La zona
- Pere Calonge, Levante, (3/7/09)
- Pau Dito, El País (21/05/09)
- Marina Espasa, Time Out
- Jordi Puntí, El Periódico (18/4/09)
- Albert Forns, Llibròfags (17/4/09)
- Revista de Letras (17/4/09)
- Enric Borràs, Vilaweb (13/4/09)
- Jaume Subirana, El Periódico (18/3/09)
- David Castillo, L’Avui (14/3/09) (1ºpart)
- David Castillo, L’Avui, (14/3/09) (2º part)
- Riell Bulevard (18/8/09)
- El Llibreter (6/8/09)
- Ucronies (5/8/09)
- Aristòcrata i obrer (3/8/09)
- Tristezza Rossa (27/6/09)
- Un que passava (9/6/09)
- Nau Argos (25/5/09)
- Nau Argos (24/5/09)
- El lamento de Portnoy
- El café de Ocata (23/4/09)
- El Llibreter (21/4/09)
- Palumbus Columbus (21/4/09)
- O-TeArai (31/3/09)
- Ramon Erra (27/3/09)
- [ el ojo fisgón ] (18/3/09)
- … el regne llur
- Gatos por los tejados (13/3/09)
- El transsiberià
- Nau Argos
- L’Artista Abans Conegut com Subal Quinina
Més ressenyes de Finestrals, de Phipip Larkin, amb traducció de Marcel Riera:
<http://quaderndeterramar.blogspot.com/2009/07/philip-larkin-bellesa-i-veritat.html>
<http://www.sonoftechnology.net/2009/07/high-windows-de-philip-larkin/comment-page-1/#comment-3777>
<http://donaambnenmatantpollastre.blogspot.com/2009/07/sun-comprehending-glass.html>
<http://joancalsapeu.blogspot.com/2009/08/larkin-recita-finestrals.html>
<http://distopies.blogspot.com/2009/08/annus-mirabilis-de-philip-larkin.html>
Ressenya de “Finestrals” al bloc de Vinyet Panyella http://quaderndeterramar.blogspot.com/
PHILIP LARKIN, BELLESA I VERITAT
L’estudi introductori de Marcel Riera és, alhora, un completa semblança d’aquest bibliotecari “introvertit i esquerp, tímid i misantrop i cínic i conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis” i una introducció a una obra poètica colpidora per tot el que té d’arrelament a la realitat grisa i quotidiana i d’enlairament vers “un indret il.luminat per llums simbòliques i també inconegudes que deixen entreveure un món d’alliberament, esperança i compassió. En el fons, de bellesa i veritat.”
I és aquest el gran mèrit de la poesia de Larkin. Una poesia que arrenca de la seva tradició literària, que té Wordsworth als fonaments, i per aquest motiu Larkin també es proposa commoure el lector passant d’un àmbit a l’altre. Pocs, escassos són els poetes que en el trajecte tan breu com és el d’un poema assoleixen tanta capacitat d’impressionar el lector per la volada lírica.
La traducció de Riera mostra fins a quin punt és important, en poesia, conèixer a fons no només la llengua que es tradueix, sinó, sobretot, la llengua receptora. Larkin en català conserva el registre i el to de la llengua original gràcies a l’ofici, coneixement i sensibilitat del traductor, que acompleix a bastament els requeriments de la traducció poètica. Ho va posar de manifest fa un parell d’anys en la traducció dels poemes de James Fenton amb motiu d’un recital d’aquest a la Fundació Caixa de Catalunya, així com en altres traduccions poètiques disperses de poetes anglosaxons. La traducció catalana de Larkin irromp en el medi per la seva excel.lència i qualitat.
La bellesa i la veritat dels poemes de Larkin s’endinsen en versos com els que reflecteixen la capacitat de salvar de la poesia, més enllà de la contingència de la realitat i de la vida quotidiana, com els finestrals que donen títol al llibre, que el poeta entreveu després d’haver evocat la infelicitat en tant que l’estat natural dels éssers:
I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i, no és enlloc, i que és infinit.
Ressenya de “LaTrama Perfecta” a Presència (26.01.09)
Literata gener 2009 entrevista a LaBreu Edicions
peu de foto: un vespre que tocava primavera Jordi Vintró dalt de tot de l'Ateneu Barcelonès
http://enigmisticamarius.blogspot.com/2006/03/vintrocermica.html
“L’escriptura de Jordi Vintró és una ceràmica capaç d’’hipnotitzar-te tant si la llegeixes amb l’ajut d’un microscopi com si et proveeixes d’un telescopi per degustar-la. Vintró, amb Sunyol, va ser un dels primers escriptors catalans que van explorar les possibilitats de la constricció oulipista. Seu és un curiós sil·labari paronomàsic a la manera dels que van fer Perec en francès o Calvino en italià. ALudwig (1992) sovintejaven els poemes escrits a partir d’una trava inicial. Tres exemples bastaran per copsar l’abast de l’operació: els catorze versos d’”Astres” es desplegaven en 33 línies d’onze lletres sense cap repetició que contenien les cinc vocals, les cinc consonants més freqüents i una consonant nova; “Clandestins” prescindia de les set lletres que tipogràficament s’alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i també de les cinc que s’enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici d’homogeïnitat tipogràfica que començava així: “vés a mirar, anacrònic xerraire,/ si són camins o mars, o no són res”; finalment, “Epitalami” estava escrit amb les lletres dels noms dels seus destinataris: Òscar Günther i Marta Isbert. Un lustre més tard la Vintroceràmica tornà a excel·lir a Insuficiènciamitral (1997), un llibre extraordinari escrit i traduït en estat de gràcia que caldria recuperar amb urgència. Ara el nou poemari de Vintró obre la col·lecció “Alabatre” de Labreu Edicions, flanquejat per dos llibres d’Andreu Subirats i Josep Pedrals que també mereixen atenció preferent. La nova mostra Vintroceràmica es diu Cartes de sotamà. El lector hi troba poemes que apel·len a les emocions per la via de la intel·ligència i viceversa. Impagable “La poesia és sentiment”, que comença “La poesia és sentiment,/ és la recança i el lament,”, passa per “la lluna plena, l’escrot ple,/ l’èdip i l’ego a coll-i-be,” i acaba amb “tot el que viu i vibra als llocs/ més remots, on, sota els manyocs de versos foscos, el poeta,/ encara riu, encara es peta”. Llegiu Vintró si esteu tips de pedanteries. Llegiu-lo si heu tingut algun desencontre amb la poesia i us hi voleu reconciliar. Si, per exemple, ja heu sentit a parlar massa vegades dels jocs de miralls que permet aquesta o aquella obra lírica hi ha un poema de Vintró ideal. Es diu “Joc amagat” i fa “Mira’m, hipòcrita, als ulls, i digues/ si els ulls que et miren veuen altra cosa/ que uns ulls on es reflecteix, impúdica,/ la més hipòcrita de les mirades”. El dilema ribià entre el joc i el foc s’enriqueix amb la Vintroceràmica i esdevé trilema.” Màrius Serra
LaBreu edicions i la col·lecció alabatre a La Vanguardia (28.04.09)
Gigante contra independiente. Jep Figueres
Cuando, a principios de 2007, se hizo efectivo el reparto del pastel 62 entre el propio Grup 62, el Grupo Planeta y Enciclopedia Catalana, muchas voces pronosticaron el apocalipsis editorial en catalán. Quienes miran con recelo la concentración editorial acusan al nuevo multigrupo de hacer imposible la competencia. En eso llevan razón. Al gigante 62 no se le gana por la fuerza, se le gana sólo no queriéndole ganar. Prueba de ello son las pequeñas editoriales –minúsculas incluso– que en los últimos años están proliferando en Catalunya. No hay ni una, naturalmente, que tenga la pretensión de jugar en la misma Liga que ninguno de los trece sellos que 62 tiene en catalán, pero no jugar en primera división no significa no jugar; ni no jugar bien.
Como es natural, aquello que se había acertado en llamar edición independiente, o de riesgo, ha desaparecido del campo visual de editoriales que, desde que han entrado en el conglomerado, deben poner los números por delante. Ahí es justamente donde se multiplican las posibilidades para editores sí verdaderamente independientes, que hacen de la edición más una profesión que un oficio, con poquísima ganancia, si la hay, combinando múltiples obligaciones laborales y con dosis inagotables de vocación y voluntarismo.
Pero existe también una especie de efecto reflejo geográfico; si los grandes grupos se sitúan en la capital, los editores independientes se reparten por el territorio. Las tierras de Tarragona cuentan ya desde hace una década con Cossetània, Arola y Mèdol. En Lleida, el decano de la edición es Pagès, con un millar de títulos desde 1990. Y en Girona está Vitel·la (consagrada a la edición de textos y estudios literarios), y acaba de nacer Accent Editorial, con un prometedor catálogo, dedicado a la literatura y al pensamiento, con traducciones de clásicos y originales en catalán. En Barcelona nacieron simultáneamente Adesiara, dedicada a la traducción de clásicos literarios, y Labreu, con una meritoria colección de poesía (Alabatre) que tiene la virtud, además, de pasearse constantemente por el territorio, organizando recitales, persiguiendo a los lectores.
Es denominador común de editoriales como Accent o Labreu, la concepción de la edición como una tarea cultural que va mucho más allá de producir libros. La organización de numerosos recitales y presentaciones convierte estas editoriales en mucho más que una editorial. Aunque en realidad, sean mucho menos. Su tarea es vital, y no les es necesario arrojar piedras contra el gigante. Le tienen la partida ganada de antemano.
Sam Abrams i “Naips Nous” juny 2006 a l’Avui
L’obra lírica de Lluís Urpinell, feta al seu ritme de creació, lenta però segura, és irrenunciablement experimental, irònica, juganera, vitalista, realista i inconformista.I el seu darrer llibre, Naips nous, no és cap excepció a la regla general.
Si Josep Palau i Fabre va qualificar el seu senzil anterior d’”atzucac i contraatzucac a la vegada” alhora perquè es tracta d’una represa de certs temes, per un costat. i la introducció d’elements inèdits fins ara, per l’altre.
A Naips nous trobem l’Urpinell gnòmic, aforístic, culturista, bromista de sempre, i transgressor, tot i que aquests temes, tècniques o postures s’han extremat a causa de l’inexorable pas del temps.Els sus aforismes s’han tornat més càustics, el seu culturalisme s’ha gairebé abarrocat, la seva ironia ha esdevingut més temible, els seus jocs de llengua voregen l’enigma i les seves transgressions s’acosten al límit.En definitiva, tot i l’elegància habitual,la poesia d’Urpinell s’ha tornat més implacable i molt sovint directament contra les cordes.
Els naips nous que ens ha repartit aquest poeta de Barcelona són cartes d’un jugador veterà i murri.Per exemple, com qui no vol la cosa fa un encertat de la nostra societat occidental en què “L’infant somia regals i afecte;/L’adult, diners i sexe” i, per acabar de dislocar-nos, la contrasta amb la cultura oriental, més humanitzada, més súbtil i més delicada.
El nou Urpinell és més un pensador que un moralista, un pensador a l’ombra del nihilisme acceptant de Cioran:”Déu , el genocida;/L’home, el deïcida”.Un pensador que veu les coses tal com són i no es deixa enganyar pel famós “vel de maia”. “Tot/és/Utopia;/tot/ha estat/Utopia/-per’xò/mai/no vindrà…”.Un realista empedreït: “No en tenim mai cap./Ens tenen sempre/ens tenen sempre…”.
Urpinell ha augmentat l’aposta però, com semprem val la pena jugar-hi.
Ressenyes blogosfèriques novembre 2007
Amatens com estem a la blogosfera, no se’ns ha passat per alt aquesta curiosa ressenya sobre el llibre Helicòpter, de Sílvie Rothkovic, que comença així;
Comprar libros de poesía es tan complicado como lo era comprar discos de música rara años atrás. Vas a una librería y no conocen el libro que buscas. En otra te dicen que acaban de vender el último ejemplar. Entre ir a un sitio y otro pierdes toda la tarde.
Finalmente encontre Helicòpter de Sílvie Rothkovic en la Catalonia. Mientras esperaba el tren de vuelta a casa leí esto:
CONTINUA AQUÍ
Bé, què podem dir. Estem molt contents de llegir-la, com aquesta altra ressenya bloguera d’Helicòpter.
Per la nostra banda, desitjaríem estar a tot arreu, però de moment, sempre podeu posar-vos en contacte amb nosaltres a labreuedicions [@] gmail [.] com i us enviarem qualsevol dels nostres llibres per correu.
Senyors i senyores, amb tots vostès aquesta ressenya/crítica d’en Roger Palà, sobre el fabulós disc de hip-hop o rap a la catalana En/Doll;
Fent neteja de mails i coses, em trobo aquesta altra ressenya d’ En/Doll, aquesta publicada a El Mundo, edició Illes Balears, que relata la increïble experiència del periodista davant les rimes i els versos d’en Pedrals i els ritmes endimoniats de Guillamino. En transcric uns paràgrafs. Recordin, benvolguts lectors i potencials clients de labreu edicions, que poden demanar el seu En/Doll a llibreries i botigues de discs, i si allà no el troben, no desesperin, posin-se en contacte amb nosaltres (labreuedicions @ gmail . com) i en uns dies, pam, podran molestar als seus veïns amb el seu En/Doll ressonant per l’edifici.
[...] Pero a esa misma hora actuaban en el salón de actos de Caixafórum Guillamino y Pedrals, un músico y un poeta que han fundido sus artes en un disco titulado En/doll. Josep Pedrals es un poeta muy conocido ya, cuya fama de audaz rapsoda le precede hace años. Me lo perdí en su actuación en la segunda y última Tertùlia@Deià, y el jueves no quería reincidir. Así que dejé a Bonet volando y me teletransporté al Gran Hotel, a un recital con música electrónica. Bueno, me dije, tratándose de Pedrals nada es imposible. El estruendo me indicó el camino. Entré en la sala y me quedé patidifuso. Me senté en la primera butaca que vi, en la última fila, como para asimilar la impresión.
Tres tipos cantaban hip hop en catalán en un escenario. Ahí estaba Josep Pedrals, el autor de Furgatori y Escola italiana, micro en mano, demostrando un dominio indudable del lenguaje corporal y musical. Puro espectáculo, y extasiante cuando salieron las dos chicas a hacer coros añadiendo una corografía de caderas. Poesía es ritmo, y el maestro de los recursos fonéticos, del juego verbal que es Pedrals, tiene mucho ganado a quienes intentan hacer hip hop sin más bagaje que su ilusión. Las canciones de En/doll tienen muchísima gracia, desde la propuesta para convertirnos en ranas en el retrete a la descripción de un Arca de Noé como una Babel intemporal. En la actuación Pedrals hizo un «solo» a base de nombres de dictadores del planeta realmente desternillante y técnicamente chapeau. Ya lo dijo hace no mucho Nadal Suau: el hip hop es la poesía de hoy. Si es un estilo musical que deja el protagonismo a los textos, al menos que los textos sean obra de buenos poetas. Pedrals abre un camino lógico en la poesía que cultiva: acerca este arte a nuestro siglo. Fernández Mallo puede brindar por ello.
ROMÁN PIÑA VALLS. Aquest endoll no és cap doi. 17 de juny 2007
