Dovlàtov al bloc de la LLibreria Proa Espais, ressenyat per Borja Bagunyà (18.07.11)

 “Aquella puta de l`OVIR agafa i em diu:

-Cada emigrant pot dur tres maletes. És la norma establerta. Hi ha una disposició especial del ministeri.

Queixar-se no tenia sentit. Evidentment, però, em vaig queixar”

Sergei Dovlàtov, La maleta.

Segur que us hi heu trobat: hi ha vegades que, quan parles de llibres, recomanes més una obra que no pas un autor. O a la inversa: recomanes l’autor sense que puguis començar o acabar per una obra concreta (cosa que t’obliga a pensar, llavors, què és el que recomanes quan recomanes un autor. Això del “món ficcional” que se suposa que ha construït l’autor? O l’obra sencera, és a dir, el conjunt en sí, sense que se’n destaqui cap de les parts que el composen perquè cap d’elles és més reeixida que etc.? Al marge, esclar, de possibilitats més prosaiques, com ara que el cognom de l’autor tingui alguna cosa d’etiqueta de marca o que el que recomana consideri altres factors que el convencin que llegir el tal autor “val la pena” o “és interessant”, tot i que llavors la recomanació ja no és ben bé una recomanació sinó alguna altra cosa).

En el cas de Dovlàtov, les dues coses són igualment vàlides i funcionen com una bona aproximació a la seva obra. El personatge Dovlàtov –el que viu als resums biogràfics que acompanyen La Zona i La maleta, en el cas català, això és, l’expulsat de la universitat, el vigilant del camp de treball, el pres el periodista, el traficant, el guia, l’amic de Joseph Brodsky, l’alcohòlic, etc.- pot resultar prou fascinant com perquè no ens faci falta més per començar a llegir-lo. D’altra banda, la configuració dels llibres de Dovlàtov, en un cert contrapunt amb aquest estil tan sintètic que té alguna cosa d’aspre, és summament seductora: La zona, perquè ens ofereix un retrat dels camps de treball soviètics des del punt de vista del vigilant del camp, per tal de transitar aquesta línia tan fina entre el pres i el vigilant i preguntar, entre tantes altres coses, fins a quin punt el vigilant no ho és tant o més, de pres, que el pres (cosa que la portada de l’edició de Labreu assenyala de manera magistral). La maleta, perquè el punt de partida ens demostra com la realitat –com a mínim, la soviètica- s’organitza com una ficció quasi perfecta (de la mateixa manera que la perspectiva en La zona, oferta per la vida mateixa, resulta en una subversió de l’aproximació, si voleu, més tradicional, que li permet a Dovlàtov pensar certs aspectes del camp de treball impensables des de qualsevol altre punt de vista).

Seguim amb La maleta. En el moment d’abandonar Rússia per anar als Estats Units, el narrador –algú que respon al nom de Dovlàtov-, descobreix que, de les tres maletes que li permeten endur-se, tot el que ha acumulat fins els trenta-sis només n’ocupa una. Quatre anys després, retroba la maleta al fons d’un armari, intacta; cadascun dels objectes que hi troba una sèrie d’objectes –uns mitjons finesos, unes botines, un vestit encreuat un cinturó amb la sivella de llautó, una jaqueta que havia estat de Fernand Léger, una camisa, un barret i uns guants-, cadascun dels quals atura una cadena concreta de records. El punt de partida té tant de proustià com d’antiproustià: d’una banda, sembla partir d’aquesta cosa de la memòria involuntària com un reflex (de quina mena de múscul?) que reacciona davant d’un estímul, sigui una magdalena, siguin uns mitjons finesos de crespó. Proustià, també, perquè d’alguna manera, el recorregut per les cadenes de records que fixen els objectes persegueix un retrat –de la Rússia dins de la qual els objectes tenien un sentit, del qui era el narrador dins d’aquella Rússia en relació amb aquests objectes- que, al final, es demostra parcial, fragmentari, segurament impossible. Dit d’una altra manera, no és l’efecte d’un atac de nostàlgia aguda, sinó la manera de reconstruir la pèrdua en si mateixa. Si, com deia Deleuze, la de Proust és (simplificant) una història sobre l’adquisició del codi que cal per comprendre una sèrie de signes socials, la de Dovlàtov pot pensar-se com el record d’un marc dins del qual certes coses, incloses certes dimensions del narrador, tenien un sentit (absurd, escruixidor, però sentit, al capdavall). Un marc, però, que només apareix en la seva absència.

D’altra banda, Dovlàtov escriu sense els excessos analògics de Proust i, sobretot, sense buscar un efecte d’espontaneïtat –això és, d’immediatesa diguem-ne amfetamínico-emocional- que s’oposa a la seva poètica. L’escriptura de Dovlàtov és (aquí introduïu-hi qualsevol dels adjectius que han proliferat en els textos crítics: cisellada, continguda, granítica, sintètica, continguda, el que vulgueu. La idea és que no trobem mai, en cap de les seves pàgines, un Dovlàtov posseït per la pròpia retòrica. Javier Avilés, a El lamento de Portnoy, parlava d’indiferència. Li farem cas, a veure què passa).

De l’escriptura de Dovlàtov, Avilés en destaca el que n’anomena “la indiferència”. Aquesta indiferència, que primer sembla un tret de la seva prosa, de seguida es converteix en el signe d’una idea de la literatura, gairebé, diu Avilés, com si a Dovlàtov li fos tan igual escriure com no escriure. Ara bé, tota escriptura és una forma de lluita contra la indiferència, de manera que per què escriu, llavors Dovlàtov? Potser ens equivoquem (segur!) però, en l’escriptura de Dovlàtov hi ha alguna cosa del parafang de Maupassant i de Soseki, dos autors que van fer de l’escriptura el garant de la cordura, el lloc on podien prendre constància de no haver embogit (encara); també hi ha alguna cosa d’orfebre, de cura amb el llenguatge, que troba la seva millor expressió en una de les escenes memorables del conte Les botines de la nomenklatura. En aquesta escena, el narrador es passeja pel taller d’un escultor de Leningrad, en el moment del comunisme apoteòsic (l’expressió és de Jordi Puntí). De sobte, descobreix Iuri Gagarin, Maiakovski i Fidel Castro. Escriu Dovlàtov:

M’hi vaig fixar i em vaig quedar estupefacte: tots estaven despullats. O sigui, totalment despullats. Amb uns culs conscienciosament modelats, els òrgans sexuals i una musculatura en relleu.

La por em va deixar glaçat.

-No se n’ha d’estranyar –va aclarir-me l’escultor-. Som realistes: primer esculpim l’anatomia, després la roba.

Que l’escena tingui forma d’acudit no és casual: Dovlàtov treballa per descobrir l’absurd que estructura la realitat més prosaica (i curiosament, l’anècdota de Dovlàtov et permet entendre The Wire, o qualsevol actualització contemporània de la pulsió realista: primer en pilotes, després la roba, cosa que recorda allò que s’explica Visconti durant el rodatge de Il gattopardo: que volia tots els calaixos plens del que fos, de roba o de vaixelles, encara que cap d’aquells calaixos hagués d’obrir-se en cap moment (cosa que, al seu torn, recorda una altra anècdota d’Erich von Stroheim, que volia que els timbres de les portes funcionessin encara que la pel·lícula fos muda)). Dovlàtov val tantíssim la pena perquè es mou plàcidament, corrosivament, en la línia finíssima en la qual la realitat es recolza quan es capgira cap a l’absurd. El seu és un món pivotal, de capsa a punt de ser oberta, de barret a punt de ser endut pel vent, de casualitat a punt de ser trocada en deliberació. Dovlatovlàndia per a tots els lectors catalans.

Per acabar, i justament en relació a això dels lectors catalans: ¿fa falta que es llancin més floretes a la feina de Labreu edicions (més ara, que arrenquen amb una col·lecció de narrativa catalana contemporània)? Per si de cas, diguem que sí i apuntem la importància de la paciència amb què Miquel Adam, Marc Romera, Clara Font i Ester Andorrà teixeixen el seu catàleg i les seves col·leccions (i si no voleu la imatge suada del teixir, gravar també funciona, o qualsevol analogia que posi en evidència la naturalesa artesanal, apassionada i meticulosa de la seva feina, quasi una traducció editorial de la prosa de Dovlàtov). En Jordi Puntí apuntava en un dels textos que va dedicar a Dovlàtov que la desfeta de la Unió Soviètica va permetre descobrir una literatura que, fins llavors, havia estat soterrada, segrestada, obligada a una vida sota les pedres. De tots ells –Grossman, Biely, Oberiu, Oleixa, etc.- Dovlàtov ens arriba en una publicació que tradueix una passió literària sostinguda de fa temps. La cura amb què els de Labreu ens l’han fet arribar fa que perdre-s’ho sigui, d’alguna manera, immoral.

Sant Jordi 2011

dissabte sant, Sant Jordi,  si ens busqueu ens trobareu a la nostra parada habitual al Passeig de Gràcia, nº 15, de nou del matí a nou del vespre, farem la parada poètica que creix per moments amb tots els títols publicats, fins ara, de la col·lecció alabatre,  la nova novel·la d’Anaïs Nin fent el número 5 de la col·lecció la intrusa, i la narrativa senienca de Joan Todó, ens acompanyaran Bankrobber i d’altres amics que imprimeixen llibres i posters genials!

l’horari de signatures serà aquest:

12 migdia:

Jordi Vintró,  “Cartes de sotamà” i “La bassa de les oques”

Ferran Ràfols, traductor d’ “Una espia  a casa de l’amor” d’Anaïs Nin

13.00:

Josep Pedrals,  “El Furgatori”, “eclosions”, “En/doll”

Susanna Rafart, “L’ocell a la cendra”

Ernest Farrés, “Els efectes imprevisibles dels camps magnètics”

16.00:

Marc Romera,”L’aigua”, ”nuatges”

17.00:

Joan Todó, “A butxacades”, “Los fòssils (al ras)”

Ignasi Pàmies, traductor de “Minotaure” de Friedrich Dürrenmatt

18,30:

Mireia Vidal-Conte, “Orlando natural”

19,30:

Tomàs Arias, “Odi sobre tela”

Anna Gual, “Implosions”

també podeu comprar els nostres llibres a les millors llibreries del país i a la parada que muntarà Andreu Subirats a Vallderoures, on signarà la seva traducció de “Les balades” de François Villon.

columna de Màrius Serra sobre Dovlàtov ( i altres converses)

Dovlatov i la dobladora

Només he llegit dues obres de Sergei Dovlatov. Les que Labreu ha publicat en català. Una novel·la —La zona— que relata la vida en un camp de presoners soviètic i un recull de narracions —La maleta— que explica la història de les vuit peces de vestir (mitjons, botines, vestit, cinturó, jaqueta, camisa, barret i guants) que conté la maleta amb què un emigrant rus fuig de la Unió Soviètica. Dovlatov, amic de Brodsky, escriu sobre fets que coneix. En la novel·la perquè durant el servei militar va fer de vigilant en un camp de presoners. En els contes perquè ell mateix va emigrar a Nova York l’any 1979. La literatura de Dovlatov és punyent i el seu estil directe. De La maleta vaig subratllar-ne un fragment que retrata el país: “Fa dos-cents anys l’historiador Karamzín va visitar França. Els emigrats russos li van preguntar: —En quatre paraules, què passa al nostre país? Karamzín només en va necessitar dues: —Que roben —va respondre”. De fet, el primer llibre de Dovlatov va ser destruït pel KGB i només alguns relats van publicar-se a les revistes russes d’Occident. Això el va empènyer a l’exili. Instal·lat a Nova York, va coeditar un diari en rus alhora que publicava relats a The New Yorker. El reconeixement li va arribar als anys vuitanta i encara va publicar una dotzena de llibres abans de morir en 1990. Doncs bé, Dovlatov va escriure sempre amb una trava autoimposada que es perd a les traduccions. Va decidir que no inclouria mai dues paraules que compartissin inicial dins d’una mateixa frase. És a dir, qualsevol frase de la seva obra completa està sempre feta amb mots començats per una lletra diferent. Sembla que Dovlatov va respectar la trava sempre. I d’aquí que escrigui amb frases tan breus, per no repetir mai inicial. Curiosament després de traduïdes llisquen la mar de bé, tot i no conservar-ne la característica genètica. Els russòfils saben que la transliteració del ciríl·lic comporta que algunes lletres distintes conflueixin en una sola lletra d’arribada. Un rocambolesc episodi telefònic que acabo de viure em fa pensar  que la campanya electoral de les municipals serà molt ciríl·lica a Barcelona.

Aquest dimarts vaig publicar el rum-rum Tots som Assange. Hi transcrivia un curiós missatge que va deixar a la bústia de veu del meu mòbil algú que s’identificava com la cap de gabinet del primer tinent d’alcalde, tot i que admetia trucar-me en nom del PSC. L’únic interès de tot plegat era que el missatge no acabava després de l’adéu. En comptes de penjar, l’emissora de la trucada devia pitjar una altra tecla per error i la meva bústia va enregistrar una sucosa discussió amb algú que li deia “has de vegilar”. No va ser fins al mateix dimarts que vaig entendre el sentit de la conversa secreta que es van fer a sobre (de la meva bústia). Després de llegir el rum-rum Tots som Assange em va trucar, compungida, la veritable cap de gabinet del primer tinent d’alcalde (Nadia Quevedo) per assegurar-me que ella no havia estat. Llavors li vaig revelar el nom de qui es presentava amb el seu càrrec per telèfon (Dolors Besa), i vam lligar caps. Resulta que el seu doble havia estat la cap de gabinet de l’anterior primer tinent d’alcalde. Però encara ara, en posar-se la granota de la campanya electoral, fa servir el seu excàrrec “perquè això és lo que funciona, guapo” (Besa dixit). Que algú que treballa per a un partit suplanti a una companya que treballa per a un càrrec electe del mateix partit no fa sinó corroborar la confusió que, després de 32 anys de governar a Barcelona, té el PSC entre ciutat, govern i partit.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 14 d’abril de 2011

“La maleta” a la Revista Lletres, núm. 47, febrer-març 2011

La indiferència

L’única maleta que el Serguei Dovlàtov narrador s’emporta als Estats Units d’Amèrica quan se’n va de la Unió Soviètica roman tancada en un armari durant quatre anys. Els funcionaris del departament de visats només li haurien permès carregar-ne tres, per passar la duana, però ell constata amb llàstima i una certa dosi d’incredulitat que, amb trenta-sis anys de vida i divuit de treball, en té prou amb una maleta «d’una mida prou modesta» per encabir-hi les seves possessions més preuades. Tots els llibres que s’hagués pogut endur eren prohibits. Els manuscrits «ja feia temps que els havia enviat a Occident per vies secretes». Poc abans de marxar, quan acaba de decidir què s’enduu i què no, el narrador Dovlàtov es pregunta: «Pot ser que això sigui tot?». I es respon: «Sí, això és tot».

Tot i que els relats de La maleta inclouen, sens dubte, molts elements autobiogràfics, cal distingir clarament entre el Dovlàtov narrador, protagonista dels contes, i el Dovlàtov escriptor. Costa de creure que el contingut d’aquesta maleta, plena d’objectes inútils i, fins i tot, de dubtós valor sentimental, coincideixi amb allò que duia realment l’escriptor a la maleta que traginava quan va exiliar-se el 1978. En canvi, és un bagatge perfecte per al Dovlàtov narrador. Els objectes inclosos a la maleta (uns quants parells de mitjons finesos de color pèsol, uns guants per conduir, un cinturó d’oficial, un barret d’hivern de pell de foca d’imitació…) serveixen per despertar la memòria de les situacions quotidianes que havia viscut durant els seus darrers anys a la URSS. D’aquesta manera, cadascun dels vuit relats que componen el volum porta per títol el nom d’un dels objectes.

Dovlàtov narra amb un humor càustic, corrosiu, que no busca la complicitat emotiva del lector amb el protagonista (ni amb els altres personatges que deambulen per les pàgines de l’obra) i que a vegades et deixa glaçat el somriure, ja que no amaga l’absurd de les relacions humanes ni els «horrors de la vida».

El protagonista dels relats s’enfronta amb una certa indolència a les situacions absurdes que se solen originar en qualsevol règim autoritari: «A totes les temptacions i els horrors de la vida hi contraposàvem el nostre únic do: la indiferència». No és un dissident actiu (en algun moment parla de «dissidència continguda»), però la seva actitud, que, de fet, no es diferencia gaire de la de la resta de ciutadans, soscava els fonaments morals de la societat. Aquesta indolència, l’arma per combatre la realitat —o potser només la planxa a la qual Dovlàtov s’aferra per sobreviure— contamina tots els ordres de la vida. Quan parla del seu matrimoni amb la Ielena Boríssovna, diu: «Portem vint anys de casats a les espatlles. Vint anys d’aïllament mutu i indiferència envers la vida». A la redacció del diari en què treballa durant un temps, un dels companys li diu: «El teu cinisme, Dovlàtov, excedeix tots els límits». I el mateix narrador reconeix: «Des de petit que estic disposat a aguantar-ho tot per evitar preocupacions innecessàries».

La indiferència, doncs, és una malaltia que s’encomana. El protagonista creu que ell se’n salva una mica perquè té «una il·lusió, una esperança»: la literatura. L’art com a salvació. En canvi, diu de la Lena, la seva dona: «I ella? Ella només té una filla i la indiferència». Les declaracions d’intencions del protagonista, però, no persuadeixen del tot el lector, que sovint sospita que el narrador no només manté una esperança vana, sinó que troba més certeses i il·lusions al cul de l’ampolla de vodka que acaba de buidar que a les novel·les que somia escriure.

Les narracions de Dovlàtov tenen un estil força despullat (el narrador, en un dels relats, reconeix que els disset anys de censura li han fet un favor com a escriptor, ja que li han permès evitar les vel·leïtats i les floritures del principiant). Els personatges que hi apareixen se’ns presenten a través de les accions que emprenen i les paraules que diuen. Són relats que entronquen amb la tradició que inicia Txékhov i que han continuat molts dels grans contistes americans, amb Carver (el Carver esporgat pel seu editor, és clar) al capdavant. El dubte és, però, si tots els relats aconsegueixen transcendir l’anècdota ben contada o bé si ens sorprenen només per l’estranyesa de les situacions que ens mostren. Dels vuit contes de la La maleta (més un pròleg i un text final, «En lloc d’un epíleg», que només va incorporar-se a l’edició americana i no a la russa) n’hi ha, per mi, només un que es pugui considerar un gran conte: Una camisa de popelín, que explica la història del matrimoni del protagonista, des que coneix la Lena fins que ella aconsegueix un visat israelià per poder emigrar i, poc abans de marxar, li regala una camisa. És un conte que comprèn altres històries —com la dels germans Leonid i Saveli Dantxilovski, jueus, el segon dels quals es fa passar per un «polonès russificat» i gràcies a això té un destí ben diferent del del seu germà—, que ens mostra les debilitats del narrador i la seva indefensió davant del món (per exemple, sabem que «només havia d’estar sobri perquè desaparegués la sociabilitat») i que prova que el seu autor tenia un gran coneixement i domini dels mecanismes del conte —això sí, sense que es noti aquest domini, com Monterroso deia que havia de ser—. Dovlàtov clava el clau a la primera línia. La seva dona li diu: «És una bogeria viure amb un home que no surt de casa només perquè li fa mandra…». I a la darrera línia del conte, amb la camisa nova a les mans, Dovlàtov pregunta: «Però a on he d’anar amb la camisa? De debò, a on?!».

Només per aquesta narració ja valdria la pena llegir La maleta. Però els altres contes també ens fan passar bons moments. Un cinturó d’oficial sembla una de les aventures del bon soldat Svejk: Dovlàtov, que ha estat cridat per l’exèrcit i fa de vigilant d’un camp de presoners, és l’encarregat, amb el seu company Txurilin, de traslladar un presoner que s’ha tornat boig a la clínica psiquiàtrica. A La jaqueta de Fernand Léger, en què ja anticipa les seves intencions a la primera línia al·ludint a Dickens —«Aquest capítol és la història del príncep i el pidolaire»—, se’ns fan manifestes les desigualtats de classe a la societat soviètica, la qual cosa sorprèn el lector occidental, i carrega contra les conviccions ideològiques d’una determinada avantguarda artística europea —«Léger va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. No es descarta que, com molts artistes, fos imbècil»—.  A Les botines de la nomenklatura Dovlàtov treballa com a artesà entallant escultures monumentals. És un dels contes més humorístics del recull. Els personatges de la brigada d’artesans, sempre xops i ebris de vodka, semblen sortits d’un relat de Bohumil Hrabal. I gràcies a la resta de contes tenim notícies de l’antisemitisme latent a la societat russa, de l’estraperlo, de la picaresca, de l’omnipresència de l’alcohol, de la ingenuïtat d’alguns intel·lectuals i de la submissió d’uns altres, dels robatoris absurds…

En conjunt, els relats ens ofereixen una visió fragmentària del protagonista, Serguei Dovlàtov. En aquest sentit, podem llegir La maleta gairebé com si es tractés d’una novel·la i cada conte fos un capítol. També ens presenten, de manera indirecta i sense afany alliçonador, un retrat moral d’una realitat que ara sembla tan llunyana com la que es vivia a la URSS dels anys setanta. Però intuïm que aquesta llunyania és fictícia: potser les misèries morals dels éssers humans no depenen tant de la història i de la geografia, com sovint creiem. No es descarta, doncs, que nosaltres també estiguem disposats a aguantar-ho tot per evitar preocupacions innecessàries. O que tot el que val la pena que conservem, la nostra «vida perduda, única i sense preu» càpiga en una maleta atrotinada.

Lluis Oliván

“La maleta” al diari ARA, per partida doble, gener 2011

I tanmateix, rus – Anna Punsoda, al diari Ara

Ignoro quants llibres bons es tradueixen anualment al català. Però sé que publicant La zona i La maleta, Labreu Editorial ha ennoblit moltes biblioteques. El seu autor, Serguei Dovlàtov, es presentava com un pobre narrador. Perquè per a ser escriptor, deia, cal posseir dues coses: una moral i prou força per propagar-la. No dubto que l’escriptor moralitzi ficcionant però sí que el narrador es limiti a exposar. El que passa és que a ell va sobrar-li talent per convertir la seva vida en una narració esplèndida i va voler deixar clar que no creia en cap veritat per predicar. I potser era cert i és un cas més de nihilisme per excés de lucidesa. Però de nihilisme que es vol vèncer amb un humor i una acceptació de la misèria espaterrants.

Després de fer de carceller en un camp de presoners, i tip de traficar al mercat negre, Dovlàtov va fer de redactor per alguns diaris de la URSS. Posats a traficar, devia pensar, val més constar a la Seguretat Social. Però l’any 1979, fart de veure censurats els seus relats, va fugir als USA amb només una maleta. Aquesta relació sentimental amb la propietat explica la seva admiració per Txèhov, un geni dedicat a assenyalar conflictes potencials. Conflictes que nosaltres, veient l’adaptació frívola i festiva que s’ha fet de L’hort dels cirerers al teatre Romea, sembla que donem per superats.

Deia Dovlàtov que tota obra presenta tres aspectes: el que l’autor va voler expressar, el que va saber expressar i el que va expressar sense desitjar-ho. Dubto que hi hagi massa distància entre el que ell volia dir i el resultat. Però el seu implícit més clar és la força amb que estima i repugna la terra que l’ha expulsat: ell, a pesar d’estudiar finés i fugir de la Unió Soviètica, tot i enlluernar-se pels autors nordamericans, va acabar vivint entre paisans i va acabar escrivint –salvat per la memòria- sobre el seu món d’abans. Dovlàtov no s’allibera de la tradició russa, com diuen alguns, sinó que l’amplia perquè se n’alimenta. La bellesa de Puixkin, la psicologia de Dostoiveksi, l’actitud de Txèhov: tot filtrat pel desencant polític i metafísic d’un exiliat. D’un rus clarivident i de sensibilitat extrema que no va adaptar-se mai, tot i el reconeixement del públic i la llibertat, a la nova terra. I és que Dovlàtov va morir a Brooklyn amb només 48 anys, completament alcoholitzat, deixant una obra breu però intesa.

Llibre, pel·lícula, economista – Albert Sánchez Piñol

“… I parlant de la CIA, el llibre que voldria suggerir-los és La maleta , de Sergei Dovlatov, en què s’expliquen les seves vivències a l’URSS. (Si no coneixien aquest autor no es turmentin: jo tampoc.) Després de llegir La maleta un arriba a la conclusió que la CIA era idiota. El paisatge que se’ns apareix de la Unió Soviètica és el d’una estructura que s’ensorra sense aturador. Com és possible que la CIA no pogués preveure la caiguda del Mur si Dovlatov vivia als EUA des dels anys 70 i publicava els seus llibres?
Quan llegeixes Dovlatov no saps si riure, plorar o plorar de riure. Només un detall. A l’URSS, l’escultura monumentalista era tota una indústria. Una de les estampes que tenim de la Unió Soviètica és una ciutat provinciana amb blocs de pisos rònecs i una gran escultura de Lenin a la plaça pública. Bé doncs, a l’URSS hi havia milers de petites ciutats provincianes, i totes necessitaven el seu Lenin. Unes escultures de Lenin que, com diu Dovlatov, sempre es representava “amb pinta d’autoestopista que aixeca el braç per aturar un cotxe amb la gorra”. I se’n feien tantes que al final els escultors perdien l’oremus: en certa inauguració provinciana les autoritats retiren el llençol que cobreix l’estàtua i Lenin apareix amb la seva famosa gorra a la mà, sí, però també amb una segona gorra al cap.

La maleta l’ha publicat Labreu Edicions, una d’aquestes editorials petites, acurades i excel·lents que no ens mereixem. Només retreure que en el perfil biogràfic de Dovlatov es recalqui que va morir víctima de l’alcoholisme. Si s’hagués mort de gastroenteritis o d’una infecció al queixal del seny, també s’hauria destacat? Segurament no. Però si a un autor el mata la sida o el vodka sembla que sigui més autor…”

Jordi Puntí ressenya “La maleta” El Periodico 19.01.11

Una maleta es una patria

En una de las ocho formidables historias que aparecen en La maleta, el narrador cuenta una visita al taller de un famoso escultor de Leningrado. Son los años del comunismo apoteósico y todos los escultores son ricos: “En cada ciudad hay una estatua de Lenin”, nos dice. El narrador pasea la vista por el taller y se lleva una sorpresa: “Por los rincones se veían sus trabajos inconclusos. Reconocí fácilmente a Yuri Gagarin, Mayakovski, Fidel Castro. Los observé y me quedé de una pieza: todos estaban desnudos. Totalmente desnudos. Con traseros bien esculpidos, órganos sexuales y musculatura en relieve”. El escultor le aclara entonces lo que sucede: “Somos realistas. Primero esculpimos la anatomía. Después la ropa…”. Un par de páginas más tarde, otro escultor remata la lógica soviética: “Cada trabajo requiere unas gotas de absurdo”. La descripción minuciosa y humorística del absurdo cotidiano en el comunismo convirtió a Serguei Dovlatov en un escritor de alto nivel. Nacido en 1941 en Ufa, en los Urales, Dovlatov creció en pleno estalinismo y pudo emigrar a Estados Unidos en 1978. Pronto empezó a publicar sus obras en pequeñas editoriales de la disidencia rusa. Gracias a la intercesión de Joseph Brodsky, algunos de sus libros se tradujeron al inglés, pero siempre con un perfil clandestino. Su muerte de un ataque de corazón, en 1990, derivado del alcoholismo, acabó de revestirle de un aire maldito. Dovlatov, pues, es de esa estirpe de escritores que quizá salgan poco en los manuales, pero que a su vez gozan del favor de muchos lectores fieles. Es el caso también en España: en los años noventa, gracias a los esfuerzos de Ricard Sanvicente, profesor y traductor de ruso, se publicaron en español títulos tan recomendables como Los nuestros, La extranjera y también La maleta. Sin embargo, siempre salían en una editorial distinta y no abandonaron ese viso secreto. Parece que Dovlatov tiene más suerte en catalán: el año pasado la editorial Labreu publicó La zona, una reunión de textos sobre sus experiencias como vigilante de un campo de trabajo soviético, y ahora insiste con La maleta, la mejor puerta de entrada a su mundo. Al inicio de este libro el narrador reencuentra, en el fondo de un armario, la maleta que llevaba cuando emigró a Estados Unidos. La abre y repasa lo que encuentra en su interior: unos calcetines finlandeses, unos botines de piel, una chaqueta que había sido propiedad del artista Fernand Léger, unos guantes para conducir… Cada uno de estos objetos le permite rehacer algún episodio de su pasado y, a su vez, profundizar en los anhelos y los miedos de quien emigra. Dovlatov decía: “Yo no vivo en América, vivo en la emigración”. Al leer sus libros, uno no sabe si está ante una ficción o unas memorias. A menudo el autor reconstruye su pasado en Rusia a partir de anécdotas reales, viñetas que le permiten tirar del hilo de la memoria, y el humor es su aliado para aislar el sufrimiento y reducirlo a materia literaria. La maleta conservada a lo largo de los años es una gran imagen para describir en que se convierte la vida de un emigrante, es la traducción física del movimiento, la huída, la incertidumbre, la nostalgia que le sobreviene en momentos inesperados y por las razones más absurdas. En realidad, Dovlatov vivía en sus libros.

“La maleta” llegida per Oriol Lladó

Les maletes (i els homes justos) Els editors de La Maleta, obra inclosa dins la col·lecció La intrusa de Labreu, arrodoneixen l’esplèndida edició de l’obra de Serguei Dovlàtov amb una frase de Blai Bonet; un murri afegitó en forma d’epíleg, situat, com aquell que no vol la cosa, a l’última pàgina del petit volum que ens ocupa: “A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d’una maleta”. El meu besavi Jaume acostumava a dir que els bons viatgers s’havien de servir de maletes petites i de moneders ben peixats. Tot un hedonista, el senyor Oliveras. L’home estava ben lluny de la cívica austeritat que denoten les paraules de Bonet, i lluny del pessimisme maquillat d’ironia en la que s’ha de refugiar l’escriptor rus. Amb una prosa econòmica i tallant, Dovlàtov explica al lector els vuit objectes que duia en la maleta amb la qual va arribar a Nova York, fugint de la Unió Soviètica. Tot el que té l’escriptor cap en una maleta, sí. Però és un home just? És un home lliure? A partir d’unes poques peces de roba, Dovlàtov ofereix un calidoscopi pessimista de la Rússia de la guerra freda. Un tel d’humida desesperança s’arrapa a la vida del protagonista, el mateix autor, víctima i culpable d’una ensulsiada moral sense precedents. La gran conspiració dels homes grisos. Rússia, vista a través de l’ampolla de vodka (mig buida, clar).

desembre 2010,

http://oriolllado.timeout.cat/bloc/les-maletes-i-els-homes-justos/?owa_from=feed&owa_sid

dijous 16 “La maleta” a l’Alibri

una presentació que pretenem es converteixi en tertúlia dovlatiana entre fans:

Refree ( que va posar música a un dels personatges del rus), Marina Espasa, Isabel Sucunza i Francesc Gelonch

La maleta de Dovlàtov per Jordi Puntí a L’Avenç de desembre

El desballastament de la Unió Soviètica, ara fa dues dècades, va permetre descobrir tota una tradició literària russa que durant més de mig segle havia quedat a les fosques, segrestada als soterranis gèlids dels edificis estatals del comunisme. Hi havia els autors que a principis de segle escrivien des de l’avantguarda i que la Revolució va abduir, els autors prohibits, els que van dissimular, els que van optar per silenci autoimposat i els que van triar la dissidència silenciada… El viver era tan extraordinari que encara avui dia es van publicant amb aires de novetat absoluta. Són noms que havíem llegit de de passada a la biografia de Nabokov o a les memòries de Nina Berberova ( ella en deia la “generació mitjana”). Vassili Grossman, Andrei Biely o Victor Klovski per exemple, ja havien retrobat breument als setanta, gràcies a l’efervescència obrera d’alguns editors, però darrerament se’ls han afegit autors tant diversos com Leoind Tsipkin, Daniel Kharms i el grup absurdista Oberiu, Iuri Oleixa amb la seva novel·la Enveja ( en vam parlar aquí fa uns mesos), Nadezha Teffi o Leonid Dobitxin.

Tot i que pertanyia a una generació més jove, la que va créixer en ple estalinisme, Serguei Dovlàtov és un dels narradors que amb més força va emergir d’aquell període d’oblit. La llàstima és que ell no ho va poder disfrutar gaire. Nascut el 1941 a Ufa, als Urals, Dovlàtov va aconseguir emigrar als Estats Units el 1978. Aviat va començar a publicar les seves obres en editorials petites, en rus, i gràcies a la intercessió de Joseph Brodsky algunes de les històries van aparèixer a la revista The New Yorker. A partir d’aleshores els seus llibres es van anar traduint a l’anglès, però sempre mantenint un perfil mig clandestí. La seva mort d’un atac de cor el 1990, derivat de l’alcoholisme, va acabar de revestir-lo d’una pàtina maleïda, com de cosa inacabada. Dovlàtov, doncs, és d’aquella mena d’escriptors oficials, però que alhora es converteixen en autors de culte per a una legió de lectors fidels.

Als anys noranta, les seves obres es van publicar gràcies als esforços de Ricard SanVicente, professor i traductor de rus, però cada cop sortien en una editorial diferent i mai no van perdre l’aire secret. Potser perquè la literatura catalana sempre ha reservat un carril per als escriptors desclassats, sembla que Dovlàtov té més sort entre nosaltres. L’any passa l’editorial Labreu va publicar La zona, un recull de textos sobre les seves experiències com a vigilant d’un camp de treball, i ara acaba d’editar La maleta, un dels seus llibres més rodons i la millor porta d’entrada al seu món.

Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.

A l’inici de La maleta, el narrador retroba per atzar, al fons d’un armari, la maleta que va portar quan va emigrar a Estats Units. L’obre i repassa el que hi troba: uns mitjons finesos, unes botines de pell, una jaqueta que havia sigut propietat de l’artista Fernand Léger, uns guants per conduir… Cadascun d’aquests objectes li permet refer algun episodi del seu passat i, de retop, aprofundir en els anhels i les por del qui emigra. Dovlàtov deia: “Jo no visc a Amèrica, visc en l’emigració”. La maleta conservada al llarg dels anys és una gran imatge per descriure en què es converteix la vida d’un emigrant, és la traducció física del moviment, la fugida, la incertesa, la nostàlgia que li sobrevé en moments inesperats.

Llegint les obres de Dovlàtov, tendeixes a pensar que la seva vida devia ser una diversió, però és probable que fos un infern quotidià. El títol de l’article que li va dedicar Brodsky a la seva mort ja ho diu tot: “El món és horrorós, i els homes, tristos” – una frase que només es pot entendre des de la hipèrbole humoristica carregada de veritat. L’humor és, precisament, l’aliat del narrador Dovlàtov per aïllar el patiment i reduir-lo a matèria literària. En una de les digressions que surten a La maleta, explica per què, quan la seva dona va emigrar a Estats Units, ell no la va acompanyar: “Es fa difícil dir per què vaig decidir quedar-me. Evidentment, encara no havia assolit la línia fatídica.(…) O potser és que, inconscientment, aspirava a la repressió. Això ja passa. L’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…”. Visca la ironia.

Benvolgut Serguei

Bar llibreria Horiginal, Fastigosa, 10 de novembre de 2010

.

.

.

Benvolgut Serguei Donatovitx Dovlàtov,

.

com anem, Dovlàtov? Els teus editors desitgem que l’eternitat et tracti bé. Nosaltres per aquí baix anem fent. Avui presentem el segon llibre que t’hem publicat: La maleta, que és el quart de la col•lecció de La intrusa. Com fem habitualment, hem convidat uns amics per a que et festegin i et llegeixin, i hem portat una mica de vodka per emborratxar a tothom. Per aquí les coses estan més aviat tirant a malament, i la gent s’ho pensa, a l’hora de pagar quinze euros. La pàtria és allà on hi ha vodka, deies, i ja és això, ja.

.

Serguei, ens sembla mentida que hagi passat gairebé un any i mig d’ençà de la publicació de La zona. El temps s’ha accelerat i al mateix temps s’ha alentit… vull dir que em sembla mentida que ja hagi passat un any i mig, i també em sembla mentida que només hagi passat un any i mig. El temps és estrany. Mentrestant, han passat moltes coses, Serguei, que em mossegui un mico.

.

Mira, primer t’he de dir que les vàrem passar una mica putes, quan va sortir La zona. Vàrem confiar la teva distribució a una distribuïdora que tot just començava, i no et va fer el cas que nosaltres consideràvem que et mereixies. Això ens va enervar i jo vaig perdre uns quants cabells. Anaven sortint ressenyes collonudes als diaris però els llibres no acabaven de sortir del magatzem, així que una tarda vaig dir prou i vaig agafar les caixes de zones que es podrien en un magatzem de Poble Nou i les vaig carregar i me les vaig emportar a casa. Després ens vàrem arremangar i va començar l’autodistribució, que és el més semblant a l’infern que jo, personalment, he viscut: anar a portar exemplars de La zona a les llibreries en un carretó de comprar abans d’arribar a la feina; pidolar a les llibreries que confiessin en tu després de la feina; vigilar que els llibreters reposessin les zones que venien durant els caps de setmana… un mal viure, Serguei, un mal viure, creu-me.

.

D’aquells dies feixucs i insans conservo en el record unes llibreteres que em van humiliar cruelment i va anar del canto d’un duro que no em fan plorar de ràbia i frustració i els hi volia cremar la llibreria. No ens van doblegar del tot, Serguei. Aquell mateix dia vaig anar a veure per primer cop les dames que regentaven la llibreria La gàbia de paper i van creure en tu i en nosaltres i em van dir: nen, dóna-me’n deu que te’ls col•locarem. Aquí també vaig estar a punt de plorar. D’ençà, que quan podia anava a saludar les velles dames de La gàbia de paper i fèiem petar la xerrada en un apartat, on també fumàvem. La Cèlia i la Mercè s’han traspassat la llibreria, i ara es deuen riure de tots nosaltres. S’han jubilat, però a mi em sembla que no s’acabaran de jubilar mai.

.

Més tard vàrem estar a punt de signar un contracte amb una distribuïdora que després ha resultat que se n’ha anat al carall fotent un gran escàndol. No vam signar, i vàrem confiar la nostra distribució a una distribuïdora més petita i més modesta, però més propera. Aleshores vam començar a viure més tranquils. Abans, la meva mirada tenia un punt de nostàlgia i amargor, i ara ja no.

.

La zona s’ha venut bé, tenint en compte les nostres aventures i desventures. Els de l’agència ens van felicitar i tot, quan van rebre la primera liquidació. Ens hem guanyat la felicitació a pols, si em permets aquesta petita vanitat. No obstant això, sabíem que hi havia coses a millorar, i hem mirat de solucionar-les. Per exemple, el gramatge del paper. Sí, ara és de 80 grams enlloc de 90: els llibres pesen menys i s’obren millor. Ara les cobertes són brillants, quan la teva zona és mate. Tenim amics que ens ajuden a millorar allà on nosaltres no podem arribar perquè ens cega la passió i encegats no veiem totes les errates que hauríem de veure… En fi, que maldem per ser millors, que em torni a mossegar un mico. Saps d’on ve, això de que em mossegui un mico? D’un company teu de col•lecció, el Fonsi. Sí, el Fonsi és en Rubem Fonseca, així com tu ets el Dov, el Herbert és el Herbert o el Dürrenmatt és en Dürren. Així són les coses.

Però ara em desviava. T’hem portat arreu on ens han volgut, Serguei, fent presentacions de la teva prosa corrosiva aquí i allà. Recordo especialment dues presentacions teves per diferents i oposats motius. La primera la vàrem perpetrar a Mataró i no hi havia ni una ànima. Hi havien 25 cadires plegables buides. Aquell dia, vaig entavanar en Gelonch i el San Vicente per venir i van accedir amablement i jo me les prometia molt felices però no va ser així. 25 cadires buides rient-se de nosaltres. No obstant això no ens vam arronsar i vam procedir a parlar per les cadires durant tres quarts d’hora. Confesso que m’ho vaig passar bé, aquell dia. El Sanvicente diu, no sense malícia, que ho recordarà tota la vida. El San Vicente és un home socialment significatiu i aquell dia va fer gala d’un humor molt soviètic que a tu t’hagués agradat.

.

Però no et pensis que no ens ho hem passat bé, passejant La zona. Amb el mateix San Vicente ens vàrem treure l’espina del dia de Mataró en un club de lectura d’una llibreria de la zona alta de Barcelona. Veure a quinze o vint lectors submergits fins a les celles en el teu text i preguntant això i allò altre ens va omplir de joia i estupor emocionat.

.

I també recordo que per aquell temps que tu ocupaves un lloc força prominent a les llibreries, va sortir un francès anomenat Mathias Enard amb un llibracu excel•lent que es deia Zona. No La zona: Zona. En aquell temps encara no ho deia perquè no havíem publicat a en Fonsi, però que em mossegui un mico. Vaig pensar quins possibles efectes contradictoris i col·laterals hi havia en el fet de coexistir una Zona amb una altra Zona. I continuava pensat en aquests efectes contradictoris i col·laterals quan un dia em vaig topar amb un llibracu excel•lent que portava el títol de Maletes perdudes. Que em mossegui un mico, quines coses extraordinàries! No t’ho sembla, a tu, d’extraordinari? No? A mi sí. Un dia estava en una festa post Sant Jordi molt decadent on hi havia editors exhaustos i beguts i autors deprimits i beguts i allà vaig conèixer l’individu de les Maletes perdudes. Jo ja anava fent-me el xulo pels puestus introduin-te a qualsevol conversa mitjançant la força, i suposo que aquella nit jo anava mirant el terra, perquè de sobte el meu cap va topar contra la panxa de Jordi Puntí, que potser sí que anava begut, però no estava pas deprimit, i jo vaig alçar el cap i algú em va dir que em presentava a Jordi Puntí i jo vaig dir, vatua l’olla, tu ets el de les Maletes perdudes? Ell va somriure tancant els ulls i va fer que sí amb el cap i jo vaig introduir-te per força a la conversa i va resultar, Serguei, que el Puntí et coneixia millor que jo! Que em mossegui un mico! La gent que et llegeix, Serguei Donatovitx Dovlàtov, esta feta d’una pasta que fa que em caiguin naturalment bé… En fi, ara et deixo amb en Puntí, que volia dir-te quatre coses. Tu només tens una maleta i ell es dedica a perdre les seves. Els dos sou molt bons escriptors. Us caureu bé segur.

  

Eh! Has vist, Dov? Li devem un vodka a aquest senyor. L’altre dia em van dir que a Alemanya la gent paga per anar a lectures de llibres. I no quatre duros, eh. Deu eurus, eh, o més. Paguen per escoltar el llibre, i després paguen per comprar el llibre. T’ho pots creure? A mi ja se’m fan eurus als ulls només de pensar en cobrar pels bolus que organitzem! Però a nosaltres els catalans ens agrada jaure i escoltar gratis. Escoltar recitals i lectures normalment és una experiència satisfactòria. O ara que ho penso, potser no tant. Però sigui com sigui, aquí, com suposo que a Rússia, ens agrada jeure sense haver de pagar. Quan organitzem un recital d’un autor que pels motius que siguin no hi és, mirem de trobar la veu adient al text que s’executarà en veu alta. Així, la Núria Martínez Vernis i l’Ignasi Pàmies seran sempre que ells vulguin la veu del Minotaure de Dürren, i el Max la del Cobrador del Fonsi, i el Gelonch… en Gelonch serà la teva. Mira la foto de la solapa, si és que sou iguals! Ei, i mira també la foto de la coberta. Has vist quina foto collonuda? Ara t’explico d’on l’hem treta. Però abans deixa que faci una petita digressió sobre les vídues d’escriptors. Les vídues poloneses tenen un caràcter similar al de les vídues russes. Un caràcter de tempesta de vent sobre el teu cap. Perdona si sóc tan hermètic, però m’ha vingut molt en gana dir-t’ho i em sembla que ja saps per on vaig: aquest cop no hem tingut cap problema amb la teva dona, Dov, principalment perquè em seguit posant malament el teu nom a la coberta, com ella volia, transcrit a l’anglès. Suposem que el seu silenci de gel d’ara vol dir que dóna el seu vist-i-plau a la coberta. I és que el fotògraf d’aquesta maleta plena de cendra és un dels més respectats fotògrafs del món.

.

Jo no sabia qui era, i sempre li canviava el nom al pobre Madoff. En Marc també té aquesta curiosa afició de jugar amb el nom de Màdoix, i enlloc de Madonx li deia Mordor, i l’Ester es posava furiosa i ens enviava mails en majúscules per a que repetíssim mil vegades el nom autèntic del fotògraf: Chema Madoz, Chema Madoz, Chema Madoz… En fi, que la foto de la coberta es d’un senyor molt amable que es diu Chema Madoz. No ens estem de res.

.

Escolta, et deixo amb el Gelonch i amb la Xènia Dyakonova. Ella és de la pàtria, i ell de Juneda. No entenem un carall de rus, però ens agrada escoltar-lo. En Gelonch et llegirà en català, i aleshores seràs tu que no entendrà res.

.

Serguei, estem contents d’haver-te trobat. Amb en Cabal, el traductor, que avui no ha pogut venir, hem rigut enfollits, en algun fragment. Saps fer riure i saps fer pensar. I jo ja acabo. Et llegiré la frase que sempre ens agrada posar al final de cada un dels nostres llibres. La de La maleta és molt bonica, de Blai Bonet, i la proposta va sorgir d’en Jaume Ueeee Pons Alorda. És aquesta:

A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d’una maleta.

Em sembla que, per bé o per mal, aquesta frase t’escau, Dov. Gràcies, i que comenci la funció!

ps.- Res de tot això hagués estat possible sense tants i tants amics que ens hem anat trobant pel camí. A tots ells, gràcies.