Alabatre

catorze

Títol_ Finestrals (i A voice of our time, entrevista amb Miriam Gross)

Autor_ Philip Larkin

Traductor_ Marcel Riera

Pàg_105

PVP_ 14 euros

ISBN_978-84-937152-1-2

Philip Larkin (Coventry, 1922 – Hull, 1985). Va estudiar a Oxford, on va topar amb la realitat de la diferència de classes que li va aportar el material vital necessari per escriure la seva primera novel·la, Jill (1946). Després de A Girl in Winter (1947), la seva segona novel·la, es decantà definitivament per la poesia. El seu primer llibre de poemes, The North Ship (1945), és fruit, encara, de la influència de Yeats, més simbolista i propera al mite, però de seguida apareix el Larkin col·loquial, cínic, que sacseja la consciència del lector amb una visió crítica i quasi ressentida de la societat en què li ha tocat viure i envellir, la que va sobreviure a la devastació de la Segona Guerra Mundial. The Less Deceived (1955) veuria tres edicions en nou mesos, i de seguida, mentre es convertia en director de la biblioteca de la Universitat de Hull, esdevindria un dels membres més potents del grup anomenat «The Movement», amb Ted Hughes, Kingsley Amis o Thom Gun. The Whitsun Weddings (1964) va confirmar la seva veu crítica i saturada d’amargor, però clara i cínica, que acaba d’esclatar a High Windows (1974), passant a ser, amb només quatre poemaris, un dels més importants “poetes menors” de la literatura anglesa.

Marcel Riera, el seu traductor ens situa sobre l’obra de Larkin en el pròleg: “Una barreja inconfusible de llenguatge sofisticat i col·loquial, a vegades fins i tot volgudament ordinari –una micaper épater– dins d’una estructura sòlida, gairebé clàssica, on la mort, la decepció, el pessimisme, el fatalisme esdevenen l’eix del discurs. Narra històries sovint en primera persona i amb un to aparentment lleuger, divertit i càustic –com per dissimular– de fets corrents en què tothom s’ha trobat però que a priori no s’identifiquen com a “poètics” i que donen una visió directa i més contemporània del que la poesia solia oferir en aquells moments i encara ara. I sovint amb un final de quimèrica esperança.”

I per entendre aquesta manera de fer també ens explica que Larkin “de nen fou tartamut; sempre miop i, de gran, força sord. Excuses perfectes per viure dins de la closca del seu món a la vegada que passava un munt d’hores al dia en la closca de

la biblioteca d’una universitat, envoltat de muntanyes de pa- per com si fos nacre, i en una ciutat, Hull, on fins i tot els pocs anglesos que saben on para generalment no han estat mai. Tot això explica la seva poesia? No: hi ajuda. Perquè, per més que hi rebusquem, en tota poesia sempre hi ha alguna cosa d’inexplicable.”

El darrer llibre, potser el més rodó i per descomptat el més madur, d’un dels clàssics anglesos del segle XX i de la literatura universal.
Marcel Riera (Badalona, 1956) s’ha dedicat a l’ensenyament, la política, l’esport i l’administració. Ha publicat el llibre sobre Badalona, BDN, la ciutat possible (1999), i els llibres de poemes: Lluny (2006) i L’edat del coure (2008). És codirector de la col·lecció El cercle de Viena (Viena Edicions), on trobem la seva traducció de El riu, de Rumer Godden. Aquestes versions de Larkin se sumen a les excel·lents traduccions d’altres poetes anglesos que ha anat publicant en diversos mitjans.

tretze

Títol_ Aire i sang a la butxaca

Autor_ Felip Costaglioli

Pròleg_ Marc Romera

CD_Coco Puig & Felip Costaglioli

Pàg_150

PVP_ 15 euros

ISBN_978-84-

Felip Costaglioli va néixer l’any 1964 circumstancialment a Alès (sud est de França). Les seves arrels són diverses i profundament lligades al Mediterrani. Va créixer entre Algèria (terra natal dels seus pares), França (Tolosa, on va fer els seus estudis) i Catalunya (Baix Empordà), on va néixer i viure la seva àvia, la qual va exercir una influència importantíssima en la seva formació.

Malgrat que fa divuit anys que viu i treballa als Estats Units, Felip Costaglioli considera Palamós com a casa seva i torna cada any.

És professor de Cinema internacional i estètica a la Universitat de St Cloud State, Minnesota. Després de concentrar el seu treball d’investigació i de docència en la representació del buit, de l’absència i del silenci a l’àmbit de la poesia i del cinema, s’ha dedicat a estudiar grans directors com a poetes del cinema i a reflexionar i escriure sobre la relació entre llenguatge poètic i llenguatge cinematogràfic, o el cinema com a experiència poètica.

Aquests últims deu anys, ha col·laborat com a poeta i preformer amb múltiples videoartistes com Ron Gregg, músics d’avantguarda com els Zeitgeist (no us perdeu la gravació de Shape Shifting: Shades of Transformation) o electroacústics com Scott Miller i altres conreadors del risc creatiu El seu treball s’ha pogut veure en galeries d’art, museus i festivals als Estats Units i a Europa. També ha publicat un llibre de poemes, Un bout d’os sous la langue a les edicions L’arrière-Pays.

El seu treball poètic s’acumula en llibretes que l’acompanyen arreu i que per elles mateixes ja valen la consideració d’obra de creació, en les quals continua la seva tasca d’escriptura i de traducció en tres llengües (anglès, català i francès).

No escriu cap línia amb ordinador.

Com sempre, a casa no l’han vist, i és a partir d’aquest Aire i sang a la butxaca que tenim l’oportunitat de deixar-nos hipnotitzar pels seus textos despullats de llenguatge però saturats d’unes imatges completament sorprenents i que paral·lelament al tractament de la mort en Andreu Vidal o a la subtilització del dolor en Daniel Busquets, aconsegueixen casar dolor i corruptivitat amb èxtasi, bellesa, sensualitat i una delicadesa que de tan fràgil sembla que hagi de vaporitzar-se, desaparèixer sobre el confort de la pàgina blanca. Com ell, que sempre esdevé un punt de fuga cap enllà.

dotze

Títol_ Sense re, sense remei

Autor_ Pepe Sales

Pàg_ 201

PVP_ 15 euros

ISBN_978-84-935391-9-1

Pepe Sales Coderch (Barcelona, 1954-1994) va fer de tot: va pintar, va cantar, va escriure… No li costava gens, li era natural: ell suava, patia, camelava i com si res et feia un quadre o una cançó. Li agradava la millor música, els millors llibres, les millors drogues i tot ho devia als amics, als vius i als morts, als que criden: “Just say no to family values”. Es llegia qualsevol cosa que li caigués a les mans, s’havia escoltat milers de discos, li encantava el Dylan, el Lou Reed i Pergolesi; Fassbinder, Bambino i l’Ayrton Senna; Camarón i els Stones; Nusrat Fateh i Henry Miller; Estellés, Nin i Proust; el Davis, Samuel Beckett i Casavella… I volia dir-hi la seva –encara que s’hi deixés la pell–, fos a TV2, al Madison Fuet Garden o en un caixer automàtic. Tot és ara i res, creia, i així va viure, sense més, sense remei.

Amb aquesta edició de les seves Cançons d’amor i droga, dels diaris i apunts i d’una petitíssima mostra de la seva obra pictòrica, volem celebrar aquest esperit. Des de la seva experiència a la presó, la seva reclusió als hospitals, els seus viatges Glasnost i els seus retirs a Vallclara, l’autor ens mostra el seu periple per l’heroïna, l’homosexualitat i la SIDA amb una veu sincera, descarada, irreverent i constantment anormativa que captivarà i interessarà i fascinarà.

D’aquesta manera, aquest llibre es converteix en reconeixement i homenatge i també en un recordatori, a través d’una de les seves figures més representatives, de tota una generació maleïda que es va voler menjar el món, que es va donar a la creativitat i que ho va fer a través d’un perillós funambulisme que va acabar amb molts i va deixar-ne tocats molts altres. Temps en què la llibertat era un concepte massa suculent com per no tirar-s’hi de cap sense preveure’n les conseqüències, perquè la llibertat era un concepte nou en un país i en una ciutat que tot just començava a treure el cap de la grisor que l’havia precedit. Més enllà, doncs, dels valors literaris, aquest llibre amaga el tresor d’una memòria de l’excés que va marcar una generació que es va donar a la vida sense reserves, sense remei.

onze

Títol_ Tancat per mancances

Autor_ Pau Gener Galin

Pàg_ 102

PVP_ 14 euros

ISBN_978-84-933762-4-6

Pau Gener Galin, també conegut com a Janus, va néixer a Sant Celoni el 1977. Fins ara ha publicat Si al final no vinc, i m’esperes (2002), No calla (2005) i Vàlid per un viatge (2007). També ha escrit i estrenat l’obra de teatre Ofici de gàrgola. És col·laborador habitual de músics i artistes de diversos tipus, la qual cosa l’ha dut a fer multitud d’intervencions a les Amèriques, a Galícia i per tot el nostre territori. En les seves actuacions en directe ha anat variant el format de les lectures fins a fer-les imprevisibles, tot depenent de la disciplina que hi hagi volgut vehicular convertint els seus recitals en veritables i sorpresives apostes per la singularitat on l’única cosa segura que hi ha és la paraula. Són cèlebres les seves accions poètiques acompanyat de jocs sonors amb caixes, instruments de juguet, altres músics o escenificacions o projeccions visuals.

Dues situacions biogràfiques semblen indefugibles a l’hora d’entendre la seva especial poètica. La seva vinculació genètica amb el Montseny i el Montnegre i la seva experiència vital als Estats Units d’Amèrica, sobretot a Nova York, així com a Amsterdam. Aquests escenaris han alimentat i condicionat d’una manera definitiva la seva poètica, convertint-la en una aposta singular i destinada a destacar, per la seva intensitat, la seva qualitat i la seva aportació des de l’originalitat i la diferència, en el panorama de la poesia catalana del segle XXI. El Montseny, com a muntanya màgica, tal com apunta Jordi Vintró en el seu pròleg, dota la poesia de Janus d’intuïció selvàtica i prodigiosa on els poemes, construïts a partir d’una brevetat de ressò oriental transformen una matèria primera que prové de situacions o esdeveniments concrets i els disposa a l’ull lector convenientment transfigurats, convertint aquesta poètica, en aquest darrer llibre en un llenguatge més proper que mai, com si la seva evolució consistís en aquest apropament. Pau Gener se’ns presenta, tanmateix, com un autor d’una raça diferent de la de la d’altres poetes montsenyistes, i és l’experiència americana, on ha conviscut intensament amb els darrers representants de la generació beat (la fotografia de la solapa és de Helen Goddard) que dirigeix el salvatgisme esmentat cap a una voluntat de transgressió impregnada d’ironia.

Els seus versos aparenten simplicitat però amaguen una important recerca de plantejaments i de solucions tècniques que aporten un grau important d’estranyesa, que no de desconcert, suficient per allunyar els resultats de la poesia fàcil i funcional que tant abunda darrerament i que tant s’assembla a si mateixa (poesia de l’experiència?). Poemes aparentment tramposos, que ens semblen perfectament intel·ligibles mentre els llegim però que, en arribar al final, ens reclamen una segona lectura perquè la primera ha desvetllat l’enigma.

deu

Títol_ Implosions

Autor_ Anna Gual

Pàg_ 72

PVP_ 13 euros

ISBN_978-84-933762-4-6

Anna Gual va néixer a Vilafranca del Penedès el 1986 i no ha deixat mai de sentir-se lligada a aquesta terra, sobretot a través de les seves vinyes, a les quals intenta retornar cada any quan toca verema. Va iniciar i abandonar, insatisfeta, la carrera d’Enginyeria Industrial. Va convertir la seva afició pel cinema en l’objectiu definitiu dels seus estudis i va començar els estudis de Comunicació Audiovisual.

La vocació literària d’Anna Gual la podem seguir des del 2004 a través del seu blog No caic, em tiro (nocaicemtiro.blogspot.com), un blog literari sense comentaris ni links ni comptador on s’ha anat perfilant el seu llenguatge poètic amb una voluntat de mantenir-se al marge de qualsevol cercle literari. La seva veu, potser per aquesta gènesi blogaire i per influències estètiques que als cànons literaris i pel seu alè postmodern, es podria agermanar a la d’una Silvie Rothkovic (hi ha versos que les fan molt properes) o un Albert Forns, sorgits, també, del nou concepte creatiu generat a la xarxa virtual, o a la d’un Jordi Nopca, la qual cosa ens pot fer pensar, a hores d’ara, en una possibilitat de generació nova, no per l’edat sinó per una estètica que els allunyaria molt dels seus coetanis antologats a Pedra foguera.

Malgrat defensar una certa independència en matèria d’influències, Anna Gual reconeix una proximitat amb autors com Pessoa, Beckett, Celan, Huidobro, Pizarnik, Biedma, Rilke, Plath, o Valéry, però més que per poetes es reconeix influenciada pel món del cinema i per la visualitat de Bergman, Tarkovski i una bona part del cinema asiàtic. Implosions és el seu primer llibre. En ell ens trobem una poesia de versos impactants i que no baixen en cap moment la tensió, perquè és en la tensió contínua i en la novetat de les seves imatges, molt lligades al món visual del cinema malgrat reproduir, sobretot, estats de descomposició interns difícilment reproduïbles en imatges i que combinen la capacitat, extraordinària, de proporcionar una incomoditat confortable al lector des de l’aparent incomoditat interna de la veu narrativa. Poesia contemporània de veritat, però del segle XXI, i no pas del segle XX en què encara sembla que es recolzin els cànons de la nostra poesia.

nou

 
 

Títol_ La trama perfecta

Autor_ Daniel Busquets

Pàg_ 72

PVP_ 13 euros

 ISBN_978-84-935391-7-7

 

 

 

 

 

 

Daniel Busquets i Corbera (Barcelona, 1953) és bibliotecari i treballa a la Biblioteca de Catalunya des de 1992. Anteriorment ha exercit d’administratiu, agent comercial, professor d’idiomes, traductor tècnic, documentalista i altres professions diverses i disperses.

El lent procés de composició de La trama perfecta s’inicia el 1996 i abasta un llarg període de gairebé onze anys. Els seus poemes són veritables històries perfectament tramades on una certa alquímia li serveix per transformar els diferents aspectes de la relació amorosa, sovint empeltats de sordidesa o d’atmosferes extremes, en delicats expositors verbals de bellesa.

La de Daniel Busquets és una peripècia vital que suma la introspecció de l’investigador cultural que reverteix en erudició psicològica, artística, literària, social, a una experiència que s’ha gastat les sabates als escenaris potents de la Barcelona canalla, sobretot la dels anys vuitanta, on esdevé un autèntic vianant de la més pura wild side urbana, i és aquesta heterodòxia estètica la que acaba eclosionant en la seva proposta poètica, tan al marge del que ens té acostumats la poesia tan de prosa retallada, moralitzant, sense transgressió ni aportacions novedoses i que tan sobrevalorada és en el nostre país. Sang nova, valenta i transgressora, doncs, sota una aprença de volatilitat i bellesa que pot enganyar amb esclats de llum el lector poc atent a qui escapa que aquests esclats que encisen i enceguen ho són de foscor.

vuit

Títol_ Mi-te-les

Autor_ Miquel Izquierdo

Pàg_ 77

PVP_ 13 euros

ISBN_9788493539160

Miquel Izquierdo pertany a una generació d’individualitats absolutes que molt sovint han patit el desdeny del món editorial i crític quan la seva poesia triomfava en l’àmbit directe dels recitals. Miquel Izquierdo n’és un dels casos, i és un plaer i un privilegi per a LaBreu Edicions poder apropar al públic la seva especialíssima poesia. Especialíssima perquè pertany a un àmbit, el que es mou a cavall de la sàtira i del retrat social, que és ignorat reiteradament per les patums culturals, com si aquesta mena de poesia, de gènere?, no fos digna de ser tinguda en compte. Però hi ha una part de la nostra poesia que tira cap aquí (Casasses, Subirats, Arias, Pedrals, Urpinell, etc.) i que ha trobat un públic lector fidel que caldria no menysprear. Especialíssima, també, perquè la veu d’Izquierdo és una veu que prové d’una tradició curiosa i singular. Sagarra i Pere Quart comparteixen prestatge referencial amb autors com Cecco Angiolieri, poeta sienès medieval jocós, i amb tota una tradició poètica italiana que deriva en influències tan remarcables com Eduardo de Filippo, però també amb autors realistes com el poeta de Chicago Carl Sandburg. I totes aquestes influències esclaten en una poètica que maltracta el llenguatge fent-lo a voltes cantellut, com Foix, alhora sonor i rítmic, malgrat el despreci per la mètrica que Izquierdo canvia per un ritme dur i supeditat a la pròpia generativitat del llenguatge pretesament col·loquial però empeltat de referències culturals i d’un lèxic sovint difícil per al lector poc preparat. A partir d’aquí, Izquierdo converteix el seu vers en un homenatge, sovint emprenyat, de vegades des de la impotència, a la temptació de la carn, però també en una visió del món que, malgrat el món, acosta el lector a una reconciliació amb els petits detalls que el dia a dia i la ciutat, una Barcelona sempre present i sovint protagonista, ens posen al davant i que sense la mirada especial del poeta passen sense fer soroll.

Miquel Izquierdo va néixer el gener del 1967 i pertany, doncs, a aquella mena de generació sense consciència grupal que, nascuts a meitats dels seixantes, han apostat sempre per una ambició literària, un desdeny per l’èxit comercial i una indiferència absoluta cap al capellanisme i vers les etiquetes generacionals.Ha estudiat Filologia Italiana i treballa de traductor (darrerament, Dylan).

 

 

set

Títol_ Alè per a un drac

Autor_ Joan Vinuesa

Pàg_ 127

PVP_ 14 euros

ISBN_9788493539153

Alè per a un drac és un llibre que aposta per una poesia del Jo, però d’un Jo que malgrat alguns moments en què el personatge, el narrador, s’apodera del poema, acaba convertint-se en el Jo universal que identifica aquells que miren el món des d’un cert desig de diferència, de voluntat creativa, d’exploració espiritual a través del misticisme i de les noves vies que certes expressions forànies ofereixen, a diferència que es mira el nostre món, el més proper, amb un sarcasme crític i que ha empès a fer de Joan Vinuesa un abanderat d’aquesta actitud, un poeta i un ésser humà que fa els possibles per viure al marge de l’estupidesa universal vivint-hi plenament a dintre i extraient de cada rebuig, de cada derrota, de cada tristesa, de cada desengany, experiència, coneixement i més distanciament.

Joan Vinuesa va néixer a Barcelona, al barri de Sants, el 1952. L’anarquisme i les accions creatives en bars, teatres, centres socials o presons amb tota una generació de poetes com Casasses, Pope, Castillo o l’imprescindible Albert Subirats es converteixen en el camp de lluita de Vinuesa juntament amb els viatges. Així, orient es converteix en una font de coneixement, d’enriquiment espiritual i d’experiències que després esclataran al centre de la seva poesia. Joan Vinuesa emprèn el seu camí cap a la diferència, i es posa a pintar, a escriure, a recitar, a fotografiar, a cantar i a autoeditar-se i a fer conèixer la seva poesia per camins del tot alternatius. El camí del llamp (1993), Feristela de bec i les falòrnies del radi (1995), El Tercer Llibre (1997), L’arrel quadrada de Déu (2000) i El llom del sol (2003), són els seus llibres de poesia publicats fins el moment, on la irreverència i la diferència combreguen amb un cert misticisme orientalitzant i la matèria social es desgrana sota una mirada crítica però alhora lisèrgica.

sis

Títol_ Naips nous

Autor_ Lluís Urpinell

Pàg_ 86

PVP_ 13 euros

ISBN_9788493539122

Lluís Urpinell-i-Jovani, el van néixer -was born- (han dit o escrit), un catorze de febrer del 1953 a Barcelona. Economista, és, també, llicenciat en Filologia Anglogermànica i Catalana, i el seu periple vital li ha distribuït la vida per nombrosos Estats i no-Estats del món, on ha reeixit fent de tafur, tertulià, cocteler, karaokista, professor d’anglès, editor, intèrpret simultani, traductòleg i traductor.

És cofundador de la revista de poesia Tarotdequinze (UAB, 1972-1975) i ha col·laborat en altres publicacions con Reduccions, Èczema, Àrtics, Artefacte al nostre país i Stalk i Transactional Analysis Journal als EUA. També va dirigir, dins del marc del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el I Simposi Internacional de Traducció en Llengua Catalana i el I Taller de Correcció en Llengua Catalana, i edità les famoses Estovalles Poètiques, amb una difusió de 350.000 exemplars. Ha estat, també, l’inspirador i el responsable de la publicació en facsímil de la primera revista escrita íntegrament en català als EUA, La Llumanera de Nova York.

Ha publicat Exili forçós al Walhalla (1976), Lerwick (1981), March/Artur (1983) i el magnífic -i desafiador- Tractat d’Ofilogia (1995), en què, al costat d’una niponització progressiva (no en va és un estudiós de la llengua i la literatura japoneses), no ha deixat de situar-se al marge de les ficialitats castrants, de progressar a contracorrent i, fins i tot, de desapàrèixer.

Siguin presos, aquests Naips Nous, com una reaparició d’Urpinell, però també com una il·luminació que desballesta l’habitual liricitat verbal dels llengatges poètics occidentals.

 

cinc

 

Títol_ Los fóssils (al ras)
Autor_ Joan Todó. [Epíleg d'Antoni Martí Monterde]
Pàg_ 53
PVP_ 13 euros
ISBN_978-84935391-1-5

Joan Todó (La Sénia, 1977) se’ns presenta amb un primer llibre que no és, precisament, el llibre d’un debutant. Més com a final de camí i com a porta d’entrada a un altre, aquests poemes han d’acabar donant més fruits tan intensos i perfectes com el que aquí presentem. Passat pel sedàs acadèmic de la Teoria Literària i la Literatura Comparada, però alimentat, sobretot, per l’anarquisme del lector de criteri i sense reserves i del degustador hedonista de la vida que aporta el pes continental necessari a la matèria creativa, aquests Los fòssils (al ras) ens arriben amb una maduresa estranya en un poeta que per defecte generacional podria ser considerat jove, i inèdit, i totes aquestes coses que sovint ens permeten perdonar certes defectuositats dels debutants. Així, l’enfrontament paradoxal del subjecte amb el paisatge que li és propi per origen, les terres de l’Ebre, i el que l’acull, el contrapunt de la ciutat, teixeix una xarxa quasi perfecta amb la capacitat discursiva, la creació d’imatges poètiques impactants, un lirisme intimista i alhora deutor de l’exterioritat, una sàvia capacitat constructiva del llenguatge, un valent i alhora quasi indisciplinat ús del lèxic local i expansiu i una capacitat de construcció i disciplina poètiques sorprenents en una primera obra.

 

quatre

Títol_ Helicòpter

Autor_ Silvie Rothkovic

Pàg_ 96

PVP_ 13 euros

ISBN_978-84935391-0-8

Sílvia Romera (Barcelona, 1981) prové bàsicament del món de la interpretació i l’educació musical, la qual cosa no ha impedit que intenses aproximacions al mon dels estudis literaris i la història de l’art l’hagin convertit en una mena de dipositària periòdica de l’obra de la Rothkovic, poeta que sembla ser que deu els seus orígens expressius a l’atabalament serè que les planúries cromàtiques de Mark Rothko, Rothkovic quan encara russificava, provoquen en certes sensibilitats estranyes.

Silvie Rothkovic esdevé, d’aquesta manera, l’heterònim que aboca tota aquesta experiència de coneixement, interpretació i sensibilitat a l’embassament quasi infinit de la paraula i el gest literari, aportant-hi una sensibilitat difícilment apariable, almenys en el nostre país, a altres obres. Més propera a certes exspressions pictòriques, i, sobretot, a l’univers musical pel qual viatja a través del seu piano, la seva veu arrossega ecos de la Dickinson, Celan, Blanchot, Auster o la imatgeria de Plath, també Sylvia. I el seu allunyament absolut del costum de bastir el món literari a partir del gènere, cosa tan habitual entre les poetesses de casa nostra, encara la fa més especial i més distant de tot. Més nova. Pel seu blog la coneixereu.

tres

Títol_ El furgatori

Autor_ Josep Pedrals

Pàg_ 117

PVP_ 14 euros

ISBN_ 84-933-76280

Josep Pedrals (Barcelona, 1979), a apart de poeta i recitador ha exercit de llibreter, ha treballat en l’ensenyament de la poesia i ha organitzat i participat en infinitud de recitals arreu del món.

Ha publicat Els buits enutjosos (Ass. Cult. Container, 1999), Escola italiana (Ed. 62/Empúries, 2003), “És un poema” (dins Qui no mereix una pallissa, L’esfera dels llibres, 2005) i Eclosions (amb fotografies d’Ester Andorrà, Labreu ed., 2005).

Pedrals no escriu mai els seus llibres. A El furgatori l’autor emprèn la reconstrucció fragmentària del dietari d’un tal Quim Porta, tasca que li permet posar en pràctica tota la teoria exposada en les suposades traduccions d’Escola italiana, satiritzant l’estil Amades per plasmar l’èpica lírico-pragmàtica en un llibre que, a cavall de la poesia i el comentari, aprofita el joc de la ficció dintre de la ficció per disfressar, irònicament i amb aquell barroquisme que defineix el llenguatge de Pedrals, de pseudo-popularitat i erotisme aquests poemes, o aquesta sàtira, o dietari de la vila de Bolló.

En Pedrals també té un blog.

 

dos

exhaurit

Títol_ L’ull entorn

Autor_ Andreu Subirats

Pàg_65

PVP_ 13 euros

ISBN_9788493376277

Andreu Subirats (Tortosa,1968) viu a Barcelona, on treballa de professor en un institut de secundària.La seva obra ha estat publicada en diverses antologies com L’illa dels bous (La Finestra, Tortosa 1989) o L’orgull de ser pocs (La Gent del Llamp, Tarragona 1993).També és autor, juntament amb el pintor Pau Alemany, del llibre d’artista TRAÇ (Barcelona,1999).La seva obra ens ha estat donada a coneixer, sobretot, a través de l’oralitat, i els seus recitals han estat entre els més aclamats i seguits dels darrers quinze anys, acompanyat de músiques diverses o amb la nuesa absoluta de la veu.

Amb L’ull entorn comencem a recuperar, per al lector que l’ha escoltat i per al que el descobreix ara, la lírica arrelada en els paisatges de Subirats, aquests paisatges que van des del que li és propi, el dels colors canviants de les terres de l’Ebre, als que han anat configurant la seva peripècia geogràfica dels Ports al Pirineu, esclatant, finalment en l’atavisme festiu del Delta

 

u

Títol_ Cartes de sotamà

Autor_ Jordi Vintró

Pàg_ 73

PVP_ 13 euros

ISBN_8493376264

Jordi Vintró és autor del recull de narracions Eugeni i altres (1986) i dels poemaris Cançons per a en Jaume (1985) i Ludwig (1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana dels darrers temps, Insuficiència mitral (1997).

Anys després d’aquest monument verbal, constituït per un únic poema llarg i verbós, poema riu o poema zàping o poema deliri o poema raó, surten ara a la llum les cartes de sotamà, un recull de poemes breus, de vegades molt breus, que s’han anat gestant al llarg dels anys sense una intenció unitària però que ha acabat quallant en una unitat cimentada en la intenció vers el llenguatge que caracteritza l’obra vintroniana. L’al·lusió als naips i al joc hi és freqüent. I és que la feina del poeta és precisament la de jugar. El joc és l’afegit que necessita el text per sobrepassar el seu significat estricte -prosaic. El joc representa, doncs, la poesia.

Lluny de la gravetat i de la tragèdia, l’autor es diverteix. I ens diverteix. Però fa trampa, i deixa que els temors, les decepcions i l’angúnia passin entremig dels versos. Perquè resulta que el joc és també una metàfora de la vida: del joc dels déus amb els humans.