www.labreuedicions.com

si voleu conèixer les nostres darreres novetats i activitats, visiteu-la!

Autor_ Francesc Garriga
Col·lecció_ Alabatre, 30
Pàgines_ 64
Preu_ 12 euros
ISBN_ 978-84-938583-2-2

Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932), després d’uns anys de caputxinada amazònica per l’Amèrica Central va llicenciar-se en filologia germànica i es va dedicar durant molt temps a la docència, ensenyant literatura, música, llatí, història de l’art… i exercint com a mestre d’un munt de gent que posteriorment ha destacat en diversos àmbits creatius. Alternant la docència amb la participació en diverses publicacions periòdiques, va acabar dirigint la primera etapa de l’edició espanyola de la revista d’art FMR, i ha estat col·laborador en alguns programes culturals a la ràdio i la televisió, sempre aportant una mirada crítica i un comentari àcid i incòmode alhora que constructiu a l’actualitat cultural del nostre país. Ha publicat els llibres de poesia: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni... (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), i Camins de serp (2009).

A Ragtime, aquest poema continu que es construeix i s’enriqueix, a l’hora que evoluciona, llibre a llibre, en l’obra de Garriga, depurant-se, cada cop més, de retòrica i tendint a l’essencialització del llenguatge, fa una mena de gir visual cap al passat, però no en un sentit elegíac, perquè aquest passat s’emmiralla constantment en un present esquerp i en la incertesa d’un futur que recorden al poeta tot allò que podria haver estat i no ha estat, tot allò que es perd en el difícil equilibri d’una subsistència fidel a una manera personal i intransferible d’entendre el món. I el resultat d’això converteix Garriga en un dels pocs poetes contemporanis posseïdors d’un llenguatge tan propi i personal, tan diferent a la resta, que molts no han sabut valorar, potser perquè no l’han pogut etiquetar, però que ha creat un estol d’admiradors, lectors i deixebles entre les noves generacions.

EL DIA 11 DE SETEMBRE, PODREU ESCOLTAR-NE POEMES A VIVA VEU!

Dissabte 10 de setembre: 

El minotaure i el seu laberint a les 13 h.

Ignasi Pàmies , traductor del llibre Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt (LaBreu edicions 2009) i Ramon Espelt, autor del llibre Laberints. Llocs, textos, imatges, films (Laertes editorial) us proposem un viatge a través d’aquests dos mites que configuren la nostra cultura.

Diumenge 11 de setembre:

Recital de Mireria Vidal-Conte amb Orlando natural  i Francesc Garriga amb Ragtime a les 17,30 h.

Trobareu aquests i altres llibres de LaBreu Edicions a les llibreries i a l’estand 22 del Parc de la Ciutadella. us hi esperem!

Eduard Ramírez Comeig i Pau Gener Galin són dos dels poetes més singulars de la llengua catalana actual. Potser dels poetes que volten pel marge, amb una veu insòlita i personal.Els dos comparteixen una noció especial dels recitals acostant-los a l’oient i trencant la barrera comunicativa de l’alçada literària, portant-la a un punt proper com la conversa entre amics. Es van conèixer a Mèxic, ambdós participants de les jornades de poesia contemporània catalana i mexicana que van tenir lloc a Mèxic DF la passada tardor.Un de València, l’altre de Sant Celoni, un nascut a principis dels setanta, i l’altre a finals,units per una llengua, i per un tarannà fet d’encanteri i de joc, de somriures i d’ironia crítica,amb un saber fer propi de qui no es queixa, sinó que fa, i senzillament va fent (tot i saber que queixar-se és de franc).

Arreveure!

És estrany, oi, que no hi hagi cap component químic capaç de donar a l’ésser humà la iridescència que li donen les il•lusions? Doni’m el barret. Se’l veu tan formal i tan incòmode! De manera que finalment ha seguit el fil de les meves encarnacions! Però és conscient de l’audàcia, del coratge que cal per fer la meva feina? Hi ha molt poca gent que tingui aquest do. Jo tenia vocació. Es va veure de manera molt precoç, per la meva capacitat d’enganyar-me a mi mateixa. Podia anomenar jardí al pati del darrere, casa a un pis en un bloc modest, i, per evitar una esbroncada si arribava tard a casa podia imaginar-me, podia recrear a l’acte, obstacles i aventures tan interessants que els meus pares trigaven uns minuts a trencar l’encanteri i a tornar a la realitat. Podia sortir del meu jo quotidià i de la meva vida quotidiana i adoptar jos i vides múltiples sense cridar l’atenció. Vull dir que el meu primer crim, i potser el sorprendrà sentir-ho, el vaig cometre contra mi mateixa. En aquella època era una corruptora de menors, i la menor era jo. Vaig corrompre el que s’anomena la realitat i ho vaig fer en favor d’un món més meravellós. Sempre la podia millorar, la realitat. Per això no em van pas detenir: només m’afectava a mi mateixa. Els meus pares no tenien prou criteri per adonar-se que els jocs de mans que feia amb la realitat podien donar una gran artista o com a mínim una gran actriu. El pare em va pegar per fer-me saltar la pols de les il•lusions. Però, estranyament, com més em pegava amb més profusió es tornava a reunir el polsim, i no era una pols grisa o groga com la que es troba cada dia, era el que els aventurers anomenem l’or dels ximples. Doni’m l’abric. Com a investigador, potser estarà més interessat a saber que, en defensa pròpia, acuso els autors de contes de fades. No acuso la gana, no la crueltat, no els meus pares, sinó els contes que prometien que dormir a la neu no donava mai pneumònia, que el pa no es feia mai ranci, que els arbres florien fora de temporada, que els dracs es podien matar amb una mica de coratge, que un desig intens aniria immediatament seguit pel seu acompliment. Els desitjos intrèpids, deien els contes de fades, eren més efectius que la feina. El fum que surt de la llàntia d’Aladí va ser la meva primera cortina de fum, i les mentides que vaig aprendre als contes de fades van ser els meus primers perjuris. Diguem que tenia tendències pervertides: em creia tot el que llegia.

Pàg.126 Una espia a casa de l’amor d’Anaïs Nin (Trad. Ferran Ràfols, LaBreu Edicions 2011)

“I ara ja passo al tema fonamental. A allò que expressa l’essència de la vida en un camp. A allò que constitueix la sensació principal d’un antic vigilant de camp de presoners. A les característiques de la sospitosa semblança entre els guardes i els reclusos. O, per dir-ho d’una manera més ampla, entre el ‘camp’ i ‘la llibertat’.

Em fa l’efecte que això és molt important.

Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu. Altrament, diria que havia escrit aquest llibre precisament per això.”

Aquest és un fragment de les cartes que Sergei Dovlatov va escrivint al seu editor estatudinenc i que articulen “La Zona. Apunts d’un vigilant de camp”, una novel·la singular i altament recomanable en la qual es van creuant aquestes missives amb els desordenats i sovint incomprensibles apunts de la vida al camp de concentració soviètic, vist des de la perspectiva del vigilant. Dovlatov utilitza l’absurd no tant per descol·locar-nos, sinó per descol·locar-se. I és això que el fa tan interessant. L’escritptor no alliçona al lector, sinó que dubta ‘amb el lector’; que no promet el que no podrà oferir, vaja. Aquí no trobarem una resposta convincent a les grans preguntes de torn. Rússia és massa enorme, per això. La tragicomèdia Dovlatoviana enllaça moltes misèries i unes poques grandeses. I ho fa amb les afilades dots d’observació marca de la casa i un sentit de l’humor contingut que evita la temptació del cinisme.

Dovlatov necessita reconèixer l’artifici de la literatura i convida al lector a un diàleg desordenat entre el passat i el present, la ficció i la realitat, el mite i la política, l’escriptor i el lector… “Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu.”, diu l’escriptor rus. D’acord. La literatura deu ser, en tot cas, l’eina.

Descobrir Catalunya Agost 2011

1 d’agost Mireia Vidal-Conte

22 d’agost Joan Todó

29 d’agost Pau Gener Galin

Adrià Targa (1987), per la seva banda, es va donar a conèixer el 2008 amb el llibre de poemes L’exili de Constança, i el 2010 va rebre el premi poètic que Sant Cugat dedica a Gabriel Ferrater, segurament un dels més prestigiosos del país, per Boques en calma. Si bé encara és aviat per pensar que Targa ha trobat el seu lloc en el panorama poètic català, no ho és per dir que aquest jove poeta tarragoní va definint cada vegada més la seva veu poètica i va seduint lectors i crítica. Aquests dos poetes –al costat de noms com Albert Balasch, Josep Pedrals, Joan Todó, Anna Ballbona, Jaume C. Pons Alorda o Laia Noguera, entre molts d’altres– són una mostra de les noves generacions de creadors que ja estan en camí d’accedir a una certa maduresa creativa i que, per tant, suposen un relleu generacional natural de la poesia catalana, en part gràcies a la projecció dels premis literaris i a les noves iniciatives editorials. I per si fos poc, saben conviure sense fer escarafalls i amb harmonia amb les veus ja consolidades i la tradició.

El carnisser del fred és un llibre estructurat en cinc parts, que contenen de manera alterna quatre o cinc poemes. Cada una d’aquestes parts té un nucli temàtic propi i totes tenen en comú la presència transversal del fred, presentat en diferents variants com la destrucció o la mort, i del dolor. En el tercer poema de la primera part, «Collada dels malhiverns», el jo poètic apunta el contingut de tot el volum: «Us parlaré dels trossos, dels pedaços/obtinguts de l’herència dels pares/traficants de mentides i mals d’amor./També diré dels homes i les dones/que pretenien baratar estrelles/a canvi d’un moment d’etern repòs,/dels gossos i els licors/de l’escalfor de les nanses autodidactes/i de tots els projectes infinits/ofegats per la por d’un farcell de miratges» (p.17). De fet, la destrucció, el dolor, el fracàs i fins i tot el mateix acte poètic –com il·lustra el vers anterior que remet a les obres anteriors de Masdeu– són motius i temes que basteixen el conjunt del llibre representats per aquesta imatge tètrica d’«el carnisser del fred», amb la qual el jo poètic s’identifica en el poema «Autoretrat» quan declara «Jo sóc el carnisser, el fred perfecte» (p.51), perquè com diu el vers que clou el llibre, amb un errada ortogràfica que desconcerta o una llicència poètica que no s’entén, «en el mateix fred hi ha la gran destroça [sic]» (p.65).

El jo poètic de la secció «Autoretrat» repassa les etapes fonamentals de l’existència; d’una manera semblant a com ho fa Adrià Targa en «Mitologia del zel», el llarg poema que encapçala Boques en calma, a la manera de pròleg i, sobretot, a la manera ferreteriana de «In memoriam». En aquests  tres-cents versos, el jo poètic plasma moments clau de la existència, que giren al voltant del concepte d’equivocació, i de la creació literària, amb referents com Rosselló-Pòrcel, Carner, Fages de Climent, Cavafis o Salvador Oliva, més o menys camuflat en «l’hort de les Olives/i els Salvadors» (p.19). Tot plegat apunta un tret del llibre que es confirma un cop s’ha llegit: el visrtuosisme formal i el treball mètric. Dels vint-i-sis poemes que configuren el volum, la majoria són sonets, que estan ben construïts mètricament i ben travats conceptualment. La resta tenen altres estructures mètriques igualment ben definides. El conjunt situa l’individiu, indefens, gairbé nu, com el de la fotorgrafia de la darrera pàgina, davant la immensitat d’ «un mar sense horitzó» (p.75), que simbolitza els grans temes de l’existència humana, però també els detalls més quotidians que al capdavall l’omplen de sentit.

Els dos volums ressenyats tenen en comú, d’una banda, la intenció de bastir el poema al voltant d’un nucli temàtic contundent o trasbalsador i, de l’altra, l’extrema preocupació formal. En el cas de Masdeu, el treball estilístic rau en l’ús d’imatges impactants, brusques, agressives que es corresponen amb la forma lliure, sincopada i trencada dels poemes. Targa, en canvi, opta per un lirisme molt més amable, sensual i per una mètrica i un ritme molt més plàcids. Al final, però, ambdós volums deixen en el lector la sensació de trobar-se davant de dos poetes que dominen les matèries primeres amb què treballen: les idees i la paraula. (Oriol González Tura, Els marges)