En ocasió de la tertúlia que avui faran a l’Espai Mallorca Marc Romera i Daniel Busquets recuperem un article de Jaume C.Pons Alorda sobre la poesia d’un , que ressona a la poesia de l’altre.
L’acte serà a dos de vuit del vespre.
L’aigua o el semen de Marc Romera.
Amebes, anemones, gasteròpodes, esponges, bombolles, llimacs, plàncton, éssers limfàtics. Tots volen, necessiten assedegar-se. Aquestes són algunes de les criatures inhòspites que habiten els versos salvatges de Marc Romera dins aquesta capacitat de L’aigua (LaBreu edicions, 2010) per immolar-se a l’aquàtic. Perquè no només d’aigua parlen aquests poemes, sinó d’una voluntat líquida total: sang, fang, moc, llàgrima, escopinada, pus, baves, grumolls, llefiscositats menstruals i vaginals, esperma. No és casual, obeeix a un sentit d’insubmissió. El líquid és la metàfora de la revolta perquè contraposa dues representacions oposades: interior versus exterior, superfície enfrontada a l’essència de les coses de forma implícita i explícita. El líquid és l’únic element que permet aquesta transició d’estat a estat degut a la seva natura impermeable. Penetra i conquereix. Connota moviment, canvi i inversió de valors. Per això aquests poemes parlen d’ompliment i de buidatge, sempre amb violència. Són poemes que constaten una revolució interior que té el seu emmirallament amb la (in)conformitat exterior: A la sodomia de déu / s’hi acara mesurada l’hora / de l’extermini de les aigües. Cada forat o esfínter del cos, o de la matèria, cada vas sanguini, ens fa palesa la idea que el cos és merament un contàiner, una cuirassa que oculta la seva misèria, però també una arma de doble tall, intransigent. I contra aquesta immobilitat estantissa, el líquid demostra que és capaç de penetrar tots els espais, i a la vegada és manipulable, i al mateix temps salvatge, incontrolable. No obeeix els designis de tothom. Característiques que comparteix amb la poesia, el gran doll, aquesta insistent aigua de paraules com pregona Gabriel Ferrater tot just com a cita inicial del poemari. I a aquest missatge rotund de revolta constant s’hi afegeix la mesura d’aquests versos octosíl•labs que destil•la Romera fent un molt bon ús del vers medieval: és la mateixa mesura de la que féu ús Ramon Llull amb el seu crit desesperat de Lo desconhort o, més recentment, Manel Marí amb No pas jo. Els versos octosíl•labs, atípics i poderosos, ens transporten a una violència estricta, desesperada i flagrant. O un altre motiu d’insubmissió o de meravella, i és que el líquid és també un element molt típic de la poesia mística, ja que serveix de símbol al poeta il•luminat per encarar-se a noves perspectives de l’ésser i la seva transformació cap a un estat més enllà de les barreres, les imposicions i les perfídies d’un cos mortal en contínua decadència: La renúncia ens allibera. Romera s’enfronta, llavors, a dues noves possibilitats: és un poeta carnal i místic al mateix temps, i aquesta contraposició el crema i l’exalta. I també altament provocador: els seus versos poden arribar a ser insultats i macabres: Si no ho entens, poda’t la vista o versos que ens transporten a crematoris pedòfils, a cossos dansant dins un escenari accidentat, fets trossos, cercant les peces que falten. I sí, fins i tot la creació poètica és vista a través de les ulleres del nedador que s’imposa nedar cinquanta piscines, i cada piscina, cada braçada i abraçada aquàtica, és un poema, una petita victòria personal. Per tant L’aigua, o el semen, de Marc Romera com a estendard llefiscós d’una revolta vital i poètica: més enllà de murs, de fronteres, del políticament correcte o de cuirasses de sentit engabiat per proclamar l’absoluta llibertat de qui pensa, viu, escriu, neda, fornica i sodomitza déu contracorrent. L’aigua no és, doncs, un poemari que et calmi la set: t’omple de més ganes d’abeurar-te i sadollar-te, d’obrir-te pas entre marees pornogràfiques i vitals. Afuau-vos-hi. Assedegau-vos fins a rebentar.
Jaume C. Pons Alorda Revista Caràcters nº53
