Prufrock i altres observacions
Potser la manera més eficaç de submergir-se en els poemes de Prufrock i altres observacions, debut de T.S.Eliot (1888-1965), és començant per la lectura dels que apareixen després de les dues peces estel·lars del recull, Retrat d’una dama i La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock. Potser és convenient fer-ho així perquè d’aquesta manera el lector es va habituant a la imatgeria radical i salvatge que el poeta forja lúcidament en uns poemes breus, meticulosos i delicats que preludien la grandesa immensa i complexa que il·luminen les dues joies del volum. La ironia amarga i el sarcasme planegen sobre les descripcions dels ritmes vitals de la cosina Harriet, la tieta Helen i la cosina Nancy: la interpretació poètica de l’edat de la innocència a la Nova Anglaterra de principis de segle XX es veu sotmesa de sobte a l’airejament de les estances, i “l’exèrcit de la llei inalterable”, el fracàs i el seu impuls decadent, es veu immers en un desequilibri moral i estètic. És, al cap i a la fi, el que es formula a Conversation Galante: el poeta convencional que hauria pogut ser T.S. Eliot, si no hagués triat el camí llarg de l’experiment i la ruptura i s’hagués conformat amb la drecera de la frase vàcua, parla sobre “la nostra sentimental amiga la lluna”, diu que “algú configura sobre les tecles / aquell exquisit nocturn, amb què expliquem / la nit i el clar de lluna”, però la seva interlocutora, per contra, li va refutant sense commiseració les metàfores resclosides i la niciesa del seu alè líric.
Poesia, en majúscula
Havia arribat el moment d’observar les coses des d’una altra banda, havia arribat l’instant propici per atrevir-se a escriure, per exemple, “Anem llavors, tu i jo, / quan el vespre s’estén contra el cel / com un pacient anestesiat sobre la taula”, els versos amb els quals s’inicia La cançó d’amor…, i en què un poeta com John Berryman xifra el naixement de la poesia nordamericana moderna. “Ah, no preguntis, ‘Què és això?’/ Anem a fer la nostra visita”, escriu Eliot al començament del poema, un inici o un avís que podria servir també de clau de lectura per al poema següent, Retrat d’una dama. Potser es pot considerar que l’amfitrió és un home excèntric, carregat de manies, amb una conducta educadament singular, a l’altra banda de les convencions ortodoxes, ple de correctíssims detalls incomprensibles i massa subtils, difícils de valorar perquè pertanyen a una lògica particular, però el visitant sortirà de la primera casa poètica d’Eliot amb la convicció que el viatge i l’estada li han valgut la pena perquè se n’anirà equipat amb un bagatge aclaparador d’idees noves, amb visions desconegudes, i amb la cadència inèdita d’una veu que li ressonarà mentre assimila el gust de la terra gens gastada que acaba de trepitjar, dient-se, com passa a Mr. Apollinax, “És un home encantador” “–Però, després de tot, què volia dir?”.
Potser calen moltes lectures per respondre aquest interrogant, potser calen moltes lectures suplementàries per acabar de digerir, sense que faci mal, què es proposa Eliot –no s’ha d’oblidar que les notes que el poeta va escriure per il·luminar La terra gastada són tan famoses com el poema–, però quan es llegeixen els poemes d’aquest recull es té la certesa, no se sap per què, d’estar molt a la vora del nucli d’això que s’anomena Poesia, en majúscula.
Ponç Puigdevall Time Out 19.06.11
