Hauria de saber trobar la manera de parlar sobre la repetició amb variacions en la narrativa. Algun dia sabré relacionar Cinc nits de febrer amb l’obra de Mario Bellatin, per exemple, i entre l’un i l’altre hi haurà coses de César Aira, de Biel Mesquida, de Quim Monzó, dels inevitables francesos i d’altres que ara mateix no recordo però que sospito que emergirien entre línia i línia, si mai m’hi poso.
Caldrà incloure Una espia a la casa de l’amor amb prou subtilitat per no matar el final sublim d’aquesta novel·la, perquè poques vegades la repetició és realment rellevant, realment aporta alguna cosa diferent i valuosa a la narració, i poques vegades m’ha deixat tan meravellat com ho ha sabut fer Anaïs Nin. Però avui toca fer la maleta, fa dies que tinc el cap ocupat pel viatge, i res millor que les paraules sàvies de Ferran Ràfols Gesa, el traductor, per saber més de l’estil, i un reportatge de Montse Serra a Vilaweb Lletres per saber com s’ha gestat el llibre.
11 d’agost 2011
