranis gèlids dels edificis estatals del comunisme. Hi havia els autors que a principis de segle escrivien des de l’avantguarda i que la Revolució va abduir, els autors prohibits, els que van dissimular, els que van optar per silenci autoimposat i els que van triar la dissidència silenciada… El viver era tan extraordinari que encara avui dia es van publicant amb aires de novetat absoluta. Són noms que havíem llegit de de passada a la biografia de Nabokov o a les memòries de Nina Berberova ( ella en deia la “generació mitjana”). Vassili Grossman, Andrei Biely o Victor Klovski per exemple, ja havien retrobat breument als setanta, gràcies a l’efervescència obrera d’alguns editors, però darrerament se’ls han afegit autors tant diversos com Leoind Tsipkin, Daniel Kharms i el grup absurdista Oberiu, Iuri Oleixa amb la seva novel·la Enveja ( en vam parlar aquí fa uns mesos), Nadezha Teffi o Leonid Dobitxin.

Tot i que pertanyia a una generació més jove, la que va créixer en ple estalinisme, Serguei Dovlàtov és un dels narradors que amb més força va emergir d’aquell període d’oblit. La llàstima és que ell no ho va poder disfrutar gaire. Nascut el 1941 a Ufa, als Urals, Dovlàtov va aconseguir emigrar als Estats Units el 1978. Aviat va començar a publicar les seves obres en editorials petites, en rus, i gràcies a la intercessió de Joseph Brodsky algunes de les històries van aparèixer a la revista The New Yorker. A partir d’aleshores els seus llibres es van anar traduint a l’anglès, però sempre mantenint un perfil mig clandestí. La seva mort d’un atac de cor el 1990, derivat de l’alcoholisme, va acabar de revestir-lo d’una pàtina maleïda, com de cosa inacabada. Dovlàtov, doncs, és d’aquella mena d’escriptors oficials, però que alhora es converteixen en autors de culte per a una legió de lectors fidels.

Als anys noranta, les seves obres es van publicar gràcies als esforços de Ricard SanVicente, professor i traductor de rus, però cada cop sortien en una editorial diferent i mai no van perdre l’aire secret. Potser perquè la literatura catalana sempre ha reservat un carril per als escriptors desclassats, sembla que Dovlàtov té més sort entre nosaltres. L’any passa l’editorial Labreu va publicar La zona, un recull de textos sobre les seves experiències com a vigilant d’un camp de treball, i ara acaba d’editar La maleta, un dels seus llibres més rodons i la millor porta d’entrada al seu món.

Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.

A l’inici de La maleta, el narrador retroba per atzar, al fons d’un armari, la maleta que va portar quan va emigrar a Estats Units. L’obre i repassa el que hi troba: uns mitjons finesos, unes botines de pell, una jaqueta que havia sigut propietat de l’artista Fernand Léger, uns guants per conduir… Cadascun d’aquests objectes li permet refer algun episodi del seu passat i, de retop, aprofundir en els anhels i les por del qui emigra. Dovlàtov deia: “Jo no visc a Amèrica, visc en l’emigració”. La maleta conservada al llarg dels anys és una gran imatge per descriure en què es converteix la vida d’un emigrant, és la traducció física del moviment, la fugida, la incertesa, la nostàlgia que li sobrevé en moments inesperats.

Llegint les obres de Dovlàtov, tendeixes a pensar que la seva vida devia ser una diversió, però és probable que fos un infern quotidià. El títol de l’article que li va dedicar Brodsky a la seva mort ja ho diu tot: “El món és horrorós, i els homes, tristos” – una frase que només es pot entendre des de la hipèrbole humoristica carregada de veritat. L’humor és, precisament, l’aliat del narrador Dovlàtov per aïllar el patiment i reduir-lo a matèria literària. En una de les digressions que surten a La maleta, explica per què, quan la seva dona va emigrar a Estats Units, ell no la va acompanyar: “Es fa difícil dir per què vaig decidir quedar-me. Evidentment, encara no havia assolit la línia fatídica.(…) O potser és que, inconscientment, aspirava a la repressió. Això ja passa. L’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…”. Visca la ironia.