Una genial presentació d’”A butxacades” d’en Sito Subirats

La INTRUSA es pren la CICUTA i s’ALABAT: Arts longa, vita BREVis

A butxacades, de Joan Todó

Abatut a la Sénia el gos de grans dimensions que van confondre amb una lleona

 

“Finalment ha estat abatut a trets l’animal que buscaven els últims tres dies a la Sénia, al Montsià, i que no era una lleona, com semblava, sinó un gos assalvatjat de grans dimensions. El dispositiu de recerca ha tingut el final que molts no desitjaven, que ha estat la mort de l’animal. Els agents rurals han intentat fer-lo entrar en unes gàbies especials per capturar-lo, però no ho han aconseguit. Han estudiat anestesiar-lo amb dards, però s’ha descartat perquè com que era de nit s’ha considerat una operació perillosa, de manera que han optat per matar-lo. El gos assalvatjat hauria fet confondre els veïns de la zona per la “gran semblança física amb una lleona”.”

 

Si no fos cert que el text que acabo de llegir és tracta d’un titular de premsa del dia 8 d’octubre de 2009, podríem pensar que ens trobem davant un poema en prosa de J.V.Foix, un d’aquells d’Allò que no diu la vanguardia o tal vegada un títol de Les Irreals Omegues. El llibre que presentem avui, A butxacades de Joan Todó, ha estat escrit per un senienc, un fill del poble on van abatre a trets el gos assalvajat de grans dimensions confós amb una lleona, una lleona als ports de Beseit? J.V. Foix era de Sarria, un poble veí del poblot de Barcelona, quan ell va néixer el 1893, i passa per ser un poeta, un poeta, per al gran públic, de caire avantguardista, surrealista, futurista, amb negoci familiar de pastissers i que passava quatre o cinc mesos l’any al Port de la Selva. Òbviament, qui aplica aquest imaginari a l’obra de J.V.Foix passa per damunt de la seva literatura de puntetes i sense embrutar-se. L’obra del sarrianenc depassa amb escreix els gèneres literaris i el localisme nacional. La “ficció” lírico-narrativa de Foix, la càrrega psicològica dels seus personatges i els seus arguments onírico-realistes, adès històrics, ara d’extrema contemporaneïtat, ja la voldrien per a ells una gran majoria dels autors que es fan dir o volen ésser anomenats novel·listes o narradors de ficció. Per què… al capdavall, on comença i on acaba la ficció, de quina matèria mental està feta, existeix realment la ficció, cal inventar-se tot un món amb personatges i situacions i llocs versemblants i diàlegs i accions i finals i capítols i literatura dins la literatura i agents literais i cocktails (de molotov, esclar) i tota aquesta comèdia? Doncs, sí, sembla ser que sí; i així, la ficció, de vegades pot esdevenir més dolenta que la realitat. No és ja la tòpica i idiota frase aquella de què “la realitat sempre supera la ficció”, és que la realitat mai no s’ha proposat de superar la ficció. La realitat és ficció; bé, almenys ara, en l’època de les noves tècnologies (que algun dia seran velles), dels mitjans de comunicació de masses i de l’era dels transports moderns (que algun dia seran antics). Va haver-hi un temps, segur, en què la realitat no era ficció, i era al revés, la ficció esdevenia realitat; i penso ara, per exemple, en la literatura homèrica (escrita sobre el segle VIII a.J.c. sobre uns fets ocorreguts circa el segle XII a.J.c.), o en la veneració de la civilització babilònica de la deessa Ishtar, que els colonitzadors grecs de l’Àsia Menor identificaren amb Artemis i que els cristians tranformaran en la Verge Maria. Crec que són dos clars exemples de com el mite, la ficcio, allò irracional, va esdevenir, en l’antiguitat, amb el temps, amb els segles, una realitat: a partir de la ficció homèrica es crea tota la literatura occidental; i a partir de cultes i creences com les de les civilitzacions mesopotàmica, assíria i egípcia, s’esedevé la creació de la religió catòlica que es manifestarà en la seva més crua realitat en les flames de les fogueres condemnatòries de la Santíssima Inquisició de Sant Raimon de Penyafort.

Bé, feta aquesta introducció, intentaré abordar la qüestió que aquí ens ha portat, que no és altra que la presentació d’aquest primer volum de la nova col·lecció de LaBreu Edicions, Cicuta, que encapçala el nou llibre de Joan Todó A butxacades. Aparentment, un llibre de ficció escrit per un autor que anteriorment, l’any 2007, va publicar un llibre de poemes, Los fòssils al ras, i que prové de les modernament anomenades Terres de l’Ebre. I dic aparentment perquè, seguint allò que deiem fa només uns moments, el terme “ficció” és un dels conceptes que m’he proposat remoure i qüestionar en parlar del llibre de Todó. L’altre concepte, hi anirem però més tard, és el del “localisme”.

Segons el meu parer, A butxacades, no és un llibre de ficció. Si el llibre arribés en aquestes absurdes i inútils, també, com tots sabem, manipulades llistes de la premsa cultural i llibretera, tant de bo! En cap cas hauria de figurar en la mal anomenada llista de “llibres de ficció”. De fet, tampoc li escauria el també mal anomenat terme de “no ficció”, perquè això està quasi bé tot reservat al gènere memorialístic i llibres que ens expliquen com podem amagrir, llarga vida! Haurien d’inventar-se per tant una nova absurda, inútil i manipulada llista que bé podrien intitular “llibres més venuts d’escriptors concos que no són fills de notari, ni han obtingut cap beca ni ajut públic o privat i que després d’estudiar teoria de la literatura i literatura comparada han d’intentar guanyar-se la vida com poden, i que provenen de les Terres de l’Ebre, aquelles terres on un gos de grans dimenions i assalvatjat va ser confós amb una lleona i abatut a trets”. Llibre més venut: A butxacades de Joan Todó. Després d’haver creat aquesta nova categoria la crítica pertinent s’afanyaria a ressenyar la novetat de l’escriptor senienc que partint de la pole position d’exemplars més venuts no podria ser d’una altra manera que la confirmació del poeta de Los fòssils al ras com una veu nova però ja sorprenentmnet cristal·litzada dins l’encara inexplorat erm de la literatura que tot just ell acaba d’encetar. Amb l’etiqueta guanyada a pols de pioner del nou gènere, una munió d’escriptors de ficció i de no ficció s’engrescarien i es posarien a fons a treballar en futures obres mestres de la nova literatura, que passats uns decennis, potser segles, acabaria per donar un bon grapat d’obres de ficció sobre la realitat, que no seria ja real, sinó una mera còpia de la propia ficció.

Per tal d’exemplificar una mica tota aquesta nova poètica de la narració que trobem en A butxacades, llegiré, si se’m permet, un fragmet d’un dels artefactes narratius titulat “L’heroi salva a la donzella”, on Todó partint de la tradició literaria de “l’amor cortès” i recreant el tòpic de la “fin’amors”, on l’enamorat suplica insistentment una mínima prova d’afecte, desplega, com tot seguit sentirem, una particular visió del tòpic en què podem apreciar un tractament gairebé cinematogràfic de l’escena que descriu la disputa amorosa de dos cavallers vers la seva estimada. Llegim: El cavaller negre s’allibera del plastró, del faldar, dels escarsellons. Agafa la donzella i la fa girar, l’obliga a caure de genolls acarada al nafrat, la posa de quatre potes. L’agafa per l’espatlla i comença a remoure faldellins, faldilles i faldes, fins que descobreix la pell suau, lletosa, coberta de borrissol. Arromanga la cota de malla i la penetra, d’un sol cop. A ell mateix li dol. Ella xiscla. Ell li arrenca el vestit, masega els pits, esgarrapa, mossega, li estiregassa els cabells rossos, escup sobre les anques i canvia de forat. Per un moment, veu el seu propi membre cobert de sang, fosca; era verge. El descobriment el fa bramar, mig de plaer, mig de victòria. Sense sortir d’ella, allarga el braç i comença a copejar l’altre guerrer, cridant; li arrenca l’armadura. El despulla. Entre els membres coberts d’una capa greixosa de sang i suor, descobreix el membre lànguid. Li ordena a la noia que xucli. Ella s’hi nega, entre plors. “Veus?”, bramula: “No et vol”. Però li agafa el cap a la donzella i l’amorra al baix ventre del vençut, vociferant-li que ha de xuclar. I ella posa la boca, entre espasmes de fàstic. Ara el guerrer ros allarga la mà i recull la daga. El guerrer bru, amb prou feines conscient, sembla molt lluny d’allí; tanmateix el membre se li redreça. El ros agafa els cabells de la inexperta donzella, la força a moure el cap amunt i avall; quan la deixa anar, un floc de fils d’or se li queda a la mà. Li passa la punta de la daga pels mugrons. Tota ella tremola. La penetra de nou. Ella somica: les llàgrimes es barregen amb la sang i, de cop, amb un líquid espès, marronós, que comença a brollar de la virosta del guerrer argentat”. Qui podria, després d’aquest fragment afirmar que la literatura todoniana és ficció? Algú gosaria a augurar un final feliç per a aquesta història de cavallers enamorats, i donzelles altives? Ens arriscaríem a trobar-hi segones, potser terceres lectures? Deixarem les respostes per a lector.

No voldria acabar sense referir-me a l’altre concepte que abans ja he dit que m’interessava del llibre de Joan Todó: el “localisme”, encara que aquí el terme no és ben bé el precís. Jo voldria parlar d’”ultralocalisme”, que, de fet, és un terme que ja va usar Patrick Gifreu en el seu assaig Dalí, un manifest ultralocal, del 1996. En aquest assaig se’ns afirma que Dalí, partint d’una idea de Michael de Montaigne que més o menys diu que “un no acosegueix el que és universal sinó a partir del que és ultralocal”, argumenta, Dalí, que l’eix del món passa per l’estació de Perpinyà, i, a més a més, Gifreu es capbussa en les relacions i els deutes de Dalí amb personatges com el poeta i erudit Carles Fages de Climent, el filòsof Alexandre Deulofeu Torres, Francesc Pujols o Lídia de Cadaquès, a qui es considera la creadora del mètode paranòic-pràctic; a tots ells, i també alguns altres, Dalí s’hi refereix com a genis “ultralocals”. I és aquesta la idea que se’m revela llegint aquestes capsules narratives todonianes. És cert que alguns patriarques de la recentment, per a mi, mal anomenada literatura ebrenca, ja mostren trets indefugibles d’aquest ultralocalisme. Potser no és el cas del primer de tots ells, Critòfol Despuig, del segle XVI, autor de Los Col·loquis de la Insigne cuitat de Tortosa, obra que sota l’esclat de les idees renaixentistes palesa, al meu parer, una ambició de caire més localista que ultralocalista. Si ens arribem als patriarques moderns, Sebastià Joan Arbó, té obres de gran contingut ultalocalista, penso en Terres de l’Ebre, Tino Costa o Hores en blanc, apareguda amb anterioritat amb el nom de Notes d’un estudiant que va morir boig i que sota una clara influència dovstoievsquiana, enllaça la temàtica ultralocal amb el conflicte de l’estudiant que arriba a la ciutat i no s’hi adapta; i de seguida em ve al cap la narració “Vi de bot i faldes escoceses” de Todó, una descontextualització costumista en clau de cinema espanyol dels anys 50. També Jesús Moncada, el gran narrador de l’Ebre, bé que d’un Ebre més amunt, escriu i aplica l’ultralocalisme en les seves novel·les i els seus magnífics contes; els personatges moncadians, com alguns de Todó, semblen extrets d’una fotografia en blanc i negre que ens trobem quan anem a buidar el pis dels nostres iaios que ja no hi són. L’ultralocalisme aplica una tècnica microscòpica en la visió literària, i així, les coses petites, minúscules o fins i tot invisibles a l’ull humà, se’ns fan evidents, compartides, universals. Ens podem trobar un pastillero de la Sénia o del Rossell tuniejant de cap de setmana al costat d’un loser de Winensburg Ohio de Sherwood Anderson; o, per què no? un papanates local admirant del revès l’obra del gran artista ultralocalista David Trianón (qui serà?), de bracet del gat satànic que parla i porta ulleres del Mestre i Margarita de Mijaíl Bulgakóv. L’ultralocalisme, d’aquesta manera, s’aparta decididament del localisme i també del nacionalisme, que no és altra cosa que una versió augmentada o patriòtica del primer. L’exclusió, el victimisme, la puresa, el mirar-se el melic i trobar-lo bonic o practicar la fel·lació recíproca, són mostres que trobem sovint en la literatura local i nacional. Alguns escriptors, també, de les modernament anomenades Terres de l’Ebre i, segons el meu parer, horterament anomenada literatura ebrenca, han fet de la terra, de la gent, de la llengua un argument, un tema, una lluita; quan totes aquestes coses que he dit tenen per si mateixes la raó de ser i de generar literatura, a l’Ebre, al Danubi o al Mississipí. L’exclusivitat i la pertanyença accidental no han de poder en cap cas amagar les mancances d’un mal escriptor. Cal parar l’orella i observar el món de les noves tecnologies amb velles aptituds, fer-se un bagatge literari i si es tenen ganes i capacitat deixar anar l’escriptura. D’ una altra manera serà fàcil acabar imitant el protagonista de Les il·lusions perdudes, de Balzac, Lucien de Rubempré, que abandona la ciutat de províncies per a anar a triomfar a la capital, París, en un viatge (des)iniciàtic que l’abocarà al localisme per sempre més. Evidentmet, no és aquest el cas de Joan Todó, que tal i com se’ns afirma en la solapa del llibre, no aspira més que ser llegit per la gent del seu poble. Sense cap mena de dubte, els lectors més difícils. Felicitats Joan, gracies per la teva invitació, i quan trobeu un elefant pels voltants de la Sénia aviseu-me que aquesta vegada no m’ho vull perdre.

Andreu Subirats