Encara que en un dels poemes del seu quart llibre escrigui “Sovint menges/i no saps /ni el que menges./Sovint cantes/i no saps/ ni el que cantes./Sovint penses/i no saps/ ni el que penses”, Ernest Farrés (Igualada,1967) observa, reconeix i pren consciència dels seus àpats, cançons i pensaments, i tot sovint ens són administrats a través de dosis de lírica fina – majoritàriament a través del vers de tres síl·labes- que, no obstant això, viatja per dins nostre amb el pes de les veritats amargants, difícils de metabolitzar.
A Sent hornat no vaig enlloc, per exemple, recorda que després que li diguessin que tenia “unes mans/d’escriptor” ha escrit “coses múltiples/i sincrètiques”, ha “mogut soroll” i s’ha pogut distreure “amb cels llisos” que, reconeix, no li “feien falta”. Selecció natural comença amb una bufetada (“al final/tot arriba”) i se’ns emporta cap a la lluna, el sol, “el moment/vuitcentista”, la gebrada, i la petja “recremada/del llimac”: el temor d’acabar -desaparèixer- arriba com una pel·lícula “d’aigües tèrboles”.”Qualsev ol/teoria(és pitjor/que la pràctica” llegim a El talp és cec: la vida (que només s’entén practicant-la) és la font de totes les teories, i és, probablement, la pràctica més desesperada de totes. Al poema inicial del llibre s’encara amb la bellesa -tàvec, rauxa,marc i dona- i s’acaba rebel·lant “contra l’èpica/antropòfaga/d’esberlar/el seu crani/per menjar-se/aquells trossos/del cervell/on pren cos/l’esclavatge/patològic/de les formes/elevades/de bellesa”.
Ernest Farrés, que com a poeta dispara els ulls cap a tot arreu, és capaç de convocar a De claror, gens l’astronauta Neil Arsmstrong, l’insmoni, vies d’ample europeu, tècniques criològiques, un braç mort i aplacar, amb un ull, “el poder/iracund/ del destí/natural” mentre amb l’altre aprèn “idiomes/estrangers”. Els efectes imprevisibles dels camps magnètics és un llibre net i incòmode on l’autor “estalvia/tecnicismes” i desenterra arrels fondes, trepidants.
J.N
Time Out setmana 27 de març 2011
