Amics, ara sí. Amb la llengua a fora marxem finalment de vacances. Atenció, aquest setembre, que tornarem amb molta força i bons títols! Fins aleshores, us deixem amb un fragment d’Una espia a la casa de l’amor, d’Anaïs Nin.
Arreveure!
És estrany, oi, que no hi hagi cap component químic capaç de donar a l’ésser humà la iridescència que li donen les il•lusions? Doni’m el barret. Se’l veu tan formal i tan incòmode! De manera que finalment ha seguit el fil de les meves encarnacions! Però és conscient de l’audàcia, del coratge que cal per fer la meva feina? Hi ha molt poca gent que tingui aquest do. Jo tenia vocació. Es va veure de manera molt precoç, per la meva capacitat d’enganyar-me a mi mateixa. Podia anomenar jardí al pati del darrere, casa a un pis en un bloc modest, i, per evitar una esbroncada si arribava tard a casa podia imaginar-me, podia recrear a l’acte, obstacles i aventures tan interessants que els meus pares trigaven uns minuts a trencar l’encanteri i a tornar a la realitat. Podia sortir del meu jo quotidià i de la meva vida quotidiana i adoptar jos i vides múltiples sense cridar l’atenció. Vull dir que el meu primer crim, i potser el sorprendrà sentir-ho, el vaig cometre contra mi mateixa. En aquella època era una corruptora de menors, i la menor era jo. Vaig corrompre el que s’anomena la realitat i ho vaig fer en favor d’un món més meravellós. Sempre la podia millorar, la realitat. Per això no em van pas detenir: només m’afectava a mi mateixa. Els meus pares no tenien prou criteri per adonar-se que els jocs de mans que feia amb la realitat podien donar una gran artista o com a mínim una gran actriu. El pare em va pegar per fer-me saltar la pols de les il•lusions. Però, estranyament, com més em pegava amb més profusió es tornava a reunir el polsim, i no era una pols grisa o groga com la que es troba cada dia, era el que els aventurers anomenem l’or dels ximples. Doni’m l’abric. Com a investigador, potser estarà més interessat a saber que, en defensa pròpia, acuso els autors de contes de fades. No acuso la gana, no la crueltat, no els meus pares, sinó els contes que prometien que dormir a la neu no donava mai pneumònia, que el pa no es feia mai ranci, que els arbres florien fora de temporada, que els dracs es podien matar amb una mica de coratge, que un desig intens aniria immediatament seguit pel seu acompliment. Els desitjos intrèpids, deien els contes de fades, eren més efectius que la feina. El fum que surt de la llàntia d’Aladí va ser la meva primera cortina de fum, i les mentides que vaig aprendre als contes de fades van ser els meus primers perjuris. Diguem que tenia tendències pervertides: em creia tot el que llegia.
Pàg.126 Una espia a casa de l’amor d’Anaïs Nin (Trad. Ferran Ràfols, LaBreu Edicions 2011)
