Joan Todó a la 13ª Nit de Narradors de Banyoles

 

Joan Todó participa en la 13ª Nit de Narrativa organitzada per la Llibreria L’Altell, serà a les deu de la nit a la Muralla de Banyoles.

L’erotisme dels autors ebrencs

Parlem amb l’escriptor de la Sènia Joan Todó, autor de ‘A butxacades’ arran de la Fira del Llibre Ebrenc i Letterarum Joan Todó amb el recull de contes ‘A butxacades’ (LaBreu) i Marta Rojals (entrevista) amb ‘Primavera, estiu, etcètera’ (la Magrana) són la punta de llança dels nous autors de les comarques de l’Ebre. Des de fa anys una sèrie de factors (la xarxa que connecta autors amb lectors, editorials petites que editen i llibreries que els venen els llibres…) potencien la creació i la difusió de la literatura feta a les terres de l’Ebre. I n’és un dels grans esdeveniments anuals la Fira del Llibre Ebrenc, que aquest cap de setmana es farà per vuitena vegada a Móra d’Ebre. I la vuitena fira coincidirà amb el quart Litterarum, una mostra d’espectacles literaris de Catalunya, que s’inaugurarà avui al vespre amb un recital de poetes catalans contemporanis a càrrec d’Emma Vilarasau.

Joan Todó reconeix a Vilaweb que no ha estat gaire atent al moviment dels autors ebrencs, perquè està a Barcelona i és de la Sénia (nascut el 1977), un territori perifèric de les terres de l’Ebre, formades per un conjunt de comarques molt mal comunicades. Tanmateix, fa quatre anys LaBreu Edicions li va publicar el primer llibre de poemes, ‘Los fóssils (al ras)’, i aquell any el van convidar a la Fira del Llibre Ebrenc. Enguany hi torna per signar exemplars de ‘A butxacades’ (LaBreu), el seu primer llibre de narrativa, que conté una dotzena de relats plens de sensualitat i inscrits en el paisatge i en les maneres de fer de la gent de les terres de l’Ebre, ‘perquè jo escric a partir d’allò que conec, i la gent del meu poble, me la conec bé’.

A Todó, que li diguin que els seus contes tenen una gran càrrega sensual el sorprèn. Tanmateix, després de rumiar-hi una mica, comenta: ‘Com et deia abans, el fenomen dels autors ebrencs, no l’he seguit gaire, a banda que n’hi ha molts. Ara, els autors d’abans que havia llegit, Albert Roig, Gerard Vergés, Manel Pérez Bonfill, sí que trobo que tenen en comú l’erotisme.’

A propòsit d’una frase de la contracoberta del llibre que diu que aquests contes són ‘un homenatge a les sempre desemparades terres de l’Ebre’, comenta: ‘Saps què passa?, que no l’he escrit jo aquest text. Jo no ho diria així, perquè no estem tan malament.’

 Una bona part dels contes recollits a ‘A butxacades’ ja s’havien publicat a la revista digital Paper de vidre, que proposa un tema concret als col·laboradors. Aquesta manera de fer, a Todó, ja li va bé perquè, diu, ‘és més difícil de partir d’una pàgina en blanc que no d’un tema proposat. M’hi he sentit còmode’. També hi ha un parell de contes publicats a la revista Enderrock, que li havia demanat la crònica d’un fet real.

‘A butxacades’ és el primer llibre de la col·lecció Cicuta de LaBreu Edicions, que publica autors catalans contemporanis.

Litterarum Enguany el quart Litterarum (3,4 i 5 de juny a Móra d’Ebre) presentarà divuit espectacles literaris: Emma Vilarasau farà un recital musical d’autors contemporanis; Quim Lezina i Joan Carles Martínez portaran al teatre les ‘Cròniques de l’ultrason’ de J. V. Foix; la companyia de dansa Raravis d’Andrés Corchero presentarà un diàleg amb Feliu Formosa; i Cinta Massip i Toti Soler acostaran al públic l’escriptor Artur Bladé. Arran del Litterarum 2011 també s’han estrenat dues webs sobre els espectacles literaris: www.festivalsliteraris.cat i www.espectaclesliteraris.cat. Per una altra banda, totes les propostes són obertes al públic, encara que vagin adreçades especialment als programadors.

Montse Serra- Vilaweb 03.06.11

Julià Guillamon parla d’”A butxacades”, de Joan Todó, a La Vanguardia

Els contes de Joan Todó (la Sénia,1977) tenen l’origen en la revista digital Paperdevidre. Com que la revista s’organitza en números temàtics, els contes de Todó també s’estructuren per temes. Però a desgrat d’aquesta servitud (que es coneix una mica al començament, amb un parell d’històries que no fan la sensació de ser gaire autèntiques) el llibre pren volada amb “Vi de Bot i faldes escoceses” i té moments ben bons, en els quals el lector podria llegir Todó com un Jesús Moncada d’ara mateix, un Moncada que no hagués passat pel realisme màgic i que enlloc de mirar el paisatge natal des de la distància del qui fa anys que en va marxar a viure fora, en parlés amb un peu a cada banda de la línia de tren Barcelona-València.

Aquest és el tema de “Vi de Bot i faldes escoceses”, “El carnús i l’aigua jove”, i “L’amistat”, que pel meu gust són els tres millors contes del llibre: com viu un xicot de poble, que estudia o ha estudiat a Barcelona, la relació amb els altres nois que s’han quedat a la Sénia, que treballen a la indústria del moble o fan de transportistes (Todó és llicenciat en Teoria Literària i Literatura Comparada: poca broma). Quan Todó retrata la colla que baixa a Barcelona amb una garrafa de vuit litres de vi de rebuig i una capsa de pastissets; o quan parla dels amics que tornen de la discoteca, tots torrats, i decideixen que es banyaran a pèl en un gorg que hi ha a l’entrada del poble, és insuperable. La llengua dialogada és al servei del dibuix dels personatges i, al mateix temps, defineix una situació dramàtica: aquest jovent,desplaçat en el món d’avui, construeix una identitat per prevenir-se de la ciutat que ho aixafa tot. Una identitat en la qual conviu la manera de parlar del Montsià, el vi barat, els pastissets, la dolçaina i unes faldilles escoceses que surten de la motxilla en el moment just per demostrar que no els guanya ningú a l’hora de fer el ximple.

Després de l’eufòria marejadora, ve la decepció, que a “El carnús i l’aigua jove es manifesta baudelerianament en la imatge d’un gos que es podreix en un joncar prop del riu. A “L’amistat” aquest xoc entre les dues identitats del protagonista és tan evident que fa mal: en Roget i l’Eduard, el fill de la Marfanta, es troben en un ambient que no és l’habitual –el bar de l’Alicates ambuna cervesa i sardineta– sinó en una recepció de l’Ajuntament (l’Eduard mudat, en Roget fet un pollós amb la roba de feina).En Roget pren consciència de l’altra vida de l’Eduard,el noi que ha estudiat i que ha deixat de ser com els altres.Un final rodó per al primer llibre d’un autor que promet.

A la Sénia hi havia una indústria del moble que fins fa poc funcionava bastant bé. Todó en relata la decadència: la davallada de les vendes,els acomiadaments, elsconflictes amb els estrangers que treballen per quatre pessetes. Quan és més bo és quan planteja aquestes històries de manera realista i les circumscriu al poble, perquè sempre hi ha detalls d’observació preciosos, com aquella descripció del cul de magatzem del conte “Divendres”: taulons mal apilats i plens de pols amb marques de les petjades del ratolins, filferros entortolligats amb romegueres, plàstics i cubells de cola que no serveixen per a res.O quan, en la única evocació que he trobat de la casa paterna (la família en resta bastant al marge, d’aquesta reconstrucció de la vida del poble) descriu els quadres que el protagonista va pintar quan tenia15 anys, quadres maldestres de pintor afeccionat, que ja contenen, però, la llavor del drama que es viurà d’aquí a uns anys, amb la crida de la cultura que allunyarà el protagonista de la seva gent.

També hi ha altres contes més abstractes, sobre la solitud, la memòria històrica, la pèrdua d’identitat, plantejats en l’escenari neutre de bona part de la narrativa del segle XX: un món petit de gent capficada, sense color ni alegria. Estan bé, però no tenen la mateixa força. Juntament amb Primavera, estiu,etcètera de Marta Rojals, A butxacades ha creat un fenòmen: el sud esdevé l’escenari de l’aventura contemporània.

Julià Guillamon, Cultura/s (dimecres, 1 de juny de 2011), La Vanguardia

Joan Todó amb “A Butxacades” a la 8ª Fira del LLibre Ebrenc

Dissabte 4 de juny, dins la 8ª Fira del Llibre Ebrenc  de Móra d’Ebre Joan Todó signarà exemplars d’ A butxacades a la plaça de la Cultura a les 18:45 h.

Sant Jordi 2011

dissabte sant, Sant Jordi,  si ens busqueu ens trobareu a la nostra parada habitual al Passeig de Gràcia, nº 15, de nou del matí a nou del vespre, farem la parada poètica que creix per moments amb tots els títols publicats, fins ara, de la col·lecció alabatre,  la nova novel·la d’Anaïs Nin fent el número 5 de la col·lecció la intrusa, i la narrativa senienca de Joan Todó, ens acompanyaran Bankrobber i d’altres amics que imprimeixen llibres i posters genials!

l’horari de signatures serà aquest:

12 migdia:

Jordi Vintró,  “Cartes de sotamà” i “La bassa de les oques”

Ferran Ràfols, traductor d’ “Una espia  a casa de l’amor” d’Anaïs Nin

13.00:

Josep Pedrals,  “El Furgatori”, “eclosions”, “En/doll”

Susanna Rafart, “L’ocell a la cendra”

Ernest Farrés, “Els efectes imprevisibles dels camps magnètics”

16.00:

Marc Romera,”L’aigua”, ”nuatges”

17.00:

Joan Todó, “A butxacades”, “Los fòssils (al ras)”

Ignasi Pàmies, traductor de “Minotaure” de Friedrich Dürrenmatt

18,30:

Mireia Vidal-Conte, “Orlando natural”

19,30:

Tomàs Arias, “Odi sobre tela”

Anna Gual, “Implosions”

també podeu comprar els nostres llibres a les millors llibreries del país i a la parada que muntarà Andreu Subirats a Vallderoures, on signarà la seva traducció de “Les balades” de François Villon.

Joan Todó entrevistat per Roser Sebastià al bloc www.surtdecasa.cat

“Per escriure els contes em baso en lo que conec i, per a mi, la Sénia és un poble molt curiós”

Parlem amb Joan Todó, poeta que s’estrena en la narrativa breu amb ‘A butxacades’

“Sóc extremadament tímid”, confessa Joan Todó (La Sénia, 1977) amb un somriure de costat. És un senienc (o mascarat), nascut a finals dels setanta, que fa més de deu anys que viu a Barcelona. Reconeix que l’incomoda el fet que li posin l’etiqueta “Terres de l’Ebre” per vendre’l com una marca. Recorda que “quan començava a escriure, m’agradava molt Albert Roig i el fet que escrigués en lo nostre dialecte, tot i que al principi no l’entenia gens”. A partir d’aquí no va parar de llegir-lo i, com ell, fer servir el seu dialecte per fer poemes, el que li sortia en naturalitat.

 A Butxacades és el seu primer treball de narrativa breu i es basa en una sèrie de contes anteriorment publicats, la majoria a la revista digital Paper de vidre i un en concret, “Vi de Bot i faldes escocesses”, a la revista Enderrock. Des que es va decidir a fer el recull, han passat dos anys. “Primer vaig escollir els contes, després l’ordre i, finalment, vaig refer-los tots”, explica mentre recorda la perpètua discussió amb el seu editor sobre la unitat temàtica i la seua defensa del fet que els contes com a unitats independents. “Tot sorgeix al bar Horiginal on érem uns quants recitant”. Todó fa una mirada enrere per recordar com el seu primer llibre va caure en mans de Marc Romera i Miquel Adam, els quals van afanyar-se a publicar-lo un cop creada la Breu Edicions. La màxima d’esta editorial i associació sociocultural no és vendre, sinó treure a la llum allò que els captiva. “La meua editorial m’aporta la tranquil·litat de saber que em publicaran tot el que vaigue fent”. Quan parlem del disseny de les cobertes de la col·lecció que inaugura A butxacades –Cicuta- m’assegura que la il·lustració que hi apareix no té res a veure amb ell, però no puc evitar veure-hi un d’aquests “semblants raonables”. I els relats? Què tenen a veure amb ell? Existeix un component autobiogràfic? “Per als contes, me baso molt en lo que conec i a més, la Sènia per a mi és un poble molt curiós. Tota la indústria del moble… És molt poc rural”. Però quedem en que el seu llibre és ficció.

Agafa un pessic d’aquí, una pinzellada de fa uns anys, un bar molt conegut al poble on no hi ha entrat mai, les inicials d’alguns personatges reals i amb molts altres elements barreja, imagina, i, en definitiva, crea tenint clar allò que vol transmetre perquè el seu lector tipus és ell mateix. Per això és impossible que la seua identitat no es vegi reflectida en l’obra que, lluny de tenir un sentit “reivindicatiu” del lloc on ve i fugint dels tòpics d’exotisme que envolten alguns dialectes, traspua l’essència lingüística i cultural “d’allà baix”. Un estil, el de les narracions de Todó, marcat per la seua vessant com a poeta i per la passió “pels poetes complicats” com J. V. Foix o Albert Roig.

 La seua riquesa temàtica, tant pot endinsar-nos en una història medieval com posar-nos dins d’una aula d’una escola actual. Coneix molt bé els seus referents i, per això, utilitza conscientment alguna tècnica de Kafka o Quim Monzó. “A ‘Les Cartes’, per exemple, hi ha molt de Manolo Pérez Bonfill”, confessa quan parlem dels seus referents. Tornant a l’actualitat, Todó, que és llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, diu pensarós: “La literatura d’avui en dia la veig molt desfragmentada”. Ell que sempre escriu a mà la primera versió dels seus textos i després els transforma, poc a poc, en digital, té compte de Facebook i de Twitter. Això si, recelós de la seua intimitat i de poder controlar davant de qui es deixa anar, fa un bon control de la privacitat. Per cert, us recomano un experiment poseu els termes “A butxacades” a Google i analitezeu les referències que troba. Casualitat o premeditació? Finalment, he marxat sense la dedicatòria estampada al llibre. Caldrà estar atents i buscar-lo el dia de Sant Jordi entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona…

“A butxacades” llegit pel llibreter, abril 2011

A butxacades: nogensmenys quatre línies 

el llibreter 04.04.11

Si algú em demanés mai com resumiria l’activitat del meu blog, respondria que el motiu que recorre cadascun dels apunts és l’admiració que sento per alguns escriptors. Com que no tinc prou coneixements per exercir la crítica literària, normalment em limito a destacar un o dos aspectes amb els quals aspiro a compartir perquè m’ha agradat un llibre concret. Al número d’abril de la revista Qué leer hi ha un article de Vicente Luis Mora titulat «La sencillez en literatura» que em facilita explicar d’on surt aquesta admiració. La bona literatura:

 

Debe ser (creo acertar ahora en la comparación) como la audición de música clásica, en especial la de Vivaldi. Su música es muy popular y celebrada, sin que el oyente se piense capaz de componer jamás algo parecido a lo que escucha. Pero claro, cualquier persona que vea el tono general, bastante mayoritario, de “sencillez” que asola nuestra actual producción literaria (y buena parte de la extranjera importada), lo primero que piensa es que él, lector, también podría hacerla; y, como es verdad, pues lo intenta, con un horrible resultado: personas que sólo han leído a Coelho, a emborronadores de novela histórica, a memorialistas de posguerra o a poetas normalizados, se lanzan sin talento ni ambición literaria a perpetrar una carrera.

 Abans, al mateix article, hi ha una precisió molt oportuna:

Pero sólo la buena [literatura], además de normal ha dejado de ser sencilla. La obra debe ser compleja, lo que no quiere decir complicada, ni difícil, ni incomprensible, ni hermética.

Malgrat la meva incapacitat per al ditirambe, diria que els darrers apunts que he publicat són un assetjament a la complexitat de l’aparent senzillesa de d’algunes lectures recents. Són apunts que, per motius diferents cadascun, aspiren a mostrar la meva admiració cap als autors.I avui voldria afegir un altre títol que també m’ha meravellat: A butxacades, de Joan Todó. 

Després dels poemes de Los fòssils (al ras), el seu primer llibre de narrativa m’havia de cridar l’atenció —encara que la majoria de contes ja havien estat publicats a la revista Paper de vidre. Com sol passar amb molts primers llibres, vaig començar la lectura amb una certa condescendència. Per exemple, a «Les cartes» li vaig “perdonar” el ‘tantost’ de la pàgina 23 i sobretot el ‘nogensmenys’ de la pàgina 25. Em resultava del tot inversemblant que un oficial de l’exèrcit pogués escriure d’una manera tan noucentista. Però arriba el final del conte i l’estil de les cartes resta plenament justificat: la versemblança emana dedins del conte. Raül Garrigasait ha sintetitzat molt bé l’aspecte que més m’interessa del llibre, al seu excel·lent blog La casa en obres:

 

A butxacades també és un llibre sobre la representació i els problemes que implica. Des de l’aprenent de pintor que, després de copiar unes quantes il·lustracions, es queda paralitzat la primera vegada que intenta reproduir la naturalesa, fins al client de bar que diu «que no, que no m’ho invento, que ho sé de bona font, però hosticana, què et penses, que el gravaven en vídeo? T’ho explico com ho sé, i prou», els contes recorren els dilemes de la mimesi tot sent un exemple memorable de mimesi.

Només afegiria que el principal problema que implica la representació està lligat a la intel·ligibilitat: fins a quin punt la paraula pot ser entesa i compartida: «Aula» i transmissió del coneixement, «Divendres» i «Les cartes» i la comunicació d’un fet transcendental, «Anacolut» i la plasmació de tota una vida, «Via administrativa» i la demostració de la identitat, etc.

 

Els contes són petites peces d’orfebreria on el domini del tema i de l’estil són fruit d’una dosificació molt acurada de la informació. «Les cartes» n’és un molt bon exemple. El meu conte favorit, però, crec que és un fracàs per culpa de les quatre últimes línies. Un fracàs esplèndid.  «Anacolut» tracta —com dic més amunt— de la dificultat del dir, d’organitzar el discurs de manera que resulti intel·ligible i pugui ser compartit. L’estratègia que ha triat Joan Todó és d’una gran subtilitat; sembla que en qualsevol moment es pugui esquerdar, però la força l’estil el manté incòlume. Si no fos per les quatre darreres línies, que semblen un acudit de mal gust més propi de programes de televisió que no esmentaré. Però potser a causa d’aquest presumpte error final, «Anacolut» revela l’ús extraordinari d’una tècnica experimental al servei d’un text sobre la fragilitat de l’ésser humà, de la seva memòria, de la fugacitat de la seva existència. 

 

La intenció inicial a l’hora d’escriure sobre A butxacades era fotografiar les dues últimes pàgines d’«Anacolut» i retocar-les per esborrar les últimes línies, així el conte esdevindria definitivament perfecte, segons el meu parer. L’admiració, però, m’ha impedit de cometre un acte d’intrusisme pervers.

 

 

dissabte 19 expedició cicutera a la Sénia

a les set de la tarda a l’Espai Jove de la Sénia 

Andreu Subirats superarà la seva presentació de l’Horiginal i Miquel Adam farà una carta rememorant la primera visita de LaBreu edicions, tal dia farà quatre anys, quan es presentava el primer llibre de Joan Todó “Los fòssils (al ras)”

“A butxacades” de Joan Todó ressenyat al diari ARA

Quan arribis a la capital no n’hi haurà prou regalant un poal de préssecs

Una forma de venjança

Joan Todó es pronuncia al seu poble, la Sénia, amb dues os ufanoses com taronges. Aquí, a Barcelona, diran “Tudó”. Se’ls escaparà la “u” d’una por incontrolable en veure com escriu lo xiquet del Delta, aquest noi que no coneix ningú, de les Terres de l’Ebre. A butxacades, de Labreu Edicions, és el primer llibre de contes d’aquest autor que ja havia publicat un poemari, Los fòssils (al ras) , a la mateixa editorial. La gent de Labreu, un cop conegut Todó, no el voldran amollar, igual que van fer amb el poeta Andreu Subirats, lo Sito, perquè en aquesta editorial de sonats gasten bon ull i millor orella. En el llibre A butxacades , Todó afina el llapis i fa música. Toca quan ha de tocar i calla quan vol silenci. Explica històries de trens que no van enlloc, de solitaris i donzelles, de iaios que volen escriure unes memòries sense tenir memòria i d’homes que saben que estan a punt de desaparèixer però tant se’ls en fot. El personatge d’un dels contes explica que quan era petit anava a classe de pintura. Veig Joan Todó, en aquest noi, perquè quan el llegeixo se m’afigura un autor que pinta sense pinzell un territori de marges, albercoquers, de sargues i còdols, un escriptor de literatura platejada, que no s’enlluerna per l’or. Dibuixa contes antics escrits des d’ara. A butxacades, a grapats, Todó escriu un llibre generós, i veu literatura, en un bar de poble, en una estació de servei i en les noies que llegeixen novel·les de vampirs. Per A butxacades hi corre un sentit de l’humor que crida “xeic!”, que du faldilles escoceses i beu un trago de vi de Bot, però també hi ha un explorador valent de la paraula justa. Todó fa servir localismes, sí, parla d’estropades, paparres, dixa en lloc de deixa, xafa i no trepitja, però no és un escriptor local per molt que ho insinuï. Ha escollit una frase de Joan Fuster per acabar el llibre, “Escriure -fer literatura- és tot això que vostès diuen, i, de més a més, una forma de venjança”. L’única venjança que jo puc imaginar per part de Todó és haver aconseguit escriure quan véns d’una terra on no existeixen els padrins ni les coneixences. D’on vam marxar gairebé més pel desig de fugir que pel d’anar a la universitat. I perquè saps que quan arribis a la capital no n’hi haurà prou a regalar un poal de préssecs perquè et publiquin un llibre, caldrà més. Tenir talent, a butxacades.

ressenya de Montse Virgili al Diari ARA (15.03.11)

estrenem la CICUTA