“Aquella puta de l`OVIR agafa i em diu:
-Cada emigrant pot dur tres maletes. És la norma establerta. Hi ha una disposició especial del ministeri.
Queixar-se no tenia sentit. Evidentment, però, em vaig queixar”
Sergei Dovlàtov, La maleta.
Segur que us hi heu trobat: hi ha vegades que, quan parles de llibres, recomanes més una obra que no pas un autor. O a la inversa: recomanes l’autor sense que puguis començar o acabar per una obra concreta (cosa que t’obliga a pensar, llavors, què és el que recomanes quan recomanes un autor. Això del “món ficcional” que se suposa que ha construït l’autor? O l’obra sencera, és a dir, el conjunt en sí, sense que se’n destaqui cap de les parts que el composen perquè cap d’elles és més reeixida que etc.? Al marge, esclar, de possibilitats més prosaiques, com ara que el cognom de l’autor tingui alguna cosa d’etiqueta de marca o que el que recomana consideri altres factors que el convencin que llegir el tal autor “val la pena” o “és interessant”, tot i que llavors la recomanació ja no és ben bé una recomanació sinó alguna altra cosa).
En el cas de Dovlàtov, les dues coses són igualment vàlides i funcionen com una bona aproximació a la seva obra. El personatge Dovlàtov –el que viu als resums biogràfics que acompanyen La Zona i La maleta, en el cas català, això és, l’expulsat de la universitat, el vigilant del camp de treball, el pres el periodista, el traficant, el guia, l’amic de Joseph Brodsky, l’alcohòlic, etc.- pot resultar prou fascinant com perquè no ens faci falta més per començar a llegir-lo. D’altra banda, la configuració dels llibres de Dovlàtov, en un cert contrapunt amb aquest estil tan sintètic que té alguna cosa d’aspre, és summament seductora: La zona, perquè ens ofereix un retrat dels camps de treball soviètics des del punt de vista del vigilant del camp, per tal de transitar aquesta línia tan fina entre el pres i el vigilant i preguntar, entre tantes altres coses, fins a quin punt el vigilant no ho és tant o més, de pres, que el pres (cosa que la portada de l’edició de Labreu assenyala de manera magistral). La maleta, perquè el punt de partida ens demostra com la realitat –com a mínim, la soviètica- s’organitza com una ficció quasi perfecta (de la mateixa manera que la perspectiva en La zona, oferta per la vida mateixa, resulta en una subversió de l’aproximació, si voleu, més tradicional, que li permet a Dovlàtov pensar certs aspectes del camp de treball impensables des de qualsevol altre punt de vista).
Seguim amb La maleta. En el moment d’abandonar Rússia per anar als Estats Units, el narrador –algú que respon al nom de Dovlàtov-, descobreix que, de les tres maletes que li permeten endur-se, tot el que ha acumulat fins els trenta-sis només n’ocupa una. Quatre anys després, retroba la maleta al fons d’un armari, intacta; cadascun dels objectes que hi troba una sèrie d’objectes –uns mitjons finesos, unes botines, un vestit encreuat un cinturó amb la sivella de llautó, una jaqueta que havia estat de Fernand Léger, una camisa, un barret i uns guants-, cadascun dels quals atura una cadena concreta de records. El punt de partida té tant de proustià com d’antiproustià: d’una banda, sembla partir d’aquesta cosa de la memòria involuntària com un reflex (de quina mena de múscul?) que reacciona davant d’un estímul, sigui una magdalena, siguin uns mitjons finesos de crespó. Proustià, també, perquè d’alguna manera, el recorregut per les cadenes de records que fixen els objectes persegueix un retrat –de la Rússia dins de la qual els objectes tenien un sentit, del qui era el narrador dins d’aquella Rússia en relació amb aquests objectes- que, al final, es demostra parcial, fragmentari, segurament impossible. Dit d’una altra manera, no és l’efecte d’un atac de nostàlgia aguda, sinó la manera de reconstruir la pèrdua en si mateixa. Si, com deia Deleuze, la de Proust és (simplificant) una història sobre l’adquisició del codi que cal per comprendre una sèrie de signes socials, la de Dovlàtov pot pensar-se com el record d’un marc dins del qual certes coses, incloses certes dimensions del narrador, tenien un sentit (absurd, escruixidor, però sentit, al capdavall). Un marc, però, que només apareix en la seva absència.
D’altra banda, Dovlàtov escriu sense els excessos analògics de Proust i, sobretot, sense buscar un efecte d’espontaneïtat –això és, d’immediatesa diguem-ne amfetamínico-emocional- que s’oposa a la seva poètica. L’escriptura de Dovlàtov és (aquí introduïu-hi qualsevol dels adjectius que han proliferat en els textos crítics: cisellada, continguda, granítica, sintètica, continguda, el que vulgueu. La idea és que no trobem mai, en cap de les seves pàgines, un Dovlàtov posseït per la pròpia retòrica. Javier Avilés, a El lamento de Portnoy, parlava d’indiferència. Li farem cas, a veure què passa).
De l’escriptura de Dovlàtov, Avilés en destaca el que n’anomena “la indiferència”. Aquesta indiferència, que primer sembla un tret de la seva prosa, de seguida es converteix en el signe d’una idea de la literatura, gairebé, diu Avilés, com si a Dovlàtov li fos tan igual escriure com no escriure. Ara bé, tota escriptura és una forma de lluita contra la indiferència, de manera que per què escriu, llavors Dovlàtov? Potser ens equivoquem (segur!) però, en l’escriptura de Dovlàtov hi ha alguna cosa del parafang de Maupassant i de Soseki, dos autors que van fer de l’escriptura el garant de la cordura, el lloc on podien prendre constància de no haver embogit (encara); també hi ha alguna cosa d’orfebre, de cura amb el llenguatge, que troba la seva millor expressió en una de les escenes memorables del conte Les botines de la nomenklatura. En aquesta escena, el narrador es passeja pel taller d’un escultor de Leningrad, en el moment del comunisme apoteòsic (l’expressió és de Jordi Puntí). De sobte, descobreix Iuri Gagarin, Maiakovski i Fidel Castro. Escriu Dovlàtov:
M’hi vaig fixar i em vaig quedar estupefacte: tots estaven despullats. O sigui, totalment despullats. Amb uns culs conscienciosament modelats, els òrgans sexuals i una musculatura en relleu.
La por em va deixar glaçat.
-No se n’ha d’estranyar –va aclarir-me l’escultor-. Som realistes: primer esculpim l’anatomia, després la roba.
Que l’escena tingui forma d’acudit no és casual: Dovlàtov treballa per descobrir l’absurd que estructura la realitat més prosaica (i curiosament, l’anècdota de Dovlàtov et permet entendre The Wire, o qualsevol actualització contemporània de la pulsió realista: primer en pilotes, després la roba, cosa que recorda allò que s’explica Visconti durant el rodatge de Il gattopardo: que volia tots els calaixos plens del que fos, de roba o de vaixelles, encara que cap d’aquells calaixos hagués d’obrir-se en cap moment (cosa que, al seu torn, recorda una altra anècdota d’Erich von Stroheim, que volia que els timbres de les portes funcionessin encara que la pel·lícula fos muda)). Dovlàtov val tantíssim la pena perquè es mou plàcidament, corrosivament, en la línia finíssima en la qual la realitat es recolza quan es capgira cap a l’absurd. El seu és un món pivotal, de capsa a punt de ser oberta, de barret a punt de ser endut pel vent, de casualitat a punt de ser trocada en deliberació. Dovlatovlàndia per a tots els lectors catalans.
Per acabar, i justament en relació a això dels lectors catalans: ¿fa falta que es llancin més floretes a la feina de Labreu edicions (més ara, que arrenquen amb una col·lecció de narrativa catalana contemporània)? Per si de cas, diguem que sí i apuntem la importància de la paciència amb què Miquel Adam, Marc Romera, Clara Font i Ester Andorrà teixeixen el seu catàleg i les seves col·leccions (i si no voleu la imatge suada del teixir, gravar també funciona, o qualsevol analogia que posi en evidència la naturalesa artesanal, apassionada i meticulosa de la seva feina, quasi una traducció editorial de la prosa de Dovlàtov). En Jordi Puntí apuntava en un dels textos que va dedicar a Dovlàtov que la desfeta de la Unió Soviètica va permetre descobrir una literatura que, fins llavors, havia estat soterrada, segrestada, obligada a una vida sota les pedres. De tots ells –Grossman, Biely, Oberiu, Oleixa, etc.- Dovlàtov ens arriba en una publicació que tradueix una passió literària sostinguda de fa temps. La cura amb què els de Labreu ens l’han fet arribar fa que perdre-s’ho sigui, d’alguna manera, immoral.
