Alabatre

Benvolguts, estrenem nova pàgina web!!

COL·LECCIÓ ALABATRE

si voleu conèixer les nostres darreres novetats i activitats, visiteu-la!

 

 

La col·lecció de poesia, autòctona o traduïda,  de LaBreu Edicions

Col·lecció dissenyada per Marc Romera i Ester Andorrà

trenta

Autor_ Francesc Garriga
Col·lecció_ Alabatre, 30
Pàgines_ 64
Preu_ 12 euros
ISBN_ 978-84-938583-2-2

Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932), després d’uns anys de caputxinada amazònica per l’Amèrica Central va llicenciar-se en filologia germànica i es va dedicar durant molt temps a la docència, ensenyant literatura, música, llatí, història de l’art… i exercint com a mestre d’un munt de gent que posteriorment ha destacat en diversos àmbits creatius. Alternant la docència amb la participació en diverses publicacions periòdiques, va acabar dirigint la primera etapa de l’edició espanyola de la revista d’art FMR, i ha estat col·laborador en alguns programes culturals a la ràdio i la televisió, sempre aportant una mirada crítica i un comentari àcid i incòmode alhora que constructiu a l’actualitat cultural del nostre país. Ha publicat els llibres de poesia: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni... (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), i Camins de serp (2009).

A Ragtime, aquest poema continu que es construeix i s’enriqueix, a l’hora que evoluciona, llibre a llibre, en l’obra de Garriga, depurant-se, cada cop més, de retòrica i tendint a l’essencialització del llenguatge, fa una mena de gir visual cap al passat, però no en un sentit elegíac, perquè aquest passat s’emmiralla constantment en un present esquerp i en la incertesa d’un futur que recorden al poeta tot allò que podria haver estat i no ha estat, tot allò que es perd en el difícil equilibri d’una subsistència fidel a una manera personal i intransferible d’entendre el món. I el resultat d’això converteix Garriga en un dels pocs poetes contemporanis posseïdors d’un llenguatge tan propi i personal, tan diferent a la resta, que molts no han sabut valorar, potser perquè no l’han pogut etiquetar, però que ha creat un estol d’admiradors, lectors i deixebles entre les noves generacions.

vint-i-nou

Títol_ Prufrock i altres observacions

Autor_ T.S. Eliot

Pàg_ 80 pàg

PVP_ 13 euros

ISBN_ 978-84-938583-0-8

Thomas Stearns Eliot (St. Louis, Missouri, 1888 – Londres, 1965). És una figura cabdal de la literatura moderna i contemporània, autor d’una de les obres més rellevants de la literatura universal. Va patir una vida dolorosa i dramàtica que quedà palesa en els seus llibres juntament amb la plasmació de la decadència i el fracàs de la societat. Va treballar de professor, de banquer, d’assessor editorial de la revista avantguardista The Egoist, de director de la revista The Criterion i de director literari de l’editorial Faber & Faber. Adoptà la nacionalitat britànica el 1927 i el 1948 li fou concedit el Premi Nobel de Literatura.

T.S. Eliot és autor, entre d’altres, de les obres dramàtiques The Rock (1934), Assassinat a la Catedral (1935), The Cocktail Party (1950) i The Confidential Clerk (1954); dels assajos Dante (1929), Funció de la Poesia i funció de la crítica (1933) i Sobre poetes i poesia (1957); i dels llibres de poesia La Terra Eixorca (1922), Dimecres de Cendra (1930), Poemes d’Ariel (1927-1954) i Quatre Quartets (1943). Tota l’obra poètica es troba reunida a The Complete Poems and Plays (Faber & Faber, 1969).

Prufrock i altres observacions (1917) fou publicat per primera vegada sota l’ajut financer d’Ezra Pound i la seva dona. Hi apareixen alguns dels signes que consolidaren una nova manera d’encarar la literatura i l’art. El poema més destacat, “La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock”, ja va aparèixer dos anys abans a la revista Poetry, sent considerat un dels moments clau del naixement de la poesia nord-americana moderna. En aquest llibre hi trobem poemes complexos en la línia que Eliot conrearà després sense treva i hi ha, també, peces més curtes i accessibles, segurament escrites anteriorment, d’efecte més irònic i tenyides d’amarg sarcasme. Aquest llibre és, en tot cas, la porta d’entrada per la qual cal passar per assaborir sense reserves una de les obres poètiques imprescindibles del segle xx.

vint-i-vuit

Títol_ Odi sobre tela

Autor_ Tomàs Arias

Pàg_ 96 pàg

PVP_ 13 euros

ISBN_ 978-84-937976-9-0

Tomàs Arias (Guardiola de Berguedà, 1966) és poeta, narrador i músic. Va dinamitzar, durant el final del segle passat, la vida cultural al Berguedà a través del col·lectiu literari La Tecla, de la que en fou fundador i uns dels membres més destacats. Ha publicat el llibre de poemes Romanços (Cossetània, 2004), que va obtenir el IX Premi Salvador Espriu de poesia, i ha participat en antologies com Vint anys de Cafè Central (2009). També és autor del llibre de relats Per a nois i paranoies, editat per la Companyia Nacional de Poesia, i del recull d’articles Papers de diari (Ed. de l’Albí, 2011). Recentment ha col·laborat com a clarinetista en el primer disc d’Ivette Nadal, Guerres dolcíssimes.

L’obra de Tomàs Arias s’ha pogut seguir i sentir durant molts anys en tota mena de recitals, festivals poètics i lectures, i és a través de l’oralitat que la seva incisiva poètica, quasi sempre més a prop del sarcasme que de la ironia, ha anat agafant pes i convertint-se en una de les veus imprescindibles de l’escena actual. Així, festivals nostrats o llunyans, com el XXI Festival Internacional de Poesia de Medellín (Colòmbia), han fet de la seva singular aposta escènica, i de la seva vinculació al món de la sàtira i de l’epigrama sense renunciar a una intensa càrrega lírica, una presència que mai no deixa indiferent ningú. No és d’estranyar, doncs, que la majoria dels poemes d’aquest llibre hagin estat traduïts a l’anglès, ucraïnès i castellà.

Davant d’Odi sobre tela i ja partint del mateix títol, Tomàs Arias ens dibuixa un somriure còmplice que amaga un gest sovint amarg, sovint carregat d’una sensibilitat poètica que sembla que l’autor vulgui amagar sota l’ombra estricta dels seus mots.

vint-i-set

Títol_ Els efectes imprevisibles dels camps magnètics

Autor_ Ernest Farrés

Pàg_ 72 pàg

PVP_ 13 euros

ISBN_ 978-84-937976-8-3

Ernest Farrés Junyent (Igualada, 1967) és periodista i escriptor. Ha publicat els llibres de poesia Clavar-ne una al mall i l’altra a l’enclusa (Columna, 1996), Mosquits (7 i Mig, 1998) i Edward Hopper (Viena Edicions, 2006), que va ser traduït a l’anglès i publicat als Estats Units per Graywolf Press (2009) i a Anglaterra per Carcanet (2010) i la traducció del qual, a cura de Lawrence Venuti, va merèixer el Robert Fagles Translation Prize 2008 i la menció d’honor de l’Aldo and Jeanne Scaglione Prize 2010 que atorga la Modern Language Association of America. El mateix poemari també va ser adaptat al teatre el 2007 amb el títol de La ciutat d’Edward Hopper.

També ha format part de 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (Proa, 2001), i ha obtingut els premis Octavio Paz de Barcelona i l’Englantina d’Or dels Jocs Florals.

En l’actualitat és redactor del diari La Vanguardia i ha escrit també en mitjans com El Temps, Avui, La Mañana, Qué Leer, Regió 7, La Veu de l’Anoia o Diari d’Igualada.

A Els efectes imprevisibles dels camps magnètics Farrés desplega la seva habilitat per combinar la més subtil ironia amb una sorprenent intensitat lírica per desplegar una inquietant reflexió que parteix del Jo per, hàbilment, universalitzar-se.

vint-i-sis

Títol_ Orlando natural

Autor_ Mireia Vidal-Conte

Pàg_ 112 pàg

PVP_14 euros

ISBN_ 978-84-937976-6-9

Mireia Vidal-Conte (Barcelona, 1970) és llicenciada en Ciències de la Informació i en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. És a partir d’aquests estudis literaris que entra en contacte amb el ventall d’autors la influència dels quals acabarà configurant-se en llenguatge propi (Pizarnik, Woolf, Dickinson, Domin, Ferrater, les Tereses Rita Lopes i Pascual, Borges, Bioy Casares, Sampere, Pessoa, Vallejo, el Kafka amb qui conviu una temporada a Praga, entre altres), llenguatge que sembla, llibre a llibre, en una constant evolució cap a un corpus literari sense concessions, cada cop més depurat, més literatura, més llenguatge personal a partir de llenguatges aliens.

Aquest compromís amb l’essencialitat el podem veure evolucionar a través dels seus llibres: Gestual (Pagès, 2005), Pragari (Columna, 2005), Anomena’m nom (Pagès, 2007) i Margarides de fons (Cossetània, 2007), tots ells premiats, tots ells celebrats; així com a les antologies on ha estat inclosa: Eròtiques i despentinades (Arola), El poder del cuerpo (Castalia) i Erato, bajo la piel del deseo (Sial); però també podem constatar el seu compromís amb la literatura de veritat en les traduccions en què ha participat (com a Corrent d’esperits de Brigitte Oleschinski).

A Orlando natural, Vidal-Conte suma un nou graó evolutiu altament marcat per tres veus (Christina Rossetti, Rosina Ballester i Virginia Woolf) que s’entortolliguen per resoldre, o per plantejar, el conflicte de l’escriptura en un espai verbal on no importa (o sí) el gènere, on no importa (o sí) el pas del temps, creant, a partir de la desfiguració sintàctica, un univers que tempta el lector a acceptar el repte que constitueix, naturalment, aquest Orlando. Un Orlando digital dóna veu als poemes, el trobareu creixent i transformant-se a:

http://www.mireiavidal-conte.blogspot.com.

vint-i-cinc

Títol_ La basa de les oques

Autor_ Jordi Vintró

Pàg_ 450

PVP_ 25 euros

ISBN_ 978-84-937976-5-2

Jordi Vintró (Barcelona), és autor del llibre de narracions Eugeni i altres (1986) i dels poemaris Cançons per a en Jaume (1985) i Ludwig (1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana actual, Insuficiència mitral (1997), seguit de Cartes de sotamà (2006).

A partir d’una lectura activa i atenta, quasi investigativa, dels llibres de Vintró, anem descobrint com el joc no només hi és freqüent sinó que travessa de manera transversal tota la seva obra, situant-nos a tocar d’experiències creatives com l’Oulipo i d’autors com Raymond Roussel, poc estudiat però que ha generat un culte entre seguidors iniciats, que Vintró fins i tot supera perquè malgrat tot el joc que genera la seva poesia, és capaç d’oferir-nos una obra que se sosté per si mateixa sense la necessitat de desxiframent que sovint converteix aquesta mena d’apostes literàries en mers experiments que no tenen sentit més enllà del desafiament hermenèutic.

D’aquesta manera, l’autor ens proposa el doble plaer de gaudir dels seus poemes, carregats d’una ironia i una visió lúdica del món que es construeix a partir d’un llenguatge torrencial i alhora d’una perfecció estructural i sonora que sovint ens fa pensar en la genialitat, la qual, si anem més enllà i ens endinsem en tot el joc que amaga, les cartes de sotamà de les que se serveix el poeta, se’ns manifestarà en la seva plenitud. Cada poema, una casella del joc de l’oca. Cada casella un dibuix de l’autor (tècnica: plastidecor sobre paper higiènic) que conté una pista sobre la gènesi del poema. I tot el llibre com un tauler que a través de l’atzar ens pot fer jugar i ens pot fer llegir a l’arbitri dels daus.

Anys després d’aquell monument verbal anomenat Insuficiència mitral, constituït per un únic poema llarg i verbós, poema riu o poema zàping o poema deliri o poema raó, aquesta Bassa de les oques ens confirma la singularitat de Jordi Vintró, i ens reafirma en la idea que ens trobem davant d’una de les veus més importants, i més injustament ignorades, de la poesia catalana contemporània.

vint-i-quatre

Títol_ L’ocell a la cendra

Autor_ Susanna Rafart

Pàg_ 72

PVP_ 12 euros

ISBN_ 978-84-937976-4-5

Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és, actualment, una de les veus poètiques amb més prestigi en el panorama de la lírica catalana. Alguns premis com el Senyoriu d’Ausiàs March, el Joan Alcover de Palma, el Carles Riba o el Premi de la Crítica Serra d’Or de Narrativa Breu, avalen la seva trajectòria creativa, sempre guiada per una ambició literària que situa cada un dels seus llibres en la indiscutibilitat pel que fa a qualitat, bellesa i aposta estètica.

Fins ara ha publicat els llibres de poesia: Olis sobre paper (1996), Reflexió de la llum (1999), Jardins d’amor advers (2000), Pou de glaç (2002), Retrat en blanc (2004), Molino en llamas (2005) i Baies (2005), i ha estat traduïda al castellà, l’italià, el búlgar i el francès, alhora que ha traduït a la nostra llengua autors com Yves Bonnefoy, Dino Campana, Leonardo da Vinci o Salvatore Quasimodo.

La seva presència en antologies com De la transparencia al presagio. Poesía de España (México 2000), Poesía de la Residencia. Joven poesía catalana (Madrid 1999) o The Other Poetry of Barcelona. Spanish and Spanish-American Women Poets (California 2004), confirmen la projecció de la seva obra, que més enllà de la poesia també es manifesta a través de la narrativa i la prosa amb llibres com La pols de l’argument (2000), La inundació (2003), Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge (2006) i Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (2008).

A L’ocell a la cendra, Rafart es referma en la seva cura per bastir un corpus poètic on l’elegància d’un llenguatge molt personal, de tall volgudament clàssic, li serveix per empeltar les eternes reflexions sobre la mort, el temps, la (in)comunicació a una natura que és alhora imatge i constatació d’una poètica condemnada a perdurar.

vint-i-tres

Títol_ Les Balades

Autor_ François Villon

Traductor_ Andreu Subirats

Pàg_ 304

PVP_ 16 euros

ISBN_ 978-84-937976-2-1

SOBRE L’AUTOR:

François Villon (François de Montcorbier o François des Loges , 1431-1463 ?) és un dels grans poetes de la literatura francesa i en opinió de molts el més important del segle XV. D’obra essencialment autobiogràfica, tanmateix la seva vida se’ns presenta plena d’incerteses i llacunes fins al punt que no se sap del cert la data i el lloc de la seva mort. Les últimes notícies que se’n tenen el situen fugint de París a principis de 1463 després d’haver-se-li commutat la pena de mort a la forca per una de deu anys de desterrament.  La seva obra no serà coneguda fins el 1489 quan Pierre Levet, un llibreter de París, la publicarà impresa en la que, sens dubte, serà una de les primeres grans manifestacions de l’era Gutemberg. El mite de Villon es comprèn amb escreix si llegim la seva obra bastida amb una sinceritat colpidora i una subjectivitat fora dels cànons literaris de la seva època. La franquesa i la ironia amb que escriu els poemes representa un retaule viu i força versemblant de la societat francesa i parisenca posterior a la Guerra dels Cent Anys, alhora que ens aporta una nova mirada sobre els motius de la cultura clàssica i medieval. Més que un renovador formal de la poesia del seu temps, Villon és un innovador en el tractament dels temes i es mostra descaradament original i iconoclasta respecte tota la tradicció cortesana que el precedeix. Juntament amb Cecco Angioleri i Rutebeuf, se’l considera un dels pares dels “poetes de la misèria” i un clar antecedent dels simbolistes. Rabelais va ser un dels seus primers admiradors i divulgadors, i la seva petja la trobem del cert en Théophile Gautier, Veraline, Rimbaud i Tristan Tzara, entre molts altres.

A Trenc del segle XX, amb l’aparició del cinema, la vida de Villon va ser objecte de nombroses pel·lícules i variacions sobre la seva història i el seu mite, de vegades esbiaixades i excessivament dramàtiques, molt en la corda d’altres personatges històrics garbellats pel romanticisme. Modernament, l’obra de Villon ha estat musicada i interpretada per compositors i músics, entre els quals destaquen Claude Debussy, Fabrizio de André, Georges Brassens, Ovidi Montllor o Jaume Arnella.

SOBRE LA TRADUCCIÓ

L’obra de Villon és essencialmemt autobiogràfica, no podem entendre-la sense la seva biografia i a la inversa, pràcticament tot el que sabem del poeta ho sabem per la seva obra. Aquesta tradicionalment s’ha dividit en quatre apartats: dos poemes llargs, les Lais (320 octosíl·labs) i el Testament (2023 versos, la majoria octosíl·labs), un conjunt de setze poemes anomenat Poésies diverses, i onze balades escrites en argot anomenades Ballades en jargon. Entre les estrofes del Testament, Villon, hi inserí també un conjunt de balades de diversa extensió i metre. L’obra que ara publica LaBreu (Alabatre/poesia) són totes les balades de Villon, que mai no havien estat traduïdes, en la seva totalitat, abans en llengua catalana. S’inclou també un aparat crític i de notes que fan més entenedora la lectura, de vegades fosca i misteriosa, sobretot en les Ballades en jargon (Balades en argot) que mai no havien estat traduïdes ni en català, ni en castellà, ni tenim coneixement que en d’altres llengües romàniques. La llengua d’aquestes últimes balades és d’una singularitat i estranyesa fora de tota convenció, ja que l’autor les escrigué en l’argot de la Coquillerie, un grup de desertors de l’exèrcit que practicava la delinqüència pels voltants de París i Dijon durant el segle XV, i no fou fins al segle XIX que, a partir d’uns documements trobats sobre el macroprocés que es realitzà sobre aquests coquillards, es van poder desxifrar aquestes balades.

SOBRE EL TRADUCTOR

La traducció l’ha realitzada el poeta Andreu Subirats (Tortosa,1968) que ja havia publicat anteriorment en la col·lecció Alabatre de poesia de LaBreu edicions el llibre L’ull entorn (2006).

vint-i-dos

Títol_ Les tenebroses

Autor_ Rafel Nogueras Oller

Pàg_240

PVP_ 15 euros

ISBN_978-84-937976-1-4

Rafel Nogueras Oller (Barcelona, 1880 – 1949), va ser en el seu moment un poeta il·luminat que implantà la seva poesia directament en l’àmbit social sempre situat en una moral molt particular, a mig camí de la utopia anarquitzant i la crítica més mordaç, i alhora ingènua, contra un sistema que li semblava corrupte, hipòcrita i degradant, però del que no se’n podia desentendre perquè, inevitablement, en formava part. Així, com un Quixot armat de versos, baixava a les clavegueres de la ciutat, als barris baixos, a salvar les classes més oprimides i més mancades d’oportunitats, i ho feia acusant directament la hipocresia i l’abús de les classes benestants, de les institucions corruptes i la doble moral establerta. Una poesia, doncs, de lluita, però també, com apunta Albert Tugues, de sàtira dels mals hàbits del treballador català i del treballador immigrant, humiliats i ofesos per la vida miserable a què els portà la industrialització i la modernitat del país.

Freqüentador de bodegues i tavernes populars, intentà recuperar, poèticament, la dignitat i la consciència d’aquestes classes sotmeses a una mena d’esclavatge per part de la burgesia i fou, segurament per això i per les realitats xocants que exposava i que altres preferien allunyar de l’àmbit de la creació artística i literària en una Catalunya sempre curosa de la polidesa i correcció de les seves icones culturals, que fou ignorat i quasi silenciat com ho foren altres escriptors com Juli Vallmitjana, que volgueren retratar una realitat que molestava o incomodava les patums del país, que no van permetre que aquest esperit corrosiu es prodigués gaire més.

Bibliografia

La seva carrera com a escriptor va començar molt aviat amb les seves col·laboracions a “L’Atlàntida” i “La Talia Catalana”, i s’estrenà amb un sainet, Una cosa que passa (1898), on ja retratava ambients socials sòrdids de la Ciutat. De seguida s’infiltrà en els ambients del modernisme i començà a publicar a les revistes “Joventut” i “Catalònia”, impregnant-se dels ambients més bohemis i decadents i sempre al servei d’una visió romàntica de l’artista. El 1901 fou premiat per la novel·la breu El pas de la mort i el 1905 publicà l’obra per la qual és més conegut, Les tenebroses. Durant uns anys la seva obra va seguir tutelada per un cert to moralitzant (les cançons Poti-poti (1906), o les deRodamón (1907), musicades per Narcisa Freixas) que a poc a poc es va anar diluint a mesura que es dedicà a publicar obres pedagògiques (Alfabeto ilustrado, Viaje a través del mundo gramatical), procés que va culminar en convertir-se en funcionari, tasca que compaginà amb el periodisme. A partir d’aleshores va escriure sarsueles i va publicar La cruz del camino y otras narraciones (1915), una versió prosificada de Les tenebroses titulada Ciutat endins (1918), i la novel·la breu La “Pecat mortal” (1923).

Les tenebroses. Una altra Oda a Barcelona

A Les tenebroses, Nogueras i Oller hi vessa una crítica mordaç, però alhora empeltada de passió jovenívola, sobre la Barcelona materialista i saturada de la hipocresia que exposa les cares boniques del progrés mentre amaga els racons més empudegats del vici i la corrupció. Amb un llenguatge directe i volgudament col·loquial, la veu del poeta fa esclatar els seus ideals de jove inconformista i incòmode i el seu anarquisme quasi ingenu per disparar contra les institucions en un to messiànic que l’enfronta, com a bon artista romàntic, a la societat establerta, atrevint-se, fins i tot, a respondre a l’oda A Barcelona, on Verdaguer cantava el creixement de la ciutat burgesa, amb una Oda número 2 a Barcelona on espolsa tots els draps bruts d’aquesta burgesia incipient.

Una essa. Un antecedent dels cal·ligrames?

També a Les tenebroses hi trobem el que podria ser el primer cal·ligrama escrit i publicat en la literatura catalana moderna, “Una essa” que, essent del 1905, s’avança uns deu anys a l’“Oda a Guynemer” de Josep Mª Junoy, que molts encara consideren el primer cal·ligrama en català, o als de Carles Sindreu (de 1915), i s’avança, també, d’uns catorze anys, als primers de Salvat-Papasseit, de 1919. Si tenim en compte que Apollinaire va publicar els seus Cal·ligrames el 1913 i que no n’hi ha cap de Marinetti que sigui anterior al 1905, podríem estar parlant d’un precedent insòlit i ignorat de la poesia europea.

vint-i-u

Títol_ Minotaure / Minotaurus (edició bilingüe)

Autor_ Friedrich Dürrenmatt

Traductor_Ignasi Pàmies

Epíleg_Ramon Espelt

Pàg_96

PVP_ 14 euros

ISBN_978-84-937976-0-7

Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, 1921-Neuchâtel, 1990) és considerat un dels escriptors suïssos més importants de la seva literatura i un dels escriptors fonamentals de la literatura d’expressió alemanya del segle xx; lectura obligada a les escoles i escriptor completament present en la memòria col·lectiva del seu país.

Novel·lista i dramaturg suís d’expressió alemanya, fill d’un pastor protestant, va estudiar pintura i literatura a Berna i Zurich i es va iniciar en la literatura durant els anys quaranta amb un conjunt de relats d’un to marcadament kafkià que el van acabar convertint en un mestre de la paràbola grotesca, sorgida de l’expressionisme i centrada en el desengany posterior al fracàs i en la necessitat, que en deriva, de revisar els principis i paràmetres amb què la modernitat configura la seva realitat social, sempre frustrant i a mig camí dels assoliments a què aspira. Conceptes fonamentals com l’anagnòrisi (és a dir, el reconeixement sobtat i inesperat) a la manera de la tragèdia clàssica o la recurrència del laberint com a metàfora directriu, travessen i defineixen la seva extensa obra.

És autor d’un nombre remarcable de novel·les (La ciutat, El jutge botxí, La sospita, La promesa…), algunes traduïdes amb força encert i èxit al llenguatge del cinema; dramatúrgies (Ròmul el Gran, La visita de la vella dama, Els físics, Play Strindberg…), peces radiofòniques, guions de cine i altres proses que configuren els trenta volums de la seva Obra completa.

Minotaure és un text ambigu pel que fa a la pertinença a un o altre gènere literari. En principi se’l podria definir com una prosa poètica de format narratiu però d’intenció reflexiva on la mirada innocent d’aquell qui no coneix l’alteritat la va descobrint a través de la seva pròpia imatge reflectida al mirall. D’aquí en deriva el descobriment no només de l’altre sinó d’un mateix, que no comença a ser fins que no és per contraposició amb altres existències. Tota una reflexió filosòfica sorgida d’un raonament verge en l’art de raonar que des de LaBreu Edicions hem volgut tractar com un veritable poema perquè en ell s’hi troba la bellesa i la creativitat i el joc del llenguatge, la reflexió existencial i alhora el fil narratiu d’una història que malgrat ser una història de tots coneguda a través del mite clàssic del laberint, mai no ens havia arribat explicada, o més aviat manifestada, des del punt de vista del monstre, esdevingut, a partir de la sensibilitat estilística de Dürrenmatt, la víctima definitiva d’una tragèdia que han propiciat els “altres”.

Tal com explica Ramon Espelt en l’epíleg que clou aquesta edició de Minotaure, en aquesta bellíssima prosa poètica ens trobem davant del conflicte d’aquell que es troba privat de l’experiència de l’alteritat, el mite del Laberint des del punt de vista d’un ésser que es desconeix a si mateix, i que, sense saber-se culpable, com el Joseph K d’El procés, acaba dominat pels instints que li són propis i acarat a una condemna que la seva naturalesa no pot comprendre. En paraules de Dürrenmatt: “el món al qual sóc lliurat el represento com un Laberint, i provo, en el mateix moviment, de recular i dominar-lo amb la meva mirada, com fa el domador amb la bèstia salvatge. El món tal qual el visc, el confronto amb un contra-món, tal com el penso”.

En l’edició que presentem a la col·lecció de poesia Alabatre, hem volgut conservar escrupolosament la paginació i el text de l’original alemany, de manera que la versió catalana que ha teixit amb saviesa i sensibilitat poètica Ignasi Pàmies, intenta transcórrer en paral·lel a l’original, tot i que en tractar-se d’un text en prosa i no pas en vers, la relació no és lineal sinó paginal. A més a més, hem volgut reproduir les il·lustracions que el propi Dürrenmatt va fer per a l’edició alemanya de l’obra i que poden ajudar a entendre, en certa mesura, fins a quin extrem el nostre autor no només va ser un gran escriptor sinó que també va ser un destacat artista plàstic capaç de dotar de la mateixa tensió artística la història explicada amb paraules o amb traç pictòric.

vint

Títol_ El carnisser del fred

Autor_ Marc Masdeu

Pàg_80

PVP_ 13 euros

ISBN_978-84-937152-8-1

Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista. Durant molts anys va conduir, amb Pere Ejarque, el “Nopotsermentida” de Ràdio Matadepera, programa dedicat a la poesia i pel qual han passat la majoria dels grans poetes contemporanis d’aquest país. També és el creador de les pàgines web “Nopotsermentida” (primera època), “Arxius, cases i museus d’autors en llengua catalana”, “Poesia a Sant Cugat” i “Mahalta: II Festival Internacional de Poesia de Lleida”. Malgrat el seu lligam filial amb El Vallès, viu des de fa uns anys en un poble lleidatà, on es dedica, sobretot, a la desaparició.

No està  vinculat a cap grup ni a cap moviment ni ortodòxia poètica, malgrat que en el seu moment se’l va intentar associar, equivocadament, als Imparables. I no és gratuït el fet que la vinculació d’un poeta com Marc Masdeu sigui una mena de llaminadura per a qualsevol grup o per qualsevol poètica que defugi la banalitat i que reivindiqui l’exigència i l’ambició literàries en el sentit més estricte, perquè Masdeu és, a hores d’ara, una de les veus poètiques més compromeses amb si mateixes i la seva poètica és una de les més ambicioses que podem trobar actualment en el riquíssim panorama poètic del nostre país. Jove, però amb una maduresa literària que molts voldrien, Masdeu ha anat construint, al llarg de la seva peripècia bibliogràfica, un edifici poètic de sòlids fonaments, amb fosques dependències però amb vistes extenses i apassionants. La seva no és una poesia fàcil ni en el contingut ni en el continent, i lluny de poder ser banalitzada per les veus que li són crítiques titllant-la de poesia que no s’entén, és una poesia plena de significat que requereix de la intel·ligència i de la complicitat del lector, del retorn (la relectura), i d’un coneixement més o menys ampli de la poesia universal que forma part dels fonaments que sustenten amb una fermesa inamobible aquest edifici poètic que segueix contruint-se.

Fins ara ha publicat els llibres de poesia: El gos autodidacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí) i Les nanses (Pagès Editors, 2006. Premi Les Talúries).

A El carnisser del fred, Masdeu mira de cara el dolor que, com un mirall opac i clivellat, ens retorna aquesta mirada per obligar-nos a contemplar les ferides del món sense la indiferència a què ens hem acostumat i sense els filtres d’hipocresia moral amb què ens han ensenyat a empassar-nos la ferida. La distància, en tot cas, prové d’una poètica i d’un llenguatge que defuig la claredat fàcil del discurs convertint el lector en agent actiu obligat a desxifrar la multiplicitat, quasi eliotiana, de veus que no només contemplen i exposen la ferida del món, sinó que la burxen i grapegen per transformar-la en una bellesa verbal que, quan no maltracta, incomoda.

dinou

Títol_ Carn vol dir desaparicions

Autor_ Jaume C. Pons Alorda

Pàg_64

PVP_ 12 euros

ISBN_978-84-937152-9-8

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) ja escrivia contes de petit. Eren uns contes que ja avançaven algunes coses que han acabat configurant el poeta jove que avui presentem. Contes on els personatges eren els Màsters del Universo, els cavallers Jedi o les Tortugues Ninja, empeltats d’un món mitològic infantil que es convertiria, a la llarga, en una certa propensió cap a la mitomania envers personatges, poetes i temàtiques que omplirien la seva personal poètica. Va estudiar filologia anglesa i començà a escriure poesia per culpa de la lectura d’Estellés i del mestratge de Margalida Pons, dos mites, ja. A Anglaterra va formar part de la Poetry Society de la Universitat de Sheffield i hi va començar a publicar els seus primers textos (en anglès) alhora que això significava un aventurar-se cap a un món que va molt més enllà de la creació poètica estricta i que desemboca en la pura militància en el fet poètic, en l’actitud poètica com a filosofia existencial i com a pauta de vida, perquè Jaume C. Pons Alorda no és només un poeta que escriu sinó un poeta social, un poeta vital, un poeta polític, un poeta amant i un poeta amic, és a dir, algú que ho viu tot a través de la seva condició de poeta, i que ho fa, més a més, amb una vitalitat desmesurada que l’ha convertit en el poeta de l’eufòria i de l’escreix, en autor i personatge alhora.

Des del seu retorn ha publicat els poemaris: Exercicis aristocràtics, dintre Els (In)continents Eufòrics (Jujube, Ciutat de Mal, 2007), Les deixalles del desig (Can Sifre, Eivissa, 2007), La victòria de la dona lluna (Edicions UAB, Bellaterra, 2008. Premi de poesia Miquel Martí i Pol), Llibre del silenci (Capaltard, Ciutat de Mal, 2008), Els estris de la llum (La Cantàrida, Ciutat de Mal, 2009), Cilici (Moll, Ciutat de Mal, 2009. Premi Ciutat de Palma, Joan Alcover de poesia) i El poder i la fortor amb Pau Vadell i Vallbona i Joan Tomàs Martínez Grimalt (Triallibres, Ciutat de Mal-València-Barcelona-New York, 2009). També, una sèrie de plaquettes poètiques: El cercle del triangle amb Pau Vadell (Quaderns Pèl capell, Barcelona, 2007), avi pau tonico julio zabaco amb Pau Vadell, Laia Martínez i Eduard Carmona (Quaderns Pèl capell, Barcelona, 2008), El tapís de la creació amb Pau Vadell (Cafè Central, Barcelona, 2009) i Èpic(Frit de matances, Barcelona, 2009); i ha estat antologat a: Enganxa’t a la poesia; Pedra foguera; Antologia de joves narradors de Mallorca, i a Molins de sang. Aviat tindrem una antologia de poemes seus, Lord song(s) publicada per la Universitat de les Illes Balears. Ha estat traduït al castellà, basc, gallec, anglès, francès, alemany, serbo-croat, ucraïnès i estonià.

Carn vol dir desaparicions és el tercer i definitiu volum de la trilogia formada per Els estris de la llum i Cilici. Una trilogia que parla de la fosca, de la llum, del semen, de la carn, del sublim i de l’horror, de la poesia incrustada en les aures del coneixement, on la mort i l’obsessió per la descomposició es configuren com a excés verbal i sensualitat vital tot celebrant Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terron, tres mites més.

Carn vol dir desaparicions, és, també, juntament amb Cilici, el seu llibre més madur i més interessant des del punt de vista literari i poètic, podent-se considerar, fins al moment, l’exagerat volum d’obra publicada per un autor de la seva edat com un procés de progrés i d’aprenentatge que acaba cristal·litzant en aquest llibre de plenitud vital i poètica. El llibre de veritat. El que cal tenir. El que cal llegir.

divuit

Títol_XXVI Festival  Internacional de Poesia de Barcelona

Autors_ Antonio Gamoneda, Tomaz Salamun, Lydia Lunch, Sheríi Jadan, Chantal Maillard, Francesc Garriga, Jaume Bosquet

Pàg_112

PVP_ 13 euros

ISBN_978-84-937152-7-4

Per primera vegada en la història del Festival de Poesia de Barcelona les traduccions del recital del Palau de la Música, celebrat el dia 13 de maig per inaugurar la setmana poètica, la cita anual amb el bo i millor del panorama poètic serà a l’abast dels lectors en llibreries.

Vuit poètiques arriscades i punyents com la de Sheríi Jadan, jove agitador ucraïnès marcat per les avantguardes dels països de l’Est que pratica l’ spoken word ; Jaume Bosquet, el Poeta de la Ciutat, guanyador de la darrera edició dels Jocs Florals de Barcelona, Francesc Garriga Barata, sabadellenc de temes eterns i lírica dura, bregat de cisellar el vers, referent per a les noves generacions; Lydia Lunch, dama negra de la poesia nordamericana que impacta amb la seva actitud superba; Tomaz Salamun, brillantíssim eslovè d’àcida poètica contemporània; Antonio Gamoneda, poeta lleonès de l’excel·lència i autor  d’una obra consagrada a destil·lar, vers a vers, la lírica més lluminosa i Carles Santos, monstre creatiu amb una llarga trajectòria dedicada a treballar la relació entre música, escena i paraula.

disset

Títol_Cansat de diumenges

Autor_ Andreu Galan

Pàg_58

PVP_ 11 euros

ISBN_978-84-937152-5-0

Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’horta de València, 1980) Andreu Galan és valencià, de l’horta de València. Malgrat això, ell sempre defensa amb convenciment que habita el Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll. En l’actualitat treballa de mestre a Barcelona i arrodoneix la seva diplomatura en Magisteri (especialitat musical) per la Universitat de València amb la llicenciatura en Filologia Catalana. Malgrat la seva joventut, té molt clars quins són els seus objectius: tenir fills, escriure, com a mínim, un bon llibre de poemes (la qual cosa des de LaBreu Edicions estem convençuts que ja ha assolit malgrat que això només sigui un bon començament) i despertar un exèrcit de poetes mitjançant la seva tasca docent, perquè la seva edat li permet creure, encara, que l’escola és el lloc ideal per despertar la inquietud per la poesia en els infants. Seguint aquest objectiu ha posat en marxa, juntament amb la poetessa Martina Escoda, Pissiganya. Revista de poesia per a xiquets de 0 a 100 anys (www.pissiganya.cat), que és un web dirigit a infants, pares i educadors i que té la funció d’estimular la creació poètica infantil i mostrar les creacions poètiques fetes per i per a xiquets.

La seva obra ha estat antologada al celebrat Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans, ha publicat articles i poemes en la revista literària mallorquina Pèl capell (exili interior) i és autor del llibre de poesia infantil Qui no sap riure no sap viure! que ben aviat sortirà a la llum. També s’ha dedicat d’una manera insistent, a participar en un munt de festivals poètics i recitals, amb actuacions molt singulars en les quals combina les seves dots rapsòdiques amb caixetes de música i instruments de juguet, amb la qual cosa aconsegueix crear una complicitat molt especial amb el públic.

La seva insultant joventut contrasta amb el perfil quasi clàssic dels seus poemes. Primer se’ns presenta amb un seguit de sonets, on és capaç de demostrar el seu domini de la llengua i del ritme per escampar-se, després, en intensitats introspectives que afloren en una visceralitat quasi estellessiana, no és casualitat que Estellés sigui un dels seus referents més importants i un dels poetes sobre els quals Galan s’ha dedicat més a investigar. Sembla que Galan deixi per més endavant el moment per a l’experimentació i la destrucció, coincidint amb el mestre Foix en què abans de destruir cal construir i demostrant, d’aquesta manera, com ho van demostrar un Miró, un Picasso, un Rothko o qualsevol dels grans artistes del segle XX, que primer cal saber pintar bé i demostrar-ho, i que la revolució ja vindrà per si sola. I tot i així, aquesta revolució, aquesta joventut que rebenta, esclata no en la forma sinó en el contingut d’aquests poemes, a voltes vitalistes fins al límit, a voltes destructius i nihilistes, però sempre fascinants.

setze

Títol_ Les ciutats i els homesAutor_ Carles M.Sanuy

Ha estat el responsable, entre altres iniciatives, dels Poeticae, els primers recitals poètics de gran format que es van celebrar a Lleida entre el 1986 i el 1987, i que van ser un clar precedent dels cèlebres Encontres de creadors i de l’actual Festival Internacional de Poesia de Lleida, que també han estat possibles gràcies a la seva tasca d’organització i logística i a la seva voluntat de portar el fet creatiu més enllà de l’experiència individual de l’artista. D’aquesta manera també és responsable, amb Carles Hac Mor, del cicle de tertúlies i recitals Ponentades, i és el creador de la col·lecció de “plaquettes” Els quaderns de Mahalta.

Fins ara ha publicat:

• Història circular. Pròleg de Jaume Pont. Editorial Columna. Barcelona 1985
• El vast desert. Edició bilingüe català/castellà. Traduccions de Jordi Virallonga. Edicions Subcutànies. Barcelona /Mequinença 1991
• Jardins d’Al-Balaqí. Editorial Columna. Barcelona 1987
• Ballo in maschera. Amb Benet Rossell. Pròleg d’Àlex Susanna. Editorial Milenio – Morphosi. Lleida 2000.
• Els límits de la boira. Morphosi. Lleida 2004. plaquette editada en ocasió de la lectura celebrada a L’Horiginal (BCN) l’octubre de 2004.
• Àyera. Morphosi.  Edició de bibliòfil que inclou un gravat de Benet Rossell. Lleida 2006.
• De les llacunes ermes. Amb il·lustracions de Benet Rossell. CCG Edicions. Girona 2007.
• Nadala 2007. Edició de bibliòfil que inclou un gravat de Josep Guinovart. Fundació Privada Espai Guinovart. Agramunt 2007.

El seu darrer treball, Les ciutats i els homes, consta d’una trentena de poemes de caire discursiu basats en l’estructura del sonet. En ell, Sanuy, sense caure en l’encarcarament que sovint comporta en molts autors l’encaixar el seu discurs en una estructura tan tancada i rígida com el sonet, reflexiona a partir d’un distanciament irònic marcat per l’experiència però sense que l’experiència personal protagonitzi en cap cas l’essència dels poemes, i ho fa sobre el pas del temps i el com aquest pas relativitza les coses i les desdramatitza amb una cruesa i un nihilisme conceptualitzat que sovint esdevenen colpidors. Un tema recurrent de la literatura universal però tractat des d’un punt de vista del tot personal que malgrat estar molt proper a la poesia de l’experiència que tants èxits (o dos èxits) ha tingut ens els darrers anys a casa nostra, se’n desmarca a través del comentari políticament incorrecte, allunyat de les lliçons i consells morals a què ens té acostumats aquest tipus de poesia sovint massa fàcil d’assimilar.

D’ell n’han dit:

Cada poema de Carles Sanuy és una densíssima  territorialitat de vivències i d’intencions. Una concentració límit on la impulsió i la intel·lectualització es transfiguren en pur fibló que sacudeix la història i el protoplasma del lector. (Guillem Viladot)                    

Heus aquí la màscara del poeta, el relleu del veritable rostre: saber-se una imatge canviant en el voraginós teatre del temps. (Jaume Pont)            

La poesia de Carles M. Sanuy no té res, però es pot mastegar. (David Castillo)

L’obra de Carles M. Sanuy avança amb passa lenta i atenta només als propis refluxos, com crec que hauria de passar gairebé sempre amb la poesia. (Àlex Susanna)

Cadascun dels poemes que ens ofereix Carles M. Sanuy (…) se sustenta, rere el seu aparent de brevíssim i intens instant d’il·luminació poètica, en una manera d’entendre la poesia que bé pot inscriure’s en la conceptualització (…). I que se situa a les antípodes de l’experiència, entesa aquesta com un pur transitar d’informacions. (Antoni Clapés)

Encara que soni a pretensió crítica, De les llacunes ermes és  del tipus de llibre de poesia que millor retraten el sentiment  contemporani  de vacuïtat i nihilista, de la humanitat occidental. (Josep Borrell)

… un poeta que viatja fins als límits del llenguatge i només quan troba aquest desert on cada paraula significa des de la seva  postura primigènia ens mostra els resultats de l’arriscada empresa. (X.  Ricardo Trigo)

quinze

Títol_ L’aigua

Autor_ Marc Romera

Pròleg_ Felip Costaglioli

Pàg_80

PVP_ 13 euros

ISBN_978-84-937152-3-6

Marc Romera (Barcelona, 1966) és professor de llengua i literatura i editor. Fins a dia d’avui, però, ha exercit un munt de tasques de les que destaca el seu pas per la restauració, creant els restaurants “La Pianola”, a Palafrugell i “Ràdio Ohm”, a l’Eixampla barceloní, on ha intentat combinar la cuina amb tota mena d’esdeveniments artístics i literaris. També s’ha dedicat a la col·laboració radiofònica, exercint la crònica esportiva en vers en clau satírica a RAC-1 i portant una secció d’actualitat literària al programa Tendències d’Àngels Bronsoms a COM Ràdio. Així mateix, va exercir fins fa poc la crítica literària al Quadern d’El País i col·labora, també en aquest sentit, a la revista Caràcters.

Fins ara publicat els llibres de poesia:

• Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988. Premi Amadeu Oller)
• Disfresses (Columna, 1989. Premi Martí Dot)
• La mandra (Columna, 1994. Premi López-Picó)
• La mel (Cafè Central/Eumo, 2002)
• La pau del cranc (Empúries/Ed.62, 2002, Premi Gabriel Ferrater)

i els de narrativa:

• Mala vida (Angle, 2002, novel·la)
• Amanida d’animals (Angle, 2004, contes)
• La intimitat (Empúries, 2008, contes)

Segons el Diccionari de la Literatura Catalana, «la poesia de Romera es caracteritza per la seva gran varietat de registres i cada llibre és un nou punt de partida», i el punt de partida d’aquesta nova entrega és el de l’aigua com a element generador de llenguatge que alhora ha estat utilitzat hermenèuticament o simbòlica com a element generador de vida en la major part de la poesia universal, però també com a element que simbolitza altres intencions en poètiques més personals i que Romera canalitza i reutilitza en la seva poètica de la vampirització i transformació del que ja ha estat escrit, esdevenint així, els seus poemes, un constat homenatge críptic als seus referents intentant-ne l’assimilació a un llenguatge propi on la verbalitat rivalitzi en pes amb el sentit sense deixar de complicitar-s’hi. La poesia de Romera juga així a l’equilibri entre una certa cripticitat i un discurs quasi narratiu i més entenedor, acostant el seu llenguatge al del salm o l’oració ecumènica, i en destaca l’assoliment d’un llenguatge propi que el distingeix a l’instant de qualsevol altra veu poètica i que el consolida una vegada més com un dels poetes a l’ombra més interessants de les nostres lletres contemporànies.

D’ell han dit:

…val la pena apuntar Romera a la llista dels noms a seguir (…) [els seus poemes] assoleixen l’equilibri entre veu i llenguatge dialogals, voluntat i esforç poètics i el deixant d’insatisfacció pel viure de sempre. (Jaume Subirana)

Hi ha en el llibre una idea molt pensada de conjunt, unitat o cercle (…) en la seva perfecció, que no estem acostumats a veure en poetes catalans d’ara (joves o més granadets). (Joan Ferraté)

Valent-se d’un llenguatge savi, i, per això mateix, agosarat i astut quan cal, l’autor aconsegueix escriure uns poemes que estableixen de seguida una plaent complicitat amb el lector. (Àlex Susanna)

La violència gratuïta, l’erotisme, el cansament moral, la guerra contra l’imperi de les aparences, la tonteria (de vegades subvencionada) de molts poetes, la Barcelona del Raval, la de les botigues de pakis; la mediocritat de tants personatges que ens envolten: la de Romera és una literatura de denúncia. (Jordi Llavina)

Un dels autors actuals amb més ofici. (Jordi Capdevila)

Romera es un autor que desde sus primeros versos no ha parado de crecer, y que ha conseguido una espléndida madurez con La mel y Mala vida. Mala vida es, en definitiva, literatura. Y de la buena. (Julià Guillamon)

…Marc Romera, autor de una de las mejores novelas de los últimos años: Mala vida. (Pere Guixà)

un estil que sembla congestionar-se i hipertensar-se i que sempre sol culminar en uns bellíssims esclats d’impaciència estilística, com si les veus ocultes de la ciutat conduïssin el discurs, sense fatiga, cap al grotesc i la neurosi. (Ponç Puigdevall)

L’estil aparentment planer de Romera és inquietant. (Simona Škrabec)

Romera remena, amb vigoria i sense miraments, els orinals de la merda més negrosa, més irreversible i més despreciable i col·loca obertament en el punt de mira de tothom la constatació de les buidors més severes que s’han anat instal·lant a totes les cases ─externes però sobretot internes─ sota el nom d’una il·lusòria felicitat a ultrança. (Roger Costa-Pau)

la literatura de Romera té alguna cosa d’inquietant en aconseguir que, des de l’ascetisme exterior que practica,acabem veient com l’autor ens roba l’ànima, la cartera, el jo interior i la nostra pròpia intimitat i se’n riu, burleta, des de l’altre costat de la vorera. Romera aconsegueix en un sol relat (…) estripar tots els llibres d’autoajuda escrits i per escriure, sepultar el refranyer, trastocar terapeutes, lapidar bruixes i curanderos i deixar en la més miserable evidència tots els consells d’amics i topicassos de poeta. Una meravella, tu. (Albert Forns)

catorze

Títol_ Finestrals (i A voice of our time, entrevista amb Miriam Gross)

Autor_ Philip Larkin

Traducció i pròleg_ Marcel Riera

Pàg_105

PVP_ 14 euros

ISBN_978-84-937152-1-2

Philip Larkin (Coventry, 1922 – Hull, 1985). Va estudiar a Oxford, on va topar amb la realitat de la diferència de classes que li va aportar el material vital necessari per escriure la seva primera novel·la, Jill (1946). Després de A Girl in Winter (1947), la seva segona novel·la, es decantà definitivament per la poesia. El seu primer llibre de poemes, The North Ship (1945), és fruit, encara, de la influència de Yeats, més simbolista i propera al mite, però de seguida apareix el Larkin col·loquial, cínic, que sacseja la consciència del lector amb una visió crítica i quasi ressentida de la societat en què li ha tocat viure i envellir, la que va sobreviure a la devastació de la Segona Guerra Mundial. The Less Deceived (1955) veuria tres edicions en nou mesos, i de seguida, mentre es convertia en director de la biblioteca de la Universitat de Hull, esdevindria un dels membres més potents del grup anomenat «The Movement», amb Ted Hughes, Kingsley Amis o Thom Gun. The Whitsun Weddings (1964) va confirmar la seva veu crítica i saturada d’amargor, però clara i cínica, que acaba d’esclatar a High Windows (1974), passant a ser, amb només quatre poemaris, un dels més importants “poetes menors” de la literatura anglesa.

Marcel Riera, el seu traductor ens situa sobre l’obra de Larkin en el pròleg: “Una barreja inconfusible de llenguatge sofisticat i col·loquial, a vegades fins i tot volgudament ordinari –una micaper épater– dins d’una estructura sòlida, gairebé clàssica, on la mort, la decepció, el pessimisme, el fatalisme esdevenen l’eix del discurs. Narra històries sovint en primera persona i amb un to aparentment lleuger, divertit i càustic –com per dissimular– de fets corrents en què tothom s’ha trobat però que a priori no s’identifiquen com a “poètics” i que donen una visió directa i més contemporània del que la poesia solia oferir en aquells moments i encara ara. I sovint amb un final de quimèrica esperança.”

I per entendre aquesta manera de fer també ens explica que Larkin “de nen fou tartamut; sempre miop i, de gran, força sord. Excuses perfectes per viure dins de la closca del seu món a la vegada que passava un munt d’hores al dia en la closca de

la biblioteca d’una universitat, envoltat de muntanyes de pa- per com si fos nacre, i en una ciutat, Hull, on fins i tot els pocs anglesos que saben on para generalment no han estat mai. Tot això explica la seva poesia? No: hi ajuda. Perquè, per més que hi rebusquem, en tota poesia sempre hi ha alguna cosa d’inexplicable.”

El darrer llibre, potser el més rodó i per descomptat el més madur, d’un dels clàssics anglesos del segle XX i de la literatura universal.

Marcel Riera (Badalona, 1956) s’ha dedicat a l’ensenyament, la política, l’esport i l’administració. Ha publicat el llibre sobre Badalona, BDN, la ciutat possible (1999), i els llibres de poemes: Lluny (2006) i L’edat del coure (2008). És codirector de la col·lecció El cercle de Viena (Viena Edicions), on trobem la seva traducció de El riu, de Rumer Godden. Aquestes versions de Larkin se sumen a les excel·lents traduccions d’altres poetes anglesos que ha anat publicant en diversos mitjans.

tretze

Títol_ Aire i sang a la butxaca

Autor_ Felip Costaglioli

Pròleg_ Marc Romera

CD_Coco Puig & Felip Costaglioli

Pàg_150

PVP_ 15 euros

ISBN_978-84-937152-0-5

Felip Costaglioli va néixer l’any 1964 circumstancialment a Alès (sud est de França). Les seves arrels són diverses i profundament lligades al Mediterrani. Va créixer entre Algèria (terra natal dels seus pares), França (Tolosa, on va fer els seus estudis) i Catalunya (Baix Empordà), on va néixer i viure la seva àvia, la qual va exercir una influència importantíssima en la seva formació.

Malgrat que fa divuit anys que viu i treballa als Estats Units, Felip Costaglioli considera Palamós com a casa seva i torna cada any.

És professor de Cinema internacional i estètica a la Universitat de St Cloud State, Minnesota. Després de concentrar el seu treball d’investigació i de docència en la representació del buit, de l’absència i del silenci a l’àmbit de la poesia i del cinema, s’ha dedicat a estudiar grans directors com a poetes del cinema i a reflexionar i escriure sobre la relació entre llenguatge poètic i llenguatge cinematogràfic, o el cinema com a experiència poètica.

Aquests últims deu anys, ha col·laborat com a poeta i preformer amb múltiples videoartistes com Ron Gregg, músics d’avantguarda com els Zeitgeist (no us perdeu la gravació de Shape Shifting: Shades of Transformation) o electroacústics com Scott Miller i altres conreadors del risc creatiu El seu treball s’ha pogut veure en galeries d’art, museus i festivals als Estats Units i a Europa. També ha publicat un llibre de poemes, Un bout d’os sous la langue a les edicions L’arrière-Pays.

El seu treball poètic s’acumula en llibretes que l’acompanyen arreu i que per elles mateixes ja valen la consideració d’obra de creació, en les quals continua la seva tasca d’escriptura i de traducció en tres llengües (anglès, català i francès).

No escriu cap línia amb ordinador.

Com sempre, a casa no l’han vist, i és a partir d’aquest Aire i sang a la butxaca que tenim l’oportunitat de deixar-nos hipnotitzar pels seus textos despullats de llenguatge però saturats d’unes imatges completament sorprenents i que paral·lelament al tractament de la mort en Andreu Vidal o a la subtilització del dolor en Daniel Busquets, aconsegueixen casar dolor i corruptivitat amb èxtasi, bellesa, sensualitat i una delicadesa que de tan fràgil sembla que hagi de vaporitzar-se, desaparèixer sobre el confort de la pàgina blanca. Com ell, que sempre esdevé un punt de fuga cap enllà.

dotze

Títol_ Sense re, sense remei

Autor_ Pepe Sales

Pàg_ 201

PVP_ 15 euros

ISBN_978-84-935391-9-1

Pepe Sales Coderch (Barcelona, 1954-1994) va fer de tot:  va pintar, va cantar, va escriure… No li costava gens, li era natural: ell suava, patia, camelava i com si res et feia un quadre o una cançó. Li agradava la millor música, els millors llibres, les millors drogues i tot ho devia als amics, als vius i als morts, als que criden: “Just say no to family values”. Es llegia qualsevol cosa que li caigués a les mans, s’havia escoltat milers de discos, li encantava el Dylan, el Lou Reed i Pergolesi; Fassbinder, Bambino i l’Ayrton Senna; Camarón i els Stones; Nusrat Fateh i Henry Miller; Estellés, Nin i Proust; el Davis, Samuel Beckett i Casavella… I volia dir-hi la seva –encara que s’hi deixés la pell–, fos a TV2, al Madison Fuet Garden o en un caixer automàtic. Tot és ara i res, creia, i així va viure, sense més, sense remei.

Amb aquesta edició de les seves Cançons d’amor i droga, dels diaris i apunts i d’una petitíssima mostra de la seva obra pictòrica, volem celebrar aquest esperit. Des de la seva experiència a la presó, la seva reclusió als hospitals, els seus viatges Glasnost i els seus retirs a Vallclara, l’autor ens mostra el seu periple per l’heroïna, l’homosexualitat i la SIDA amb una veu sincera, descarada, irreverent i constantment anormativa que captivarà i interessarà i fascinarà.

D’aquesta manera, aquest llibre es converteix en reconeixement i homenatge i també en un recordatori, a través d’una de les seves figures més representatives, de tota una generació maleïda que es va voler menjar el món, que es va donar a la creativitat i que ho va fer a través d’un perillós funambulisme que va acabar amb molts i va deixar-ne tocats molts altres. Temps en què la llibertat era un concepte massa suculent com per no tirar-s’hi de cap sense preveure’n les conseqüències, perquè la llibertat era un concepte nou en un país i en una ciutat que tot just començava a treure el cap de la grisor que l’havia precedit. Més enllà, doncs, dels valors literaris, aquest llibre amaga el tresor d’una memòria de l’excés que va marcar una generació que es va donar a la vida sense reserves, sense remei.

onze

Títol_ Tancat per mancances

Autor_ Pau Gener Galin

Pàg_ 102

PVP_ 14 euros

ISBN_978-84-933762-4-6

Pau Gener Galin, també conegut com a Janus, va néixer a Sant Celoni el 1977. Fins ara ha publicat Si al final no vinc, i m’esperes (2002), No calla (2005) i Vàlid per un viatge (2007). També ha escrit i estrenat l’obra de teatre Ofici de gàrgola. És col·laborador habitual de músics i artistes de diversos tipus, la qual cosa l’ha dut a fer multitud d’intervencions a les Amèriques, a Galícia i per tot el nostre territori. En les seves actuacions en directe ha anat variant el format de les lectures fins a fer-les imprevisibles, tot depenent de la disciplina que hi hagi volgut vehicular convertint els seus recitals en veritables i sorpresives apostes per la singularitat on l’única cosa segura que hi ha és la paraula. Són cèlebres les seves accions poètiques acompanyat de jocs sonors amb caixes, instruments de juguet, altres músics o escenificacions o projeccions visuals.

Dues situacions biogràfiques semblen indefugibles a l’hora d’entendre la seva especial poètica. La seva vinculació genètica amb el Montseny i el Montnegre i la seva experiència vital als Estats Units d’Amèrica, sobretot a Nova York, així com a Amsterdam. Aquests escenaris han alimentat i condicionat d’una manera definitiva la seva poètica, convertint-la en una aposta singular i destinada a destacar, per la seva intensitat, la seva qualitat i la seva aportació des de l’originalitat i la diferència, en el panorama de la poesia catalana del segle XXI. El Montseny, com a muntanya màgica, tal com apunta Jordi Vintró en el seu pròleg, dota la poesia de Janus d’intuïció selvàtica i prodigiosa on els poemes, construïts a partir d’una brevetat de ressò oriental transformen una matèria primera que prové de situacions o esdeveniments concrets i els disposa a l’ull lector convenientment transfigurats, convertint aquesta poètica, en aquest darrer llibre en un llenguatge més proper que mai, com si la seva evolució consistís en aquest apropament. Pau Gener se’ns presenta, tanmateix, com un autor d’una raça diferent de la de la d’altres poetes montsenyistes, i és l’experiència americana, on ha conviscut intensament amb els darrers representants de la generació beat (la fotografia de la solapa és de Helen Goddard) que dirigeix el salvatgisme esmentat cap a una voluntat de transgressió impregnada d’ironia.

Els seus versos aparenten simplicitat però amaguen una important recerca de plantejaments i de solucions tècniques que aporten un grau important d’estranyesa, que no de desconcert, suficient per allunyar els resultats de la poesia fàcil i funcional que tant abunda darrerament i que tant s’assembla a si mateixa (poesia de l’experiència?). Poemes aparentment tramposos, que ens semblen perfectament intel·ligibles mentre els llegim però que, en arribar al final, ens reclamen una segona lectura perquè la primera ha desvetllat l’enigma.

deu

Títol_ Implosions

Autor_ Anna Gual

Pàg_ 72

PVP_ 13 euros

ISBN_978-84-933762-4-6

Anna Gual va néixer a Vilafranca del Penedès el 1986 i no ha deixat mai de sentir-se lligada a aquesta terra, sobretot a través de les seves vinyes, a les quals intenta retornar cada any quan toca verema. Va iniciar i abandonar, insatisfeta, la carrera d’Enginyeria Industrial. Va convertir la seva afició pel cinema en l’objectiu definitiu dels seus estudis i va començar els estudis de Comunicació Audiovisual.

La vocació literària d’Anna Gual la podem seguir des del 2004 a través del seu blog No caic, em tiro (nocaicemtiro.blogspot.com), un blog literari sense comentaris ni links ni comptador on s’ha anat perfilant el seu llenguatge poètic amb una voluntat de mantenir-se al marge de qualsevol cercle literari. La seva veu, potser per aquesta gènesi blogaire i per influències estètiques que als cànons literaris i pel seu alè postmodern, es podria agermanar a la d’una Silvie Rothkovic (hi ha versos que les fan molt properes) o un Albert Forns, sorgits, també, del nou concepte creatiu generat a la xarxa virtual, o a la d’un Jordi Nopca, la qual cosa ens pot fer pensar, a hores d’ara, en una possibilitat de generació nova, no per l’edat sinó per una estètica que els allunyaria molt dels seus coetanis antologats a Pedra foguera.

Malgrat defensar una certa independència en matèria d’influències, Anna Gual reconeix una proximitat amb autors com Pessoa, Beckett, Celan, Huidobro, Pizarnik, Biedma, Rilke, Plath, o Valéry, però més que per poetes es reconeix influenciada pel món del cinema i per la visualitat de Bergman, Tarkovski i una bona part del cinema asiàtic. Implosions és el seu primer llibre. En ell ens trobem una poesia de versos impactants i que no baixen en cap moment la tensió, perquè és en la tensió contínua i en la novetat de les seves imatges, molt lligades al món visual del cinema malgrat reproduir, sobretot, estats de descomposició interns difícilment reproduïbles en imatges i que combinen la capacitat, extraordinària, de proporcionar una incomoditat confortable al lector des de l’aparent incomoditat interna de la veu narrativa. Poesia contemporània de veritat, però del segle XXI, i no pas del segle XX en què encara sembla que es recolzin els cànons de la nostra poesia.

nou

Títol_ La trama perfecta

Autor_ Daniel Busquets

Pàg_ 72

PVP_ 13 euros

ISBN_978-84-935391-7-7

Daniel Busquets i Corbera (Barcelona, 1953) és bibliotecari i treballa a la Bilblioteca de Catalunya des de 1992. Anteriorment ha exercit d’administratiu, agent comercial, professor d’idiomes, traductor tècnic, documentalista i altres professions diverses i disperses.

Ha publicat uns quants articles relacionats amb la biblioteconomia i la documentació en revistes especialitzades. També és autor d’alguns fragments de prosa publicada a mitjans dels anys vuitanta en una revista fanzinerosa pràcticament introbable.

Escriu des de jove; primer, fins als vuitanta, prosa, després, prosa i poesia, i, a partir dels noranta, intermitentment, només poesia. Tot i així s’ha mantingut, a voluntat, allunyat de l’escena literària i no ha tingut cap interès a publicar. Tot i que la poesia s’associa sovint a una voluntat creativa jove, ell tenia molt clar que li era necessària la consolidació d’un llenguatge propi i l’assoliment d’una maduresa que dotessin la seva obra de la consistència necessària abans de publicar, i per això va optar per mantenir-se en el silenci dels calaixos fins passats els quaranta o més. El temps i l’experiència personal contribueixen a depurar motius i estils i per això havia decidit ser un autor tardà. El lent procés de composició de La trama perfecta s’inicia el 1996 i abasta un llarg període de gairebé onze anys.

Els seus poemes són veritables històries perfectament tramades on una certa alquímia li serveix per transformar els diferents aspectes de la relació amorosa, sovint empeltats de sordidesa o d’atmosferes extremes, en delicats expositors verbals de bellesa.

La de Daniel Busquets és una peripècia vital que suma la introspecció de l’investigador cultural que reverteix en erudició psicològica, artística, literària, social, a una experiència que s’ha gastat les sabates als escenaris més potents de la Barcelona canalla, sobretot la dels anys vuitanta, on l’autor esdevé un autèntic vianant de la més pura wild side urbana, i és aquesta heterodòxia estètica la que acaba eclosionant en la seva proposta poètica, tan al marge del que ens té acostumats la poesia tan de prosa retallada, moralitzant, sense transgressió ni aportacions novedoses i que tan sobrevalorada és en el nostre país. Sang nova, valenta i transgressora, doncs, sota una aparença de volatilitat i bellesa que pot enganyar amb esclats de llum el lector poc atent a qui escapa que aquests esclats que encisen i enceguen ho són de foscor.

vuit

Títol_ Mi-te-les

Autor_ Miquel Izquierdo

Pàg_ 77

PVP_ 13 euros

ISBN_9788493539160

Miquel Izquierdo pertany a una generació d’individualitats absolutes que molt sovint han patit el desdeny del món editorial i crític quan la seva poesia triomfava en l’àmbit directe dels recitals. Miquel Izquierdo n’és un dels casos, i és un plaer i un privilegi per a LaBreu Edicions poder apropar al públic la seva especialíssima poesia. Especialíssima perquè pertany a un àmbit, el que es mou a cavall de la sàtira i del retrat social, que és ignorat reiteradament per les patums culturals, com si aquesta mena de poesia, de gènere?, no fos digna de ser tinguda en compte. Però hi ha una part de la nostra poesia que tira cap aquí (Casasses, Subirats, Arias, Pedrals, Urpinell, etc.) i que ha trobat un públic lector fidel que caldria no menysprear. Especialíssima, també, perquè la veu d’Izquierdo és una veu que prové d’una tradició curiosa i singular. Sagarra i Pere Quart comparteixen prestatge referencial amb autors com Cecco Angiolieri, poeta sienès medieval jocós, i amb tota una tradició poètica italiana que deriva en influències tan remarcables com Eduardo de Filippo, però també amb autors realistes com el poeta de Chicago Carl Sandburg. I totes aquestes influències esclaten en una poètica que maltracta el llenguatge fent-lo a voltes cantellut, com Foix, alhora sonor i rítmic, malgrat el despreci per la mètrica que Izquierdo canvia per un ritme dur i supeditat a la pròpia generativitat del llenguatge pretesament col·loquial però empeltat de referències culturals i d’un lèxic sovint difícil per al lector poc preparat. A partir d’aquí, Izquierdo converteix el seu vers en un homenatge, sovint emprenyat, de vegades des de la impotència, a la temptació de la carn, però també en una visió del món que, malgrat el món, acosta el lector a una reconciliació amb els petits detalls que el dia a dia i la ciutat, una Barcelona sempre present i sovint protagonista, ens posen al davant i que sense la mirada especial del poeta passen sense fer soroll.

Miquel Izquierdo va néixer el gener del 1967 i pertany, doncs, a aquella mena de generació sense consciència grupal que, nascuts a meitats dels seixantes, han apostat sempre per una ambició literària, un desdeny per l’èxit comercial i una indiferència absoluta cap al capellanisme i vers les etiquetes generacionals.Ha estudiat Filologia Italiana i treballa de traductor (darrerament, Dylan).

set

Títol_ Alè per a un drac

Autor_ Joan Vinuesa

Pàg_ 127

PVP_ 14 euros

ISBN_9788493539153

Alè per a un drac és un llibre que aposta per una poesia del Jo, però d’un Jo que malgrat alguns moments en què el personatge, el narrador, s’apodera del poema, acaba convertint-se en el Jo universal que identifica aquells que miren el món des d’un cert desig de diferència, de voluntat creativa, d’exploració espiritual a través del misticisme i de les noves vies que certes expressions forànies ofereixen, a diferència que es mira el nostre món, el més proper, amb un sarcasme crític i que ha empès a fer de Joan Vinuesa un abanderat d’aquesta actitud, un poeta i un ésser humà que fa els possibles per viure al marge de l’estupidesa universal vivint-hi plenament a dintre i extraient de cada rebuig, de cada derrota, de cada tristesa, de cada desengany, experiència, coneixement i més distanciament.

Joan Vinuesa va néixer a Barcelona, al barri de Sants, el 1952. L’anarquisme i les accions creatives en bars, teatres, centres socials o presons amb tota una generació de poetes com Casasses, Pope, Castillo o l’imprescindible Albert Subirats es converteixen en el camp de lluita de Vinuesa juntament amb els viatges. Així, orient es converteix en una font de coneixement, d’enriquiment espiritual i d’experiències que després esclataran al centre de la seva poesia. Joan Vinuesa emprèn el seu camí cap a la diferència, i es posa a pintar, a escriure, a recitar, a fotografiar, a cantar i a autoeditar-se i a fer conèixer la seva poesia per camins del tot alternatius. El camí del llamp (1993), Feristela de bec i les falòrnies del radi (1995), El Tercer Llibre (1997), L’arrel quadrada de Déu (2000) i El llom del sol (2003), són els seus llibres de poesia publicats fins el moment, on la irreverència i la diferència combreguen amb un cert misticisme orientalitzant i la matèria social es desgrana sota una mirada crítica però alhora lisèrgica.

sis

Títol_ Naips nous

Autor_ Lluís Urpinell

Pàg_ 86

PVP_ 13 euros

ISBN_9788493539122

Lluís Urpinell-i-Jovani, el van néixer -was born- (han dit o escrit), un catorze de febrer del 1953 a Barcelona. Economista, és, també, llicenciat en Filologia Anglogermànica i Catalana, i el seu periple vital li ha distribuït la vida per nombrosos Estats i no-Estats del món, on ha reeixit fent de tafur, tertulià, cocteler, karaokista, professor d’anglès, editor, intèrpret simultani, traductòleg i traductor.

És cofundador de la revista de poesia Tarotdequinze (UAB, 1972-1975) i ha col·laborat en altres publicacions con Reduccions, Èczema, Àrtics, Artefacte al nostre país i Stalk i Transactional Analysis Journal als EUA. També va dirigir, dins del marc del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el I Simposi Internacional de Traducció en Llengua Catalana i el I Taller de Correcció en Llengua Catalana, i edità les famoses Estovalles Poètiques, amb una difusió de 350.000 exemplars. Ha estat, també, l’inspirador i el responsable de la publicació en facsímil de la primera revista escrita íntegrament en català als EUA, La Llumanera de Nova York.

Ha publicat Exili forçós al Walhalla (1976), Lerwick (1981), March/Artur (1983) i el magnífic -i desafiador- Tractat d’Ofilogia (1995), en què, al costat d’una niponització progressiva (no en va és un estudiós de la llengua i la literatura japoneses), no ha deixat de situar-se al marge de les ficialitats castrants, de progressar a contracorrent i, fins i tot, de desapàrèixer.

Siguin presos, aquests Naips Nous, com una reaparició d’Urpinell, però també com una il·luminació que desballesta l’habitual liricitat verbal dels llengatges poètics occidentals.

cinc

Títol_ Los fóssils (al ras)
Autor_ Joan Todó. [Epíleg d'Antoni Martí Monterde]
Pàg_ 53
PVP_ 13 euros
ISBN_978-84935391-1-5

Joan Todó (La Sénia, 1977) se’ns presenta amb un primer llibre que no és, precisament, el llibre d’un debutant. Més com a final de camí i com a porta d’entrada a un altre, aquests poemes han d’acabar donant més fruits tan intensos i perfectes com el que aquí presentem. Passat pel sedàs acadèmic de la Teoria Literària i la Literatura Comparada, però alimentat, sobretot, per l’anarquisme del lector de criteri i sense reserves i del degustador hedonista de la vida que aporta el pes continental necessari a la matèria creativa, aquests Los fòssils (al ras) ens arriben amb una maduresa estranya en un poeta que per defecte generacional podria ser considerat jove, i inèdit, i totes aquestes coses que sovint ens permeten perdonar certes defectuositats dels debutants. Així, l’enfrontament paradoxal del subjecte amb el paisatge que li és propi per origen, les terres de l’Ebre, i el que l’acull, el contrapunt de la ciutat, teixeix una xarxa quasi perfecta amb la capacitat discursiva, la creació d’imatges poètiques impactants, un lirisme intimista i alhora deutor de l’exterioritat, una sàvia capacitat constructiva del llenguatge, un valent i alhora quasi indisciplinat ús del lèxic local i expansiu i una capacitat de construcció i disciplina poètiques sorprenents en una primera obra.

quatre

Títol_ Helicòpter

Autor_ Silvie Rothkovic

Pàg_ 96

PVP_ 13 euros

ISBN_978-84935391-0-8

Sílvia Romera (Barcelona, 1981) prové bàsicament del món de la interpretació i l’educació musical, la qual cosa no ha impedit que intenses aproximacions al mon dels estudis literaris i la història de l’art l’hagin convertit en una mena de dipositària periòdica de l’obra de la Rothkovic, poeta que sembla ser que deu els seus orígens expressius a l’atabalament serè que les planúries cromàtiques de Mark Rothko, Rothkovic quan encara russificava, provoquen en certes sensibilitats estranyes.

Silvie Rothkovic esdevé, d’aquesta manera, l’heterònim que aboca tota aquesta experiència de coneixement, interpretació i sensibilitat a l’embassament quasi infinit de la paraula i el gest literari, aportant-hi una sensibilitat difícilment apariable, almenys en el nostre país, a altres obres. Més propera a certes exspressions pictòriques, i, sobretot, a l’univers musical pel qual viatja a través del seu piano, la seva veu arrossega ecos de la Dickinson, Celan, Blanchot, Auster o la imatgeria de Plath, també Sylvia. I el seu allunyament absolut del costum de bastir el món literari a partir del gènere, cosa tan habitual entre les poetesses de casa nostra, encara la fa més especial i més distant de tot. Més nova. Pel seu blog la coneixereu.

tres

Títol_ El furgatori

Autor_ Josep Pedrals

Pàg_ 117

PVP_ 14 euros

ISBN_ 84-933-76280

Josep Pedrals (Barcelona, 1979), a apart de poeta i recitador ha exercit de llibreter, ha treballat en l’ensenyament de la poesia i ha organitzat i participat en infinitud de recitals arreu del món.

Ha publicat Els buits enutjosos (Ass. Cult. Container, 1999), Escola italiana (Ed. 62/Empúries, 2003), “És un poema” (dins Qui no mereix una pallissa, L’esfera dels llibres, 2005) i Eclosions (amb fotografies d’Ester Andorrà, Labreu ed., 2005).

Pedrals no escriu mai els seus llibres. A El furgatori l’autor emprèn la reconstrucció fragmentària del dietari d’un tal Quim Porta, tasca que li permet posar en pràctica tota la teoria exposada en les suposades traduccions d’Escola italiana, satiritzant l’estil Amades per plasmar l’èpica lírico-pragmàtica en un llibre que, a cavall de la poesia i el comentari, aprofita el joc de la ficció dintre de la ficció per disfressar, irònicament i amb aquell barroquisme que defineix el llenguatge de Pedrals, de pseudo-popularitat i erotisme aquests poemes, o aquesta sàtira, o dietari de la vila de Bolló.

En Pedrals també té un blog.

dos

exhaurit

Títol_ L’ull entorn

Autor_ Andreu Subirats

Pàg_65

PVP_ 13 euros

ISBN_9788493376277

Andreu Subirats (Tortosa,1968) viu a Barcelona, on treballa de professor en un institut de secundària.La seva obra ha estat publicada en diverses antologies com L’illa dels bous (La Finestra, Tortosa 1989) o L’orgull de ser pocs (La Gent del Llamp, Tarragona 1993).També és autor, juntament amb el pintor Pau Alemany, del llibre d’artista TRAÇ (Barcelona,1999).La seva obra ens ha estat donada a coneixer, sobretot, a través de l’oralitat, i els seus recitals han estat entre els més aclamats i seguits dels darrers quinze anys, acompanyat de músiques diverses o amb la nuesa absoluta de la veu.

Amb L’ull entorn comencem a recuperar, per al lector que l’ha escoltat i per al que el descobreix ara, la lírica arrelada en els paisatges de Subirats, aquests paisatges que van des del que li és propi, el dels colors canviants de les terres de l’Ebre, als que han anat configurant la seva peripècia geogràfica dels Ports al Pirineu, esclatant, finalment en l’atavisme festiu del Delta

u

Títol_ Cartes de sotamà

Autor_ Jordi Vintró

Pàg_ 73

PVP_ 13 euros

ISBN_8493376264

Jordi Vintró és autor del recull de narracions Eugeni i altres (1986) i dels poemaris Cançons per a en Jaume (1985) i Ludwig (1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana dels darrers temps, Insuficiència mitral (1997).

Anys després d’aquest monument verbal, constituït per un únic poema llarg i verbós, poema riu o poema zàping o poema deliri o poema raó, surten ara a la llum les cartes de sotamà, un recull de poemes breus, de vegades molt breus, que s’han anat gestant al llarg dels anys sense una intenció unitària però que ha acabat quallant en una unitat cimentada en la intenció vers el llenguatge que caracteritza l’obra vintroniana. L’al·lusió als naips i al joc hi és freqüent. I és que la feina del poeta és precisament la de jugar. El joc és l’afegit que necessita el text per sobrepassar el seu significat estricte -prosaic. El joc representa, doncs, la poesia.

Lluny de la gravetat i de la tragèdia, l’autor es diverteix. I ens diverteix. Però fa trampa, i deixa que els temors, les decepcions i l’angúnia passin entremig dels versos. Perquè resulta que el joc és també una metàfora de la vida: del joc dels déus amb els humans.

Pàg_64

PVP_ 12 euros

ISBN_978-84-937152-4-3

Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959) és prou conegut com a periodista, poeta i activista cultural, i al seu voltant, i molt sovint a causa d’ell, es vehicula gran part de l’activitat cultural de la Lleida de les dues darreres dècades, entenent Lleida com a tota la zona que gravita al voltant de la capital.