Torno a casa carregat de nous Alabatres per distribuir. Han sortit perfectes, immaculats. Sento aquella escalfor interior, aquelles presses per, per, per, no ho sé. Tot el dia amb el nerviosisme. Avui per fi veuré l’Ester i al Marc i ens donarem els primers exemplars. Cometrem una nova reunió semi-clandestina, perquè davant del temps som clandestins, el temps i les respectives feines alimentícies ens fan moure i reunir-nos amb nocturnitat i per les ombres. Fora d’hores ens reunim.
I arribo al nostre pis franc i em trobo els col·legues mirant sota un raig de llum els poemaris de dalt a baix. Un ull no habituat a observar editors pensaria que som orangutans davant d’un monòlit kubrià, observant un objecte inconegut i misteriós: un llibre. Ens fixem en el seu llom, en els gramatges del paper, en el color perfecte de les portades, en si el paper va contrafibrat o no (clar que no!), en les papallones, en els escarbats i els pixallits… Totes i cadascuna d’aquestes característiques ens han portat feina, maldecaps, anècdotes i aliances. Per fi obrim els llibres. Pàgina de crèdits, solapes, copyrights, l’olor a tinta i l’olor a paper. Tot al seu lloc. Passem pàgines en silenci. Les lletres una mica sobrecarregades de tinta… ummmm… el contrast accentuat, emperò, del groguenc tènue del paper i el negre ferotge del text fa que aquests Alabatres siguin propicis per ser llegits davant d’un crepuscle encés que minva , i que , com diu el Marc, és el millor moment per llegir poesia. Seiem i seguim la reunió. Cal ara empaitar periodistes i amics, insistir, insistir, escriure mails, trucar, trucar, quan?, fora d’hores, sempre fora d’hores!, distribuir, distribuir, distribuir. Fumem. Parlem d’altres coses. Les nostres vides creuen esbojarrades la conversa, com cèrvols una carretera comarcal. No hi ha descans, amics. Abans del canvi de titularitat d’aquest llibre, cal fer moltes altres gestions. Abans que el llibre pertanyi a tota llei al seu autor, abans que el llibre pertanyi definitivament i per sempre al seu lector. No podem deixar un nounat a la intempèrie. Cal seguir reunits.
( a la foto el magatzem i les 17 capses amb les novetats editorials)
Al metro que em porta a casa, carregat d’Alabatres per distribuir. N’obro un a l’atzar. El de Daniel Busquets. Faig memòria de quan vaig conèixer al Busquets. Aquella nit furiosa, aviat farà un any. Obro La trama perfecta i llegeixo:
Tocava prendre mal
rebentar calidoscopis
sota la pluja txa-txa-txa
Tocava ser client
de la droga futura.
Perfecte.
