TERESA COSTA AGRAMUNT 6 de desembre de 2010
RECORDS DE LA UNIÓ SOVIÈTICA
Sembla que mai no hagi existit, aquell horror que va amagar-se darrere les sigles U.R.S.S. La memòria humana a vegades sembla que vulgui tenir, per salvar-se’n, la memòria dels cans, que a penes recorden el que acaben de fer. Però a poc a poc van arribant notícies d’aquell estat totalitari que en nom de la dictadura del proletariat (el nom de dictadura ja hauria d’haver fet sospitar alguna cosa tètrica), va aturar el pensament, la llibertat de la gent, la vida.
Però fins i tot en aquestes circumstàncies, hi ha gent que per A o per B se surt de tots els motlles amb què a vegades se’ns vol emformar, com l’escriptor Sergei Dovlàtov, nascut l’any 1941 a la ciutat russa d’Ufà i mort, víctima de l’alcohol, a Brooklyn quan encara no havia complert els cinquanta anys. A Rússia es beu molt, sempre hem sentit a dir, per resistir una vida difícil, i no només climatològicament parlant. L’status quo hi ha tingut molt a veure. Així, doncs, a la Unió Soviètica que havia de salvar la humanitat, també es va beure molt, com es desprèn del llibre La maleta (Labreu edicions), un recull de brillantíssims, descarnats i gens complaents relats autobiogràfics de Dovlàtov. En un moment donat, l’escriptor fins i tot confessa que atrapat per un mal pensament –una força destructora, escriu- va robar les magnífiques botes del camarada Sízov, aleshores l’alcalde de Leningrad. L’episodi és de pel.lícula, però cal imaginar-la en blanc i negre.
La ploma de Sergei Dovlàtov, a qui acabo de descobrir i me’n congratulo, és àgil i esmolada. Dovlàtov no s’està de descriure, sense retòrica, amb una nuesa que esgarrifa, la tragicomèdia de la vida quotidiana a l’U.R.S.S., viscuda en primera persona. En un d’aquests relats, té el valor d’escriure:
Vaig arribar tard a la redacció. Com sempre, feia uns quaranta minuts tard. Per tant, vaig adoptar un posat agosarat i decidit.
A la sala de col.laboradors literaris l’ambient era llòbrec. En Vorobiov fumava amb dramatisme. En Sídorovski mirava a un punt fix. En Diliunkin xiuxiuejava per telèfon. La Mila Doroixenco feia ulls d’haver plorat.
-Salut! –vaig fer-. Què feu tan abatuts, trobadors del règim?
Silenci. Només en Sídorovski va respondre amb tristesa:
-El teu cinisme, Dovlàtov, excedeix tots els límits.
Estava clar que n’havia passat alguna. Potser ens havien retallat les primes…
-Què és aquest dol? –vaig preguntar-. On és el mort?
-Al dipòsit de Kúibixevski –va respondre en Sídorovski-. L’enterrament és demà.
Encara no ho entenia. Finalment, en Diliunkin va acabar la conversa i, també xiuxiuejant, va aclarir-m’ho tot:
-La Raïssa s’ha enverinat. S’ha pres tres capses de Nembutal.
-Molt bé -vaig dir-. Ja ho veig, ja ho han aconseguit!
El subratllat és meu. La història que explica Dovlàtov continúa, però retinguem la frase ja ho han aconseguit. Les històries que explica Dovlàtov, tot i que passades pel sedàs de la literatura, són de debò, els personatges que hi surten són de debò, i la Raïssa, que era jueva, va deixar la pell per jueva mirada a cua d’ull i per russa presonera d’una situació degradant a la feina. La maleta de records de Dovlàtov és un bon llibre perquè està molt ben escrit (i molt ben traduït per Miquel Cabal, sigui dit de pas) i perquè hi ha tanta vida que vol obrir-se pas no només en la història del segle XX, sinó en el cor de cadascú de nosaltres. Obriu aquesta caixa de Pandora que és La maleta i ja em direu.
Jordi Nopca (Time Out Barcelona nº139)
Putes, tavernes (i alguna cosa més)
François Villon (1431–1463 ?) ens apropa a realitats negrenques –carregades de vi especiat i sentors infectes– com la de Balada de la grossa Margot (“Som fets l’un per a l’altre: a mal gat, mala rata! / Estimem la marranada i la marranada ens envolta”); ens engega lliçons estripades, que ens ataquen per mitjà de versos com “Ja pots ser traïdor perjur i sense honor / o pots ser lladre que roba i furta, / I què, on creus que va a parar el botí? / Tot amb putes i tavernes” (Balada de bona doctrina); concentra tota la seva mala bava i sornegueria en un quartet que escriu quan és condemnat a mort l’any 1462: “Jo sóc François, cosa que em pesa, / Nascut a París, prop de Pontoise; / I penjat d’una corda de sis peus / Sabrà mon coll quant mon cul pesa”.
Villon és un dels poetes més contundents del segle XV, i bona part dels seus versos conserven el vigor amb què van ser escrits fa més de cinc-cents anys. El poeta Andreu Subirats s’ha encarregat de traduir la totalitat de balades villonianes –que mai abans no havien estat publicades íntegrament en català–: hi trobem els poemes presents a la seva obra més extensa, Testament; els setze textos que conformen Poésies diverses i la part més difícil del conjunt, les onze balades escrites en argot. És en aquest últim apartat on Subirats ha hagut d’esforçar-se per trobar el punt col·loquial que recorre els poemes, on Villon recorda els vincles amb la Coquille, associació de lladres i malfactors formada en bona part per desertors de l’exèrcit que va fer de les seves pels boscos i poblacions petites franceses a partir de 1450. Els seus versos tenen tan poca clemència com els del Testament, i se centren en aconsellar i descriure la purrialla amb qui el poeta tenia tractes: “Coquillards que us agraden les malifetes, / Jo us dic que aneu amb compte / Que no hi deixeu la pell i els ossos, / Perquè han fet que Colin, l’ostrer, / Canti davant la pasma. / Per intentar salvar el coll, els enganya, / Però no en sabia, de pelar cebes, / I el botxí li partí el coll”. Recomanem la lectura de Villon en veu alta: si pot ser, cridant. Rock’n’roll
Oriol Lladó parla al seu bloc de “La maleta” de Serguei Dovlàtov. desembre 2010
Les maletes (i els homes justos) Els editors de La Maleta, obra inclosa dins la col·lecció La intrusa de Labreu, arrodoneixen l’esplèndida edició de l’obra de Serguei Dovlàtov amb una frase de Blai Bonet; un murri afegitó en forma d’epíleg, situat, com aquell que no vol la cosa, a l’última pàgina del petit volum que ens ocupa: “A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d’una maleta”. El meu besavi Jaume acostumava a dir que els bons viatgers s’havien de servir de maletes petites i de moneders ben peixats. Tot un hedonista, el senyor Oliveras. L’home estava ben lluny de la cívica austeritat que denoten les paraules de Bonet, i lluny del pessimisme maquillat d’ironia en la que s’ha de refugiar l’escriptor rus. Amb una prosa econòmica i tallant, Dovlàtov explica al lector els vuit objectes que duia en la maleta amb la qual va arribar a Nova York, fugint de la Unió Soviètica. Tot el que té l’escriptor cap en una maleta, sí. Però és un home just? És un home lliure? A partir d’unes poques peces de roba, Dovlàtov ofereix un calidoscopi pessimista de la Rússia de la guerra freda. Un tel d’humida desesperança s’arrapa a la vida del protagonista, el mateix autor, víctima i culpable d’una ensulsiada moral sense precedents. La gran conspiració dels homes grisos. Rússia, vista a través de l’ampolla de vodka (mig buida, clar).
desembre 2010,
http://oriolllado.timeout.cat/bloc/les-maletes-i-els-homes-justos/?owa_from=feed&owa_sid
“La maleta” ressenyada per Jordi Puntí. L’Avenç 2010
El desballastament de la Unió Soviètica, ara fa dues dècades, va permetre descobrir tota una tradició literària russa que durant més de mig segle havia quedat a les fosques, segrestada als soterranis gèlids dels edificis estatals del comunisme. Hi havia els autors que a principis de segle escrivien des de l’avantguarda i que la Revolució va abduir, els autors prohibits, els que van dissimular, els que van optar per silenci autoimposat i els que van triar la dissidència silenciada… El viver era tan extraordinari que encara avui dia es van publicant amb aires de novetat absoluta. Són noms que havíem llegit de de passada a la biografia de Nabokov o a les memòries de Nina Berberova ( ella en deia la “generació mitjana”). Vassili Grossman, Andrei Biely o Victor Klovski per exemple, ja havien retrobat breument als setanta, gràcies a l’efervescència obrera d’alguns editors, però darrerament se’ls han afegit autors tant diversos com Leoind Tsipkin, Daniel Kharms i el grup absurdista Oberiu, Iuri Oleixa amb la seva novel·la Enveja ( en vam parlar aquí fa uns mesos), Nadezha Teffi o Leonid Dobitxin.
Tot i que pertanyia a una generació més jove, la que va créixer en ple estalinisme, Serguei Dovlàtov és un dels narradors que amb més força va emergir d’aquell període d’oblit. La llàstima és que ell no ho va poder disfrutar gaire. Nascut el 1941 a Ufa, als Urals, Dovlàtov va aconseguir emigrar als Estats Units el 1978. Aviat va començar a publicar les seves obres en editorials petites, en rus, i gràcies a la intercessió de Joseph Brodsky algunes de les històries van aparèixer a la revista The New Yorker. A partir d’aleshores els seus llibres es van anar traduint a l’anglès, però sempre mantenint un perfil mig clandestí. La seva mort d’un atac de cor el 1990, derivat de l’alcoholisme, va acabar de revestir-lo d’una pàtina maleïda, com de cosa inacabada. Dovlàtov, doncs, és d’aquella mena d’escriptors oficials, però que alhora es converteixen en autors de culte per a una legió de lectors fidels.
Als anys noranta, les seves obres es van publicar gràcies als esforços de Ricard SanVicente, professor i traductor de rus, però cada cop sortien en una editorial diferent i mai no van perdre l’aire secret. Potser perquè la literatura catalana sempre ha reservat un carril per als escriptors desclassats, sembla que Dovlàtov té més sort entre nosaltres. L’any passa l’editorial Labreu va publicar La zona, un recull de textos sobre les seves experiències com a vigilant d’un camp de treball, i ara acaba d’editar La maleta, un dels seus llibres més rodons i la millor porta d’entrada al seu món.
Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.
A l’inici de La maleta, el narrador retroba per atzar, al fons d’un armari, la maleta que va portar quan va emigrar a Estats Units. L’obre i repassa el que hi troba: uns mitjons finesos, unes botines de pell, una jaqueta que havia sigut propietat de l’artista Fernand Léger, uns guants per conduir… Cadascun d’aquests objectes li permet refer algun episodi del seu passat i, de retop, aprofundir en els anhels i les por del qui emigra. Dovlàtov deia: “Jo no visc a Amèrica, visc en l’emigració”. La maleta conservada al llarg dels anys és una gran imatge per descriure en què es converteix la vida d’un emigrant, és la traducció física del moviment, la fugida, la incertesa, la nostàlgia que li sobrevé en moments inesperats.
Llegint les obres de Dovlàtov, tendeixes a pensar que la seva vida devia ser una diversió, però és probable que fos un infern quotidià. El títol de l’article que li va dedicar Brodsky a la seva mort ja ho diu tot: “El món és horrorós, i els homes, tristos” – una frase que només es pot entendre des de la hipèrbole humoristica carregada de veritat. L’humor és, precisament, l’aliat del narrador Dovlàtov per aïllar el patiment i reduir-lo a matèria literària. En una de les digressions que surten a La maleta, explica per què, quan la seva dona va emigrar a Estats Units, ell no la va acompanyar: “Es fa difícil dir per què vaig decidir quedar-me. Evidentment, encara no havia assolit la línia fatídica.(…) O potser és que, inconscientment, aspirava a la repressió. Això ja passa. L’intel·lectual rus que no ha estat a la presó no val res…”. Visca la ironia.
És comunament acceptat que François Villon, Ausiàs March i Jorge Manrique són els tres poetes europeus més eminents del segle XV. D’extracció diferent, tots tres van fer un ús sever de la retòrica, van recórrer a la majoria dels tòpics de la poesia del seu segle ( les composicions laudatòries, les marianesm esl planys -ubi sunt- o les peces referides a una dame sens merci, la bella desdenyosa). Tot i això, els tres poetes fan un pas endavant, més conscient o no, i s’allunyen de la provençalització que encara governava els exercicis lírics de l’hora. És molt coneguda la inflexió de March en aquest sentit, però també Villon va emprendre aquesta via i , com assenyala Andreu Subirats en el pròleg, ho va fer d’una manera més radical, perquè “no es basa tant en l’escolàtica i tira més pel dret a l’hora d’encarar-se als grans temes de la seva poesia: la mort, la vellesa, la pobresa, l’amor i la hipocresia social”.
La maleta de Serguei Dovlàtov llegida per Marina Espasa (Time Out Barcelona nº141)
“Busca qui t’ha pegat” a L’Informatiu.com Diari Digital Valencià per als nous temps 3 de setembre de 2010
En esta nova temporada de l’Informatiu tractarem d’obrir una finestra a la blogosfera valenciana, i ho farem amb la nova secció de ‘Blocs amics’ i presentant-vos setmanalment els responsables dels blocs més destacats. Com no podia ser menys, per a la primera cita, havíem de tindre tota una personalitat, i qui més indicat que l’irreverent protagonista de ‘Busca qui t’ha pegat’ per a obrir boca? Senyores i senyors, amb tots vostés, Mr. Rasoir Electric.
| P: És Busca qui t’ha pegat un blog personal, literari? Quant hi ha de real i de fictici a les històries que narra el seu protagonista? R: Busca qui t’ha pegat és un abocador incontrolat. Qualsevol altra temptativa per definir-lo seria una temeritat per part meua. I pel que fa a la hipotètica versemblança de les històries que conté, què vols què et diga, preferisc que siga el lector qui determine què és real i què és mentida, tot i que els meus advocats i assessors, que són pocs i covards, em recomanen que diga que sempre que escric ho faig sota els efectes de les drogues.P: Com se’t va ocórrer obrir esta finestra a Internet? R: Esta història va començar en un prehistòric Fotolog i només ho vaig fer perquè un xic que m’agradava en tenia un. Poc de temps després, la cosa se me’n va anar de les mans. I ací estem ara.P: I quin penses que és el major atractiu del bloc? Potser és que els lectors som molt curiosos i tu satisfàs els nostres instints? R: Tractar el sexe de forma descarada atrau part del públic, això és tan cert com obvi. Fer conya política (sobretot de la valenciana, que cada dia és més terrible) i opinar gratuïtament sobre l’actualitat te n’aporta d’un altre tipus. Ser incongruent i erràtic, en definitiva, és el principal interés de Busca qui t’ha pegat. |
|
P: Els teus textos són pel general, excepte quan el protagonista patix un desengany o algun succés semblant, molt àcids i divertits. Però, alhora, solen ser prou provocadors. Algun text t’ha donat problemes?
R: En realitat no. La meua vida diària no es veu afectada per allò que amolle al bloc, perquè em resulta fàcil distingir entre la persona i el personatge, tot i que més d’una vegada m’han presentat com a ‘Rasoir’ i no com a ‘Martí’. I això és terrible. P: I els has tingut amb els secundaris? Per la vida del protagonista desfilen personatges que de tant en tant cobren importància. Si són reals, saben que parles d’ells?
R: He hagut de pagar moltes copes als amics per haver contat més del que calia. I, també, algunes parelles s’han pres malament que la seua relació haja estat escrita per capítols. Això et pot donar una idea sobre el que comentàvem al principi, sobre la versemblança de part dels textos. Amb el temps he aprés què puc contar i què és millor que em guarde. P: La teua família coneix el bloc? Com ho duen? R: Vinc d’una família amb un considerable patrimoni i no vull ser desheretat. M’imagine que això contesta la teua pregunta. P: El ressò que va tindre Busca qui t’ha pegat va provocar que acabara publicat en format llibre. Com va succeir açò? R: Va succeir perquè sempre hi ha algú més temerari del que pugues imaginar. En este cas, la proposta vingué per part d’Ester Andorrà, de LaBreu Edicions, una nit força etílica a la plaça Reial de Barcelona, i em pense que després no va saber com fer-se’n enrere. Ha estat una experiència satisfactòria. P: Es diu que els blocs van tindre un moment d’eclosió, però amb l’arribada de les xarxes socials, la seua transcendència està minvant. Creus que és així? R: Crec que és justament al contrari: les xarxes socials han disparat els usuaris d’Internet i, per tant, els potencials lectors. És molt més fàcil arribar a la gent. P: I creus que arribarà el dia que Rasoir deixe el seu bloc per Twitter? R: Ni pensar-ho. P: Moment àlgid o no, els blocaires valencians mai han tingut un ressò molt gran a l’escena estatal? Per què creus que és això? R: No en tinc ni idea. Potser els valencians ens hem acostumat a ser referents en unes altres coses. Pel que respecta al meu cas, el fet d’haver optat pel valencià et circumscriu a un àmbit més menut. I em va bé així. P: Per acabar, tractarem de canviar-ho. Podies recomanar-nos dos o tres blocs de la terra que siguen del teu gust? R: Em fa gràcia trobar de tant en tant blocs valencians (i en valencià) que es dediquen a fílies tan perverses com ara l’anellament d’ocells o les miniatures de cotxes de carreres. No tenen res a vore amb allò que m’agrada ni amb allò que m’inquieta, però em confirmen |
Gemma Casamajó i Solé TimeOut, darrera setmana agost 2010
De pell fina però de carn ferma. Així és Minotaure de Friedrich Dürrenmatt (1921-1990), que LaBreu acaba de traduir. Concisa, de coberta delicada i de poques paraules però carregades de poesia i veritat. Per llegir i rellegir perquè, igual que la poesia, no s’esgota. El gran novel·lista i dramaturg suís d’expressió alemanya se’ns mostra aquí clàssic i polifacètic i complementari alhora. Reescreiu el mite de Teseu i el minotaure i l’explica des de la perspectica de l’home brau imponent i sensible i la complementa amb unes pintures amb tinta xinesa que enriqueixen a pler i a plaer, el relat del minotaure clos i exclòs que va somiar que era un home, que va somiar el llenguatge, l’amistat, la proximitat i l’escalfor i somiant va saber, alhora, que era un monstre que mai li pertoncaria ni la llengua, ni l’amistat, ni la proximitat, ni l’escalfor. De seguida us encaterinarà, aquest éssr privat de contacte amb l’altre i que perd el son i perd la vida per trobar-lo dins d’un laberint que només li retorna el propi reflec.Especialment fèrtil és el tractament que l’obra fa de la soledat i l’aïllament i del laberint que Dèdal haviat construït per protegir els homes de l’ésser i l’ésser dels homes, “una construcció de la qual ningú que hi hagués entrat n’havia pogut sortir, i les incomptables parets de la qual eren de vidre i estaven intercalades de manera que l’ésser, arraulit, es trobava encarat no només al seu reflex:davant seu veia una quantitat incommensurable d’ éssers com ell”. Fila prim, l’autor, quan descriu l’espai i el personatge, i la dansa de l’amor, amb la donzella i alabastres, i la dansa de la lluita davant de si mateix. Un plaer, mossegar i mastegar aquest tall de prosa poètica ( relat, poesia, nouvelle). Aconseguiu-lo, acosteu-vos-hi i gaudiu-ne. Ara i un altre cop.
Carn vol dir desaparicions de Jaume C.Pons Alorda
La poesia a Mallorca es troba en auge ara mateix, de la mà, del vers d’alguns joves que han vingut a rompre la uniformitat del discurs poètic de les generacions anteriors, tot i que no renuncien a elles, especialment Miquel Bauçà, Blai Bonet o Andreu Vidal, i que tenen com a element bàsic el viure i escriure versos, com si tot fos una única còrpora, sense fisures. Ho fan des de la imaginació i la contundència, una mica eufòrics i, sobre tot, incontinents com els hi agrada a ells mateixos definir-se i no en tenen prou a bastament amb el format dels tradicionals llibres de poemaris, sinó que aprofiten qualsevol escenari, o bé teatral o bé de qualsevol plaça o casal per cridar amb eloqüència el ritme de la seva versificació. La densitat ara mateix de poetes i, sobre tot, de publicacions poètiques a Mallorca no és de fàcil quantificació. Potser, amb la sal del temps i passant el sedàs de la consistència, així com el vital i la seva vitalitat d’aquests joves cossos, podrem valorar el pes espcífic d’aquests poetes efervescents i eclèctics, que sovint han trobat recer en la metàfora de la carn i la seva descomposició. De moment no aturen ni baixen el nivell de qualitat que ells mateixos han establert. El darrer testimoni és el llibre d’un dels més creatius i prolífics, en Jaume C. Pons Alorda amb el volum Carn vol dir desparicions. El títol, naturalment suggerent, condensa una mica l’èpica lírica d’aquesta generació de creadors d’imatges potents i punyents. Llegesc el llibre escrit al laboratori de l’ombra, allà on els homes ploren, un escenari alquímic de silenci, destruït però intacte, anhelant l’excès i coneixent la sordidesa de la llum. L’home és l’horror fet carn i la carn sempre vol carn. Així és la poesia de Pons Alorda (1984) que ha publicat <em>labreu edicions.</em> En la lectura he subratllat molts de vesos. Per mi és un senyal inequívoc de l’interés en que l’he llegit. El poeta, l’ambaixador de la fosca, vol condensar l’eternitat de l’ombra en un sol vers i romandre-hi. Contundent!
“La Zona” PEDRO UGARTE
Babelia ElPais 17/07/2010<
La propuesta de Serguey Dovlátov en La Zona nos conduce a un campo de trabajo para presos comunes, en la Unión Soviética posterior a Stalin, y a las diversas historias que se desarrollan en el mismo. Y aun habiendo en la novela una crítica política e histórica directa ( hay una escena impagable, con una torpe representación por parte de los reclusos de una obra teatral sujeta al canon del realismo socialista) no es eso, ni de lejos, lo más importante del libro. Lo importante es el dibujo exacto y minuciosos de un paisaje moral lleno de aristas, donde se superponen, a veces de forma paradójica, la brutalidad y la nostalgia, la crueldad o el ínitimo deseo de una vida mejor. En contra de reconocidas obras rusas que abordan los campos de trabajo desde el punto de vista de los prisioneros, Dovlátov lo hace desde la mirada de los guardias (él sirvió algún tiempo en uno de aquellos), aunque al final, como suele ocurrir en la literatura de ambiente carcelario, la reclusión iguala la condición de todas las personas, sea cual sea su estatus legal.”Un solo mundo desalmado se extendía a ambos lados de las áreas restringidas”, escribe el autor. La Zona nos emplaza en un mundo implacable, gélidamente ruso, un mundo que se trata mediante una mirada áspera, dura, a veces irónica, pero al mismo tiempo profundamente piadosa: “La vida del capitán Tókar se componía de coraje y embriaguez”. Y al fondo, la certeza de que ni siquiera la palabra opera con eficacia a la hora de redimir los recuerdos: “Lástima que la literatura no tenga ningún objetivo”.En medio de un panorama atestatdo de novelas perfectamente prescindibles, La Zona descubre a un escritor entero, que merece más atencióm, pero cuyas obras ya están disponibles en editoriales como Ikusager y LaBreuEdicions.
“Iniciativa editorial” JORDI LLOVET
El Quadern de ElPais 08/07/2010
Desperta abrandament, sorpresa i emoció veure que hi ha gent de poca edat que s’anima a crear un segell editorial en un temps en què, diuen, molt poca gent llegeix, i menys encara poesia. Això és el que ha fet una colla de conciutadans en fundar l’anomenada Labreu Edicions, que ha endegat una col.lecció de narrativa i una altra, més extensa i de més mèrit, de literatura en vers. La noticia en otros webs webs en español en otros idiomas ‘Feliç iniciativa editorial en temps d’endurança’ Tinc damunt de la taula —després d’haver-los tingut a la falda, sota una mirada errant i generosa— dos d’aquests llibres, de la col.leció “Alabatre”: Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt, i Finestrals, de Philip Larkin. Cap dels dos és un poeta que es llegeixi gaire a Catalunya. Dürrenmatt va ser una mica famós, als anys 1960, per una sèrie de novel.les editades a can 62 (com Grec busca grega) i per una obra de teatre de tall entre ibsenià i ionesc, jo diria, La visita de la vella dama: s’hi explica la venjança d’una dona gran que, havent-se fet milionària, torna al poble que la va execrar per rescabalar-se. Minotaure (1985) és una recreació del mite antic, amb un Teseu que no es desvela fins al final de l’obra, escrita en un alemany esplèndid, eufònic —també en la traducció catalana; si hi ha això, ja hi ha poesia—, portada amb una precisió magnífica: l’heroi s’hi enfronta amb el laberint del món, i tot és solament desig d’alliberament en un embolic que només descabdellarà Ariadna: oh laberint grotesc! “Va somniar el llenguatge, va somniar fraternitat, va somniar amistat, va somniar recolliment, va somniar amor, proximitat, escalfor, i somniant va saber que era un monstre, que mai no li pertocaria la llengua, mai la fraternitat, mai l’amistat, mai l’amor, mai la proximitat, mai l’escalfor; ell somniava tal com els homes somnien els déus; amb la tristesa dels homes, l’home; amb la tristesa dels animals, el Minotaure”. El llibre de Larkin és, naturalment, tota una altra cosa; i diem “naturalment” perquè la poesia alemanya sempre ha tirat al pensament i la tesi, mentre l’anglesa sempre ha tirat a la imatge i la metàfora. Els amants de la filosofia prefereixen Hölderlin, els amants de la literatura s’inclinen més aviat per Wordsworth —que, per cert, era considerat per Larkin el número u de la poesia en anglès. Aquest home discret, conco, tartamut, miop cosa de no dir i sord per escreix —ja són coses!—, empleat en una biblioteca durant molts anys, admirador de Margaret Thatcher —això sí que és fancyon and imagination— va ser, a les lletres angleses tan dominades pel celtisme dels irlandesos com per l’hermetisme urbanita de T.S. Eliot —sempre he tingut la impressió que la ciutat d’Eliot és com una ciutat en quarantena a causa d’aneu a saber quina malura; no és la metròpolis oberta a l’exaltació de Poeta en Nueva York— una cosa així com el nostre Gabriel Ferrater: Larkin, com el de Reus, va respirar quan Ezra Pound va anunciar que alliberar-se del pentàmetre iàmbic era el millor que li havia passat a la poesia contemporània. Finestrals (High Windows, 1974) potser no és el millor llibre de Larkin, però és el que va començar a donar-li una fama sòlida i segura, malgrat tota la poesia de l’experiència moral, tan en voga en aquells anys. Conté un poema amb una mala llet perequartesca —que és més brutal que la ironia de Jacques Tati— en què fa riota d’aquesta figura avui tan assumida per tothom, però esbalaïdora, que en francès se’n diu el vacancier: a la platja, perdent el temps i “educant els fills gairebé amb pallassades”. I la present edició, hereva del treball pioner de Josep Maria Jaumà (vegeu Els Marges, 25), inclou també una entrevista gairebé anodina, en què Larkin rebla la idea antiga que viatjar és cosa de novel.listes, i quedar-se a casa —o vagarejar per la ciutat que el poeta reclama fer-se pròpia— és allò que escau a un bon versificador. Dos homes i dues dones són responsables de la bella iniciativa: Ester Andorrà, Marc Romera, Miquel Adam i Clara Font. Aquesta, amb un nom tan admirable, no cal ni que escrigui poesia: n’hi haurà prou que n’editi.
L’aigua o el semen de Marc Romera. Jaume C.Pons Alorda a la revista Càracters nº53.
Amebes, anemones, gasteròpodes, esponges, bombolles, llimacs, plàncton, éssers limfàtics. Tots volen, necessiten assedegar-se. Aquestes són algunes de les criatures inhòspites que habiten els versos salvatges de Marc Romera dins aquesta capacitat de L’aigua (LaBreu edicions, 2010) per immolar-se a l’aquàtic. Perquè no només d’aigua parlen aquests poemes, sinó d’una voluntat líquida total: sang, fang, moc, llàgrima, escopinada, pus, baves, grumolls, llefiscositats menstruals i vaginals, esperma. No és casual, obeeix a un sentit d’insubmissió. El líquid és la metàfora de la revolta perquè contraposa dues representacions oposades: interior versus exterior, superfície enfrontada a l’essència de les coses de forma implícita i explícita. El líquid és l’únic element que permet aquesta transició d’estat a estat degut a la seva natura impermeable. Penetra i conquereix. Connota moviment, canvi i inversió de valors. Per això aquests poemes parlen d’ompliment i de buidatge, sempre amb violència. Són poemes que constaten una revolució interior que té el seu emmirallament amb la (in)conformitat exterior: A la sodomia de déu / s’hi acara mesurada l’hora / de l’extermini de les aigües. Cada forat o esfínter del cos, o de la matèria, cada vas sanguini, ens fa palesa la idea que el cos és merament un contàiner, una cuirassa que oculta la seva misèria, però també una arma de doble tall, intransigent. I contra aquesta immobilitat estantissa, el líquid demostra que és capaç de penetrar tots els espais, i a la vegada és manipulable, i al mateix temps salvatge, incontrolable. No obeeix els designis de tothom. Característiques que comparteix amb la poesia, el gran doll, aquesta insistent aigua de paraules com pregona Gabriel Ferrater tot just com a cita inicial del poemari. I a aquest missatge rotund de revolta constant s’hi afegeix la mesura d’aquests versos octosíl•labs que destil•la Romera fent un molt bon ús del vers medieval: és la mateixa mesura de la que féu ús Ramon Llull amb el seu crit desesperat de Lo desconhort o, més recentment, Manel Marí amb No pas jo. Els versos octosíl•labs, atípics i poderosos, ens transporten a una violència estricta, desesperada i flagrant. O un altre motiu d’insubmissió o de meravella, i és que el líquid és també un element molt típic de la poesia mística, ja que serveix de símbol al poeta il•luminat per encarar-se a noves perspectives de l’ésser i la seva transformació cap a un estat més enllà de les barreres, les imposicions i les perfídies d’un cos mortal en contínua decadència: La renúncia ens allibera. Romera s’enfronta, llavors, a dues noves possibilitats: és un poeta carnal i místic al mateix temps, i aquesta contraposició el crema i l’exalta. I també altament provocador: els seus versos poden arribar a ser insultats i macabres: Si no ho entens, poda’t la vista o versos que ens transporten a crematoris pedòfils, a cossos dansant dins un escenari accidentat, fets trossos, cercant les peces que falten. I sí, fins i tot la creació poètica és vista a través de les ulleres del nedador que s’imposa nedar cinquanta piscines, i cada piscina, cada braçada i abraçada aquàtica, és un poema, una petita victòria personal. Per tant L’aigua, o el semen, de Marc Romera com a estendard llefiscós d’una revolta vital i poètica: més enllà de murs, de fronteres, del políticament correcte o de cuirasses de sentit engabiat per proclamar l’absoluta llibertat de qui pensa, viu, escriu, neda, fornica i sodomitza déu contracorrent. L’aigua no és, doncs, un poemari que et calmi la set: t’omple de més ganes d’abeurar-te i sadollar-te, d’obrir-te pas entre marees pornogràfiques i vitals. Afuau-vos-hi. Assedegau-vos fins a rebentar.
Crítica de David Madueño sobre “Les ciutats i els homes” “http://llunatic.blogspot.com”
“Les ciutats i els homes”, de Carles M. Sanuy. Les urbs postindustrials del cinturó de Barcelona, amb els barris marginals, les ciutats dormitori, les places dures, la naturalesa embrutida i decadent dels marges dels rius, els polígons industrials, tenen suficients imatges poderoses com per establir-se per elles mateixes com a escenari literari, amb la voluntat de reproduir, entendre i poetitzar, si és que se’n pot extreure de tot plegat alguna bellesa, alguna idea productiva sobre l’experiència humana. Tanmateix, als poetes catalans, que provenen d’una tradició molt lligada al món rural, els costa fer aquest canvi d’escenari, i les iniciatives en aquest sentit escassegen. Des que Josep Carner reimaginés la Barcelona dels anys vint a través del filtre ideològic noucentista a Auques i ventalls, alguns autors han dedicat poemes esparsos al tema (Ferrater, Estellés, Sampere); n’hi ha que, com en Carles Miralles a La ciutat dels plàtans, li han dedicat tot un llibre. Potser la iniciativa més destacable dels darrers temps en aquest sentit és Última oda a Barcelona, l’excel·lent llibre de poemes llargs escrit a quatre mans entre Lluís Calvo i Jordi Valls, que recorre els ambients menys afavoridors de la capital catalana.És per això que em sembla un llibre interessant, aquest Les ciutats i els homes, de Carles M. Sanuy, un autor poc prolífic: el 1985 publicava a Columna Història circular, per desaparèixer fins al 1997 amb Jardins d’Al Balaqí. Entremig, moltes edicions d’àmbit local i molt de treball com a promotor cultural per les terres lleidatanes (és nascut a Balaguer). Però trenca el silenci al final del 2009 amb un llibre que analitza, des de l’experiència personal, la relació entre els espais urbans i els seus habitants, i com aquest correlat afecta ambdós.Al fragment “Vocabulari bàsic”, Sanuy esbossa una mena de pròleg intencional: “és convenient de conèixer l’origen / de les coses, saber l’exacte abast / de les paraules”, per sorprendre’ns en adonar-se que “finalment és el fet d’anar empenyent / la vida amb quatre noms”. Per això el poeta renuncia a l’obscuritat de la metàfora i decideix parlar clar, amb una estructura que es repeteix en tots i cadascun dels poemes: sonets (catorze versos) sense rima, llenguatge senzill i directe, sense renunciar al mot procaç que doni la mesura del desastre. El següent fragment, “Urbs”, s’inicia amb “En construcció”, on les grues mecàniques es confonen amb les cigonyes que poblen els cels de Lleida, i on el poeta s’adona que “haurem aleshores d’aprendre (…) a reconèixer la mesura / inestable i canviant del nostre entorn”. És aquest un dels primers trets més evidents de la vida a les grans ciutats (la mutació constant i accelerada, però sobretot la seva evidència), i que es referma amb “Ciutat vella”: “Noves ciutats exigeixen / noves formes de viure. El preu ets tu”. Tanmateix, el dubte sorgeix al poema “Urbs”: “potser no és cert que sigui la ciutat / qui canvia (…) Potser ets tu qui envelleix, pausadament, / com envelleix una casa tancada”. També hi trobem un altre concepte inherent a la ciutat, la dissolució de l’individu, ja que és “un lloc perfecte / per a una mort petita i quotidiana” (“El llaç morat”).</p> <p>En canvi, al fragment titulat “Orbs”, que juga amb el canvi fonètic respecte de “Urbs”, Sanuy abandona l’àmbit purament geogràfic i explora l’experiència individual per arribar a copsar la ceguesa dels habitants que reflecteix el títol. La misèria a “Prínceps caiguts” (malgrat els anys de prosperitat democràtica, “aquí també hi ha hagut misèria”), els mons delimitats de la joventut i la vellesa a “El vell i la luxúria”, la solitud (que “fa olor de podridura”) a “La dona dels gats”, l’opulència envers la misèria a “Nadala”, la prostitució a “Bordell” i “Fer de puta”… Finalment, Sanuy focalitza la seva visió i exemplifica el seu desencís urbà sobre la seva pròpia ciutat, Lleida, al fragment “Ilerdam videas” (“Que vegis Lleida!”), una expressió romana per reflectir la desventura que suposava el desterrament a la Terra Ferma: “Els que hi vivim sabem com n’és d’inhòspita / i extrema”, i en una imatge molt bella compara el seu perfil a “un vaixell encallat entre els rostolls”.
‘El Cobrador’ de Rubem Fonseca al Levante
L’aura que envolta la figura de Rubem Fonseca es confon sovint amb els personatges i els temes de la seua narrativa. Misantropia, la voluntat de mantenir-se al marge de la premsa, el fet d’haver sigut policia abans de dedicar-se a la literatura —no va publicar fins als trenta-vuit anys—, i la reacció que va produir l’aparició dels seus escrits en una societat poc propensa a les veritats incòmodes —fins al punt de la confiscació de l’edició per part del govern— no han fet sinó contribuir a augmentar-ne la llegenda. Més enllà d’això, però, Fonseca és un dels imprescindibles de la narrativa de les últimes dècades, i un dels grans renovadors de la literatura brasilera contemporània. Els relats que integren El cobrador en són una bona mostra: una excel·lent col·lecció de peces literàries que, trenta-un anys després de la publicació original, continua mantenint tota la força. Narracions que tracen un retrat descarnat de la societat contemporània, que s’hi mostra violenta, cínica i desequilibrada; de la frustració de la vida quotidiana en una societat que despersonalitza l’individu, el degrada, l’aliena. Un viatge per les clavegueres de l’ésser humà actual que fa visibles els racons que sovint preferim ignorar.La sordidesa és el nexe d’unes narracions que habiten un univers de violència, corrupció, perversió i marginalitat, en el sentit literal de la paraula: el de tot allò que viu als marges de l’edulcorada imatge oficial. Pedòfils, adúlters, assassins, xantatgistes, traficants; també el costat obscur de famílies riques i influents; i ancians, i malalts. Podríem titllar-ho de narrativa negra, perquè alguns dels contes són miniatures de la novel·la de gènere, amb detectius que semblen predestinats a encarnar-ne tota una saga —el genial Mandrake, per exemple. Però, també perquè, siga quin siga el tema i els protagonistes del relat, semblen estrets de —o destinats a— la crònica negra dels periòdics. I, tanmateix, seria un error reduir Fonseca únicament a un autor de gènere policíac. Estaríem obviant que l’ús d’alguns tòpics heretats d’aquella narrativa no deixa de ser una eina; segurament, la millor possible per abordar el retrat crític i despullat del submón d’aquesta societat del benestar, i posar-nos-en al davant la cara més fosca. Uns tòpics, a més, que l’autor manipula i deforma fins a aconseguir un resultat que no deixa de ser una paròdia del propi gènere.</p> <p>La brevetat, la precisió i l’agilitat són els trets distintius de l’estil Fonseca: paraules que tallen com una navalla, i una prosa directa com una fuetada, descarnada i no exempta d’un cert humor negre. Imperceptiblement, l’acció se situa a la vora mateix de l’abisme, es tensa al màxim, i creix la sensació d’un imminent desenllaç tràgic. És la violència latent que alimenta les accions de l’estrafolària galeria de personatges que poblen els relats; uns personatges que, entre altres coses, tenen en comú l’individualisme. D’una manera o d’una altra, s’enfronten en solitari al món: bé siga perseguint una persona per tot l’Amazones —“Trobada a l’Amazones”—, revoltant-se contra l’ordre absurd d’un asil d’ancians —“Onze de Maig”—, provant de revertir l’atzar que habitualment li és contrari —“El joc del mort”—, compensant les injustícies de la societat en general —“El cobrador”— o d’algun membre concret —“Dinar a la muntanya el diumenge de Carnaval”—, etc. I, en general, qüestionant institucions venerables, d’aquelles que es consideren imprescindibles per al bon funcionament social.</p> <p>L’ús de narradors interns en primera persona contribueix a eliminar qualsevol temptació d’omnisciència; de mirada des de fora que pogués ser interpretada com a mirada des de dalt i, doncs, com a moral. És el personatge qui ens conta la seua pròpia història, amb tots els filtres i restriccions que aquesta tria comporta, amb la màxima subjectivitat; i, molt sovint, amb les distorsions de la malaltia, de l’odi o de l’autojustificació. La seua és, doncs, una crítica mordaç i implacable del fals progrés contemporani que s’orquestra únicament pel mecanisme del retrat. L’autor desapareix; no hi ha valoració, ni encara menys el mínim rastre de posicionament o de maniqueisme. Els seus contes van plens d’actituds obscenes, corruptes, extravagants i grotesques, però en cap moment no hi ha un judici moral al respecte. Mostrar l’altra cara, i fer-ho amb la mestria que ho fa el brasiler, és suficient. Literatura subversiva, però en tant que la pròpia realitat és subversiva. Gran literatura d’un gran cínic.
‘Un bàrbar al jardí “de Zbigniew Herbert http://despatxeualadida.blogspot.com/2010/05/detalls.html
Una de les coses que més m’agraden dels blocs sobre literatura és que sovint expliquen detalls que a tu se t’han passat completament per alt quan vas llegir el mateix llibre i que fan que el rellegeixis amb una mirada completament diferent.L’altre dia em va passar amb el bloc del Llibreter. Vaig llegir aquest llibre, que consisteix en una sèrie d’assajos sobre diferents llocs de França i Itàlia on va estar Herbert, durant les vacances de Nadal, però no n’havia fet gaire cas més, fins aquest apunt. El Llibreter parlava d’un passatge en què l’autor explica quan va entrar a la cova francesa de Lascaux i la sensació que tingué en veure’n les pintures rupestres. Reprodueixo el paràgraf, perquè crec que val la pena:La llum elèctrica és fastigosa, però ens permet fer-nos una idea sobre com era la cova de Lascaux quan la llum natural de les torxes i les llànties posava en moviment els ramats de bous, bisons i cérvols pintats sobre les parets i les voltes. I a sobre , aquella veu del guia que balbuceja una explicació. És com si un sergent ens llegís les Sagrades Escriptures.Doncs bé, jo, la primera vegada que ho vaig llegir, la veritat és que no hi vaig parar esment (de fet, l’assaig sobre Lascaux no va ser el que em va agradar més), però, en trobar-m’ho en aquest bloc no em fa vergonya dir que vaig anar corrent a buscar el llibre per tornar-me’l a mirar més detingudament, perquè vaig trobar aquest fragment sublim. He de reconèixer que sovint llegeixo massa de pressa i suposo que, en veure que l’autor donava moltes dades que més o menys ja sabia, vaig posar el pilot automàtic. Està vist que això no s’ha de fer mai.</p> <p>On sí que vaig prestar atenció va ser a les parts dedicades a certes ciutats d’Itàlia, com ara Orvieto o Siena. Sigui perquè tinc una flaca especial per aquest país, sigui perquè aquests textos em recordaven una mica a les Cartes a Itàlia de Josep Pla, vaig trobar delicioses les descripcions d’aquests llocs. Al meu entendre, la bona literatura de viatges ha de saber combinar, per una banda, informació interessant de l’indret del qual s’escriu i, per l’altra, les sensacions que es desprenen del viatge. Amb Un bàrbar al jardí a vegades vaig tenir la impressió d’estar llegint un manual d’història medieval o d’història de l’art, per la quantitat d’informació que donava. No és que no resulti edificant, però quan vaig gaudir de debò amb aquest llibre va ser amb els passatges en què Herbert parlava sobre el que veia al seu voltant. I com a mostra, un botó: A la carta podem trobar un vi que es diu igual que la ciutat i que el patró elogia amb més efusió que la mateixa catedral. Beure orvieto pot entendre’s com una mena d’acte cognitiu. Una noia que reia de manera etrusca, és a dir, arrugant els ulls i les comissures dels llavis mentre la resta de la cara es manté immune al content, me’l portà en un petit fiasco amb una lleugera broma freda al vidre. Descriure el vi és encara més difícil que descriure la catedral.
http://joancalsapeu.blogspot.com ‘El cobrador’, de Rubem Fonseca
La semblança entre els personatges de Rubem Fonseca i els de Baltasar Porcel és sorprenent: els mata-setzes de l’un podrien viure perfectament en les novel·les de l’altre. Vull dir els homes excessius, esclar: els que se les volen tirar totes, els assassins que maten amb plaer, els qui viuen d’esclafar cucamolles humanes sense cap escrúpol moral ni un. Capbussar-se en la narrativa de Fonseca és viure el vertigen de la misèria humana. El protagonista d’«El cobrador», el relat que dóna títol al volum (LaBreu, 2010), deixa un rastre de sang, semen i mort allí per on passa, i quan de sobtada troba l’amor, la nova dimensió vital el mena a multiplicar l’ímpetu homicida, ara amb l’estímul i l’ajut de la seva companya. Un sarcasme que és salfumant pur. El cobrador sembla parent propinc del Jaume Vadell porcelià de Cavalls cap a la fosca, que també viola, mata, deixa una estesa de cadàvers al llarg de la seva biografia, i així mateix fa un salt qualitatiu en la seva escalada criminal quan s’apodera de Son Capovara. Però no tot és inic o sòrdid, en els relats de Fonseca. En la prosa del de Minas Gerais hi ha un racó per a la noblesa de l’ànima. A «Onze de maig», una caterva de vells es consumeixen en un asil de tenor penitenciari, on els “Germans” els sotmeten a un règim de degradació física i psíquica per accelerar la seva mort; però uns pocs tenen esma de rebel·lar-se i troben la manera de fer-ho. El seu gest és hilarant, patètic, i alhora és una escletxa de llum que fendeix les fosses (sèptiques) de la condició humana. Els herois provectes treuen forces per desafiar “un sistema injust que força milers d’éssers humans a una vida parasitària, marginal i miserable”, i la revolta els humanitza, perquè saben, senten, que “l’ésser humà necessita seguretat, dignitat, benestar i respecte”. Que l’alçament degeneri tot just començar no treu que el gest és (La traducció al català és obra de Josep Domènech i Ponsatí, que ha fet una feina excel·lent.)
Suplement Postdata, Diari de Levante (29.01.10) Alfred Mondria
Philip Larkin. Finestrals. Traducció de Marcel Riera. Edicions LaBreu. Barcelona 2009
Els versos de Philip Larkin (1922-1985) representen un autoretrat càustic, descarnat i lúcid, a banda d’una mirada implacable de la societat anglesa de postguerra. Ara ens arriba l’últim dels seus poemaris, Finestrals, en versió de Marcel Riera.L’home comú de Philip LarkinOpiòman, vulnerable i capriciós, Thomas de Quincey és un autor a qui agraeixes, en lloc de rampells de genialitat, l’encant i la seducció que desprén la seua escriptura. En <em>Memòria dels poetes dels llacs</em> sovint es perd —per fortuna— enmig de la narració: “M’he deixat arrossegar de manera insensata per aquesta digressió. Reprenc ara el fil del meu relat”, anota un imprevisible De Quincey en aquest assaig dedicat als seus idolatrats poetes i on el retrat de conjunt no és, precisament, bondadós. Coleridge queda, sense matisos, com un plagiari reincident, i Southey és descrit des d’una diplomàtica reticència. Ara bé, el centre de les lloances hauria d’haver estat Wordsworth, perseguit devotament fins que se saturà de la seua egolatria, però sobretot per detalls com que el poeta fera servir un ganivet ple de mantega per tallar —i omplir de taques— les pàgines de les memòries de Burke que De Quincey conservava, encara virginals, en la seua biblioteca. És més aconsellable dedicar una admiració distant als hòmens de geni que no patir la seua companyia diària, conclou —rendit i enfitat— De Quincey. Model de misantropia i desapassionament, sobta que Philip Larkin reconeguera la fascinació que sentí per Wordsworth. De fet, de les poques vegades que se li escaparen unes llàgrimes fou quan sentí a la ràdio del cotxe l’Oda a la immortalitat: “La pèrdua és per a mi el que els narcisos eren per a Wordsworth”, declara com a lema per demostrar que, fins i tot la proposta poètica més allunyada, és deutora de la tradició. Els versos de Larkin comparteixen parentiu amb la barreja de quotidianitat i metafísica d’Eliot, l’arrogància provocativa d’Auden i també amb Yeats però, tal i com destaca l’autor, més per la musicalitat que no pel simbolisme i la febre celta. Això sí, el poeta més determinant que li ensenyà a escriure sense por de reproduir les angoixes i derrotes —les ombres que a tots ens estrenyen—, fou Thomas Hardy. Larkin es proposà bastir una obra, a partir de la pròpia biografia, que no embellira ni disfressara els fets, sinó que els oferira despullats: la cruesa de les coses tal com són. La infelicitat, les desil·lusions i la vulgaritat grisa —sense prescindir d’un somriure burleta i una mica compassiu— constitueixen el generador de la poesia de Larkin, i el que és més difícil en la lírica anglesa, amb una veu que es desmarca dels precedents i també dels companys de generació.Martin Amis recorda que Larkin —amic íntim de son pare—, quan els visitava de menuts, els donava a ell i al seu germà uns escassos penics “sota una mirada dolguda i sacerdotal”. Un garrepa militant, tal i com admet el mateix Larkin amb autoironia, ja que els diners li feien retrets: “Per què ens deixes aquí al calaix, insatisfets?/ Som el que mai no has tingut —el sexe, o millor./ Encara pots aconseguir-ho si ens firmes un taló”. Amb una estima que no decau, Martin Amis assenyala que, quan conversaven, a Larkin no li interessava la situació de l’home posthistòric, sinó el psicodrama de la calvície precoç.I és que el seu món poètic defuig la transcendència i la retòrica elevada per tal de fixar-se en detalls i espais sense èpica: hotels, tavernes geperudes, hospitals i carrers. La seua vida ordinària esdevé així un reflex de la condició humana, emmarcada en el paisatge esquerp de la postguerra anglesa. Larkin no es recrea en la sordidesa i els aspectes lúgubres on es refugien altres poetes —ni tan sols acudeix al recurs del ressentiment—, sinó que encaixa amb estoïcisme la sèrie de dissorts que encerclen l’home corrent. Amb un punt de sornegueria confessa que se li han escapat quasi totes les oportunitats: “les relacions sexuals van sorgir/ l’any mil nou-cents seixanta-tres (força tard per a mi)/ entre la fi de la prohibició de Lady Chaterley i, dels Beatles, el primer trenta-tres”. El sarcasme i un humor redemptor no abandonen del tot aquesta mirada trista i desolada.Del seu pas per Oxford i de la iniciació en l’amor i l’amistat sorgiren les novel·les (1946) i Una noia a l’hivern (1947), però l’autor remarca que, en el fons, la ficció consisteix a parlar dels altres i que ell només sabia parlar de Philip Larkin. Un terreny més favorable a la poesia sense necessitat d’inventar-se cap personatge a qui traslladar els fantasmes. Un engany menor (1955) i, sobretot, Les bodes de Pentecostés (1964) el situaren definitivament en la robusta línia successòria de la lírica anglesa. En aquest segon poemari ja s’adverteixen uns temes recurrents: vides anodines, una relació dolorosa amb els pares i una declarada hostilitat al matrimoni. Llocs neutres com Els grans magatzems que contenen roba interior diària però també el món secret de fantasies pornogràfiques, o bé la veritat que es revela, simplement, de forma grollera en els gargots i obscenitats dibuixades a una xica guapa d’un cartell publicitari, “massa exquisida per a aquesta vida”.En Finestrals(1974) corprén aquest fatalisme insubornable, la constatació del poeta que la mediocritat i les decepcions són allò més representatiu del ser humà modern. Com els vells que miren “amb aquest aire d’esmaperduda absència”, o la mort que aguaita per sales d’hospital encara que provem de distanciar-la “amb pansides i malaguanyades flors propiciatòries”. Si el poeta s’alça a pixar a les quatre de la matinada, una lluna antiromàntica —insensata— anuncia que “la seva fermesa i claredat són un recordatori de la força i el dolor/ de ser jove, d’allò que ja no pot tornar,/ però que a d’altres espera en algun lloc, inalterat”.Amb col·loquialismes i expressions vulgars que funcionen com un detonador, Larkin trencà el cercle de lectors habituals de poesia i parlà amb un llenguatge directe, però des d’uns ritmes austers —amb motles tradicionals— i una tensió emotiva molt mesurada. A banda de l’autoretrat desesperançat, destaquen les escenes que consigna en alguns dels millors poemes, com Els jugadors de cartes arrecerats en una “pau secreta i bestial”, o <em>Dissabte de fira amb quadres descrits des d’una força dickensiana, fins que tots desapareixen camí de “les seves vides de veïnat”, “de tornada a la tardor, deixant enrere la buida clofolla/ de l’estiu que els va portar aquí”. L’únic paradís possible s’amaga en un hotel impersonal a la costa, una nit de tempesta, entre pagesos i desconeguts que beuen vi i escridassen, quan “volen renecs i afirmacions sense perill/ sobre febres reumàtiques i la resurrecció/ sobre el regicidi o el pastís de conill”.Solitari tenaç, tímid defensiu, en Vers de société Larkin insinua que no vol acceptar una invitació amb “una colla de desgraciats/ perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre”, però que en l’últim instant cedeix: “Més enllà de la llum hi ha un fracàs i el remordiment/ que remuguen <em>Benvolgut Warlock-Williams i/ tant que sí…” Les escletxes d’una intimitat blindada —”la vida primer és tedi/ després por”—, una fragilitat que tampoc no dissimula en l’última carta que envià a Kingsley Amis, prop de la fi: “Mira, la cinta s’està acabant; imagina’m ficant a la maleta el pijama i els estris d’afaitar, per al tràngol d’avui, i desitja que tot vagi bé”. Una absència d’èmfasi que Larkin traslladà als poemes, abatuts i resignats, però sense deixar de subratllar aquesta mena de do que conté la vida. Una epifania observable, inclús, en el ritual fatigat de cada estiu amb banyistes, ràdios, gent amb xiquets o que empeny cadires de rodes: “Si el pitjor/ d’un temps perfecte és que no en som mereixedors/ pot ser que tots aquests, facin ben fet/ anant a la platja malgirbats/ cada any, educant els fills amb pallassades, però també ajudant/ els vells, com cal”.
Ressenya de “Finestrals” al bloc de Vinyet Panyella http://quaderndeterramar.blogspot.com
PHILIP LARKIN, BELLESA I VERITAT
Amb aquest títol el poeta i traductor Marcel Riera encapçala l’assaig introductori del llibre de Philip Larkin, Riera és, a hores d’ara, el poeta segurament més anglosaxó de la literatura catalana i no en va ho reflecteixen els dos poemaris que fins ara ha publicat, Lluny (2006) i L’edat del couren> (2008), un intens cúmul de records, interrogacions i asseveracions plantejat des d’un posicionament ètic i moral. Lector, admirador i traductor dels poetes anglesos del segle vint finalment ha decidit donar a la llum la seva versió de les High Windows de Larkin, un dels llibres més celebrats i reconeguts de les lletres angleses, en la col.lecció Alabatre de LaBreu Edicions.L’estudi introductori de Marcel Riera> és, alhora, un completa semblança d’aquest bibliotecari“introvertit i esquerp, tímid i misantrop i cínic i conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis” i una introducció a una obra poètica colpidora per tot el que té d’arrelament a la realitat grisa i quotidiana i d’enlairament vers “un indret il.luminat per llums simbòliques i també inconegudes que deixen entreveure un món d’alliberament, esperança i compassió. En el fons, de bellesa i veritat.”I és aquest el gran mèrit de la poesia de Larkin. Una poesia que arrenca de la seva tradició literària, que té als fonaments, i per aquest motiu Larkin es proposa commoure el lector passant d’un àmbit a l’altre. Pocs, escassos són els poetes que en el trajecte tan breu com és el d’un poema assoleixen tanta capacitat d’impressionar el lector per la volada lírica.La traducció de Rieramostra fins a quin punt és important, en poesia, conèixer a fons no només la llengua que es tradueix, sinó, sobretot, la llengua receptora. Larkin en català conserva el registre i el to de la llengua original gràcies a l’ofici, coneixement i sensibilitat del traductor, que acompleix a bastament els requeriments de la traducció poètica. Ho va posar de manifest fa un parell d’anys en la traducció dels poemes de James Fenton amb motiu d’un recital d’aquest a la Fundació Caixa de Catalunya, així com en altres traduccions poètiques disperses de poetes anglosaxons. La traducció catalana de Larkin irromp en el medi per la seva excel.lència i qualitat.La bellesa i la veritat dels poemes de Larkin s’endinsen en versos com els que reflecteixen la capacitat de salvar de la poesia, més enllà de la contingència de la realitat i de la vida quotidiana, com els finestrals que donen títol al llibre, que el poeta entreveu després d’haver evocat la infelicitat en tant que l’estat natural dels éssers:I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:els seus vidres fulgents de la llum al zenit< i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals i, no és enlloc, i que és infinit.
