Premsa 2011

 “Una espia a casa de l’amor” d’Anaïs Nin a cal Llibreter, agost  2011

Hauria de saber trobar la manera de parlar sobre la repetició amb variacions en la narrativa. Algun dia sabré relacionar Cinc nits de febrer amb l’obra de Mario Bellatin, per exemple, i entre l’un i l’altre hi haurà coses de César Aira, de Biel Mesquida, de Quim Monzó, dels inevitables francesos i d’altres que ara mateix no recordo però que sospito que emergirien entre línia i línia, si mai m’hi poso.
 
Caldrà incloure Una espia a la casa de l’amor amb prou subtilitat per no matar el final sublim d’aquesta novel·la, perquè poques vegades la repetició és realment rellevant, realment aporta alguna cosa diferent i valuosa a la narració, i poques vegades m’ha deixat tan meravellat com ho ha sabut fer Anaïs Nin. Però avui toca fer la maleta, fa dies que tinc el cap ocupat pel viatge, i res millor que les paraules sàvies de Ferran Ràfols Gesa, el traductor, per saber més de l’estil, i un reportatge de Montse Serra a Vilaweb Lletres per saber com s’ha gestat el llibre.
 

Oriol Lladó reflexiona sobre La zona, de Serguei Dovlàtov ene l seu blog Retalls d’asfalt.(agost 2011)

“I ara ja passo al tema fonamental. A allò que expressa l’essència de la vida en un camp. A allò que constitueix la sensació principal d’un antic vigilant de camp de presoners. A les característiques de la sospitosa semblança entre els guardes i els reclusos. O, per dir-ho d’una manera més ampla, entre el ‘camp’ i ‘la llibertat’.

Em fa l’efecte que això és molt important.

Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu. Altrament, diria que havia escrit aquest llibre precisament per això.”

Aquest és un fragment de les cartes que Sergei Dovlatov va escrivint al seu editor estatudinenc i que articulen “La Zona. Apunts d’un vigilant de camp”, una novel·la singular i altament recomanable en la qual es van creuant aquestes missives amb els desordenats i sovint incomprensibles apunts de la vida al camp de concentració soviètic, vist des de la perspectiva del vigilant. Dovlatov utilitza l’absurd no tant per descol·locar-nos, sinó per descol·locar-se. I és això que el fa tan interessant. L’escritptor no alliçona al lector, sinó que dubta ‘amb el lector’; que no promet el que no podrà oferir, vaja. Aquí no trobarem una resposta convincent a les grans preguntes de torn. Rússia és massa enorme, per això. La tragicomèdia Dovlatoviana enllaça moltes misèries i unes poques grandeses. I ho fa amb les afilades dots d’observació marca de la casa i un sentit de l’humor contingut que evita la temptació del cinisme.

Dovlatov necessita reconèixer l’artifici de la literatura i convida al lector a un diàleg desordenat entre el passat i el present, la ficció i la realitat, el mite i la política, l’escriptor i el lector… “Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu.”, diu l’escriptor rus. D’acord. La literatura deu ser, en tot cas, l’eina.

 

“Una espia a casa de l’amor” al Descobrir Catalunya d’agost de 2011 (bon viatge;)

La Sabina és una dona casada a la ciutat de Nova York del 1950 que aspira a fruir d’una variada i agitada vida sexual esquivant i franquejant la idea del compromís. Una història valenta, que l’emparenta amb les de Mme.Bovary o  Anna Karènina, on la protagonista viu lliurada a la recerca del propi plaer. LaBreu tradueix i recupera la història de l’escriptora d’ascendència cubano-catalana

Ressenya d'”El carnisser del fred” de Marc Masdeu a Els Marges, estiu 2011

L’oferta de poesia catalana és abundant, en part, a causa de la quantitat ingent de premis literaris que en la majoria dels casos culminen amb la publicació de l’obra guardonada, cosa que és una de les aspiracions dels candidats. Els poetes que ens ocupen ho saben prou bé, perquè justament gràcies a haver estat guardonats en un moment o un altre de la seva incipient carrera literària s’han donat a conèixer, de mica en mica, entre el públic i la crítica. Les obres que Marc Masdeu (1976) ha publicat fins ara estan avalades per un premi: El gos autodidacte (2003, premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (2004, premi Parc Taulí), Les nanses (2006, premi Les Talúries) i el volum de narracions Les tombes buides (2010, premi Narrativa Món Rural). En canvi, El carnisser del fred no ha estat guardonada –segurament perquè no s’ha presentat a cap certamen–, però es publica sota el segell de la magnífica i revulsiva Labreu edicions, que s’està fent un lloc important en les lleixes de poesia amb la insectívola col·lecció «Alabatre». El volum que ens ocupa permet afirmar, sense ser agoserats, que Masdeu ha aconseguit consolidar, o si més no, assentar prou bé la seva carrera literària.

Adrià Targa (1987), per la seva banda, es va donar a conèixer el 2008 amb el llibre de poemes L’exili de Constança, i el 2010 va rebre el premi poètic que Sant Cugat dedica a Gabriel Ferrater, segurament un dels més prestigiosos del país, per Boques en calma. Si bé encara és aviat per pensar que Targa ha trobat el seu lloc en el panorama poètic català, no ho és per dir que aquest jove poeta tarragoní va definint cada vegada més la seva veu poètica i va seduint lectors i crítica. Aquests dos poetes –al costat de noms com Albert Balasch, Josep Pedrals, Joan Todó, Anna Ballbona, Jaume C. Pons Alorda o Laia Noguera, entre molts d’altres– són una mostra de les noves generacions de creadors que ja estan en camí d’accedir a una certa maduresa creativa i que, per tant, suposen un relleu generacional natural de la poesia catalana, en part gràcies a la projecció dels premis literaris i a les noves iniciatives editorials. I per si fos poc, saben conviure sense fer escarafalls i amb harmonia amb les veus ja consolidades i la tradició.

El carnisser del fred és un llibre estructurat en cinc parts, que contenen de manera alterna quatre o cinc poemes. Cada una d’aquestes parts té un nucli temàtic propi i totes tenen en comú la presència transversal del fred, presentat en diferents variants com la destrucció o la mort, i del dolor. En el tercer poema de la primera part, «Collada dels malhiverns», el jo poètic apunta el contingut de tot el volum: «Us parlaré dels trossos, dels pedaços/obtinguts de l’herència dels pares/traficants de mentides i mals d’amor./També diré dels homes i les dones/que pretenien baratar estrelles/a canvi d’un moment d’etern repòs,/dels gossos i els licors/de l’escalfor de les nanses autodidactes/i de tots els projectes infinits/ofegats per la por d’un farcell de miratges» (p.17). De fet, la destrucció, el dolor, el fracàs i fins i tot el mateix acte poètic –com il·lustra el vers anterior que remet a les obres anteriors de Masdeu– són motius i temes que basteixen el conjunt del llibre representats per aquesta imatge tètrica d’«el carnisser del fred», amb la qual el jo poètic s’identifica en el poema «Autoretrat» quan declara «Jo sóc el carnisser, el fred perfecte» (p.51), perquè com diu el vers que clou el llibre, amb un errada ortogràfica que desconcerta o una llicència poètica que no s’entén, «en el mateix fred hi ha la gran destroça [sic]» (p.65).

El jo poètic de la secció «Autoretrat» repassa les etapes fonamentals de l’existència; d’una manera semblant a com ho fa Adrià Targa en «Mitologia del zel», el llarg poema que encapçala Boques en calma, a la manera de pròleg i, sobretot, a la manera ferreteriana de «In memoriam». En aquests  tres-cents versos, el jo poètic plasma moments clau de la existència, que giren al voltant del concepte d’equivocació, i de la creació literària, amb referents com Rosselló-Pòrcel, Carner, Fages de Climent, Cavafis o Salvador Oliva, més o menys camuflat en «l’hort de les Olives/i els Salvadors» (p.19). Tot plegat apunta un tret del llibre que es confirma un cop s’ha llegit: el visrtuosisme formal i el treball mètric. Dels vint-i-sis poemes que configuren el volum, la majoria són sonets, que estan ben construïts mètricament i ben travats conceptualment. La resta tenen altres estructures mètriques igualment ben definides. El conjunt situa l’individiu, indefens, gairbé nu, com el de la fotorgrafia de la darrera pàgina, davant la immensitat d’ «un mar sense horitzó» (p.75), que simbolitza els grans temes de l’existència humana, però també els detalls més quotidians que al capdavall l’omplen de sentit.

Els dos volums ressenyats tenen en comú, d’una banda, la intenció de bastir el poema al voltant d’un nucli temàtic contundent o trasbalsador i, de l’altra, l’extrema preocupació formal. En el cas de Masdeu, el treball estilístic rau en l’ús d’imatges impactants, brusques, agressives que es corresponen amb la forma lliure, sincopada i trencada dels poemes. Targa, en canvi, opta per un lirisme molt més amable, sensual i per una mètrica i un ritme molt més plàcids. Al final, però, ambdós volums deixen en el lector la sensació de trobar-se davant de dos poetes que dominen les matèries primeres amb què treballen: les idees i la paraula. (Oriol González Tura, Els marges)

Jordi Vintró al Triangle (25.07.11)

Jordi Vintró és considerat, per molts poetes i lectors, un dels noms cabdals de la lírica catalana contemporània. Amb el poema riu Insuficiència mitral (1997) va enlluernar per la seva habilitat amb els endecasíl·labs, amb una frescor i un humor cristal·lins, que ens recorden tant Bauçà com Pedrals. LaBreu li ha publicat La bassa de les oques, volum extens i inspirat que té l’aparença d’un recull de peces costumistes amb estructura d’auca, formalment exactes i amb rauxa i força narrativa. A més de ser totes aquestes coses, també és un joc (desvetllat al bloc del poeta) que converteix el llibre en un poemari 2.0. Perquè cada títol i lema amaguen un secret, i cada poema s’inspira formalment en un altre que li serveix de model (de Riba, d’E. E. Cummings, de Queneau, etcètera). Així, el conjunt multiplica sentits i lectures, una mica a la manera del taller oulipo, afegint-jhi noves possibilitats de joc.

 

“Una espia a casa de l’amor” al bloc de la Llibreria la Gralla de Granollers, 19.07.11

Per fi podem trobar a les llibreries una de les diverses novel.les que va escriure la captivadora Anaïs Nin, impossibles d’aconseguir fins ara en la nostra llengua. Labreu edicions recupera “Una espia a la casa de l’amor” on -a través un estil poètic admirable- se’ns presenta el conflicte existencial de Sabine. Una jove de trenta anys que malgrat tenir al seu costat un home a qui s’estima buscarà aventures amb diferents amants per tal d’experimentar allò que l’obsessiona: ser lliure com un home, poder-se entregar i rebre un altre cos sense que el cor pateixi. Cercarà viure més d’una vida alhora per rebel.lar-se contra una societat que ens programa per al contrari. La fita, però, li crearà tormentosos debats interns, en moments de solitud, sobre els diferents aspectes de la seva personalitat, la llibertat, i l’amor. UNA ESPIA A LA CASA DE L’AMOR

 

 

Dovlàtov al bloc de la LLibreria Proa Espais, ressenyat per Borja Bagunyà (18.07.11)

 “Aquella puta de l`OVIR agafa i em diu:

-Cada emigrant pot dur tres maletes. És la norma establerta. Hi ha una disposició especial del ministeri.

Queixar-se no tenia sentit. Evidentment, però, em vaig queixar”

Sergei Dovlàtov, La maleta.

Segur que us hi heu trobat: hi ha vegades que, quan parles de llibres, recomanes més una obra que no pas un autor. O a la inversa: recomanes l’autor sense que puguis començar o acabar per una obra concreta (cosa que t’obliga a pensar, llavors, què és el que recomanes quan recomanes un autor. Això del “món ficcional” que se suposa que ha construït l’autor? O l’obra sencera, és a dir, el conjunt en sí, sense que se’n destaqui cap de les parts que el composen perquè cap d’elles és més reeixida que etc.? Al marge, esclar, de possibilitats més prosaiques, com ara que el cognom de l’autor tingui alguna cosa d’etiqueta de marca o que el que recomana consideri altres factors que el convencin que llegir el tal autor “val la pena” o “és interessant”, tot i que llavors la recomanació ja no és ben bé una recomanació sinó alguna altra cosa).

En el cas de Dovlàtov, les dues coses són igualment vàlides i funcionen com una bona aproximació a la seva obra. El personatge Dovlàtov –el que viu als resums biogràfics que acompanyen La Zona i La maleta, en el cas català, això és, l’expulsat de la universitat, el vigilant del camp de treball, el pres el periodista, el traficant, el guia, l’amic de Joseph Brodsky, l’alcohòlic, etc.- pot resultar prou fascinant com perquè no ens faci falta més per començar a llegir-lo. D’altra banda, la configuració dels llibres de Dovlàtov, en un cert contrapunt amb aquest estil tan sintètic que té alguna cosa d’aspre, és summament seductora: La zona, perquè ens ofereix un retrat dels camps de treball soviètics des del punt de vista del vigilant del camp, per tal de transitar aquesta línia tan fina entre el pres i el vigilant i preguntar, entre tantes altres coses, fins a quin punt el vigilant no ho és tant o més, de pres, que el pres (cosa que la portada de l’edició de Labreu assenyala de manera magistral). La maleta, perquè el punt de partida ens demostra com la realitat –com a mínim, la soviètica- s’organitza com una ficció quasi perfecta (de la mateixa manera que la perspectiva en La zona, oferta per la vida mateixa, resulta en una subversió de l’aproximació, si voleu, més tradicional, que li permet a Dovlàtov pensar certs aspectes del camp de treball impensables des de qualsevol altre punt de vista).

Seguim amb La maleta. En el moment d’abandonar Rússia per anar als Estats Units, el narrador –algú que respon al nom de Dovlàtov-, descobreix que, de les tres maletes que li permeten endur-se, tot el que ha acumulat fins els trenta-sis només n’ocupa una. Quatre anys després, retroba la maleta al fons d’un armari, intacta; cadascun dels objectes que hi troba una sèrie d’objectes –uns mitjons finesos, unes botines, un vestit encreuat un cinturó amb la sivella de llautó, una jaqueta que havia estat de Fernand Léger, una camisa, un barret i uns guants-, cadascun dels quals atura una cadena concreta de records. El punt de partida té tant de proustià com d’antiproustià: d’una banda, sembla partir d’aquesta cosa de la memòria involuntària com un reflex (de quina mena de múscul?) que reacciona davant d’un estímul, sigui una magdalena, siguin uns mitjons finesos de crespó. Proustià, també, perquè d’alguna manera, el recorregut per les cadenes de records que fixen els objectes persegueix un retrat –de la Rússia dins de la qual els objectes tenien un sentit, del qui era el narrador dins d’aquella Rússia en relació amb aquests objectes- que, al final, es demostra parcial, fragmentari, segurament impossible. Dit d’una altra manera, no és l’efecte d’un atac de nostàlgia aguda, sinó la manera de reconstruir la pèrdua en si mateixa. Si, com deia Deleuze, la de Proust és (simplificant) una història sobre l’adquisició del codi que cal per comprendre una sèrie de signes socials, la de Dovlàtov pot pensar-se com el record d’un marc dins del qual certes coses, incloses certes dimensions del narrador, tenien un sentit (absurd, escruixidor, però sentit, al capdavall). Un marc, però, que només apareix en la seva absència.

D’altra banda, Dovlàtov escriu sense els excessos analògics de Proust i, sobretot, sense buscar un efecte d’espontaneïtat –això és, d’immediatesa diguem-ne amfetamínico-emocional- que s’oposa a la seva poètica. L’escriptura de Dovlàtov és (aquí introduïu-hi qualsevol dels adjectius que han proliferat en els textos crítics: cisellada, continguda, granítica, sintètica, continguda, el que vulgueu. La idea és que no trobem mai, en cap de les seves pàgines, un Dovlàtov posseït per la pròpia retòrica. Javier Avilés, a El lamento de Portnoy, parlava d’indiferència. Li farem cas, a veure què passa).

De l’escriptura de Dovlàtov, Avilés en destaca el que n’anomena “la indiferència”. Aquesta indiferència, que primer sembla un tret de la seva prosa, de seguida es converteix en el signe d’una idea de la literatura, gairebé, diu Avilés, com si a Dovlàtov li fos tan igual escriure com no escriure. Ara bé, tota escriptura és una forma de lluita contra la indiferència, de manera que per què escriu, llavors Dovlàtov? Potser ens equivoquem (segur!) però, en l’escriptura de Dovlàtov hi ha alguna cosa del parafang de Maupassant i de Soseki, dos autors que van fer de l’escriptura el garant de la cordura, el lloc on podien prendre constància de no haver embogit (encara); també hi ha alguna cosa d’orfebre, de cura amb el llenguatge, que troba la seva millor expressió en una de les escenes memorables del conte Les botines de la nomenklatura. En aquesta escena, el narrador es passeja pel taller d’un escultor de Leningrad, en el moment del comunisme apoteòsic (l’expressió és de Jordi Puntí). De sobte, descobreix Iuri Gagarin, Maiakovski i Fidel Castro. Escriu Dovlàtov:

M’hi vaig fixar i em vaig quedar estupefacte: tots estaven despullats. O sigui, totalment despullats. Amb uns culs conscienciosament modelats, els òrgans sexuals i una musculatura en relleu.

La por em va deixar glaçat.

-No se n’ha d’estranyar –va aclarir-me l’escultor-. Som realistes: primer esculpim l’anatomia, després la roba.

Que l’escena tingui forma d’acudit no és casual: Dovlàtov treballa per descobrir l’absurd que estructura la realitat més prosaica (i curiosament, l’anècdota de Dovlàtov et permet entendre The Wire, o qualsevol actualització contemporània de la pulsió realista: primer en pilotes, després la roba, cosa que recorda allò que s’explica Visconti durant el rodatge de Il gattopardo: que volia tots els calaixos plens del que fos, de roba o de vaixelles, encara que cap d’aquells calaixos hagués d’obrir-se en cap moment (cosa que, al seu torn, recorda una altra anècdota d’Erich von Stroheim, que volia que els timbres de les portes funcionessin encara que la pel·lícula fos muda)). Dovlàtov val tantíssim la pena perquè es mou plàcidament, corrosivament, en la línia finíssima en la qual la realitat es recolza quan es capgira cap a l’absurd. El seu és un món pivotal, de capsa a punt de ser oberta, de barret a punt de ser endut pel vent, de casualitat a punt de ser trocada en deliberació. Dovlatovlàndia per a tots els lectors catalans.

Per acabar, i justament en relació a això dels lectors catalans: ¿fa falta que es llancin més floretes a la feina de Labreu edicions (més ara, que arrenquen amb una col·lecció de narrativa catalana contemporània)? Per si de cas, diguem que sí i apuntem la importància de la paciència amb què Miquel Adam, Marc Romera, Clara Font i Ester Andorrà teixeixen el seu catàleg i les seves col·leccions (i si no voleu la imatge suada del teixir, gravar també funciona, o qualsevol analogia que posi en evidència la naturalesa artesanal, apassionada i meticulosa de la seva feina, quasi una traducció editorial de la prosa de Dovlàtov). En Jordi Puntí apuntava en un dels textos que va dedicar a Dovlàtov que la desfeta de la Unió Soviètica va permetre descobrir una literatura que, fins llavors, havia estat soterrada, segrestada, obligada a una vida sota les pedres. De tots ells –Grossman, Biely, Oberiu, Oleixa, etc.- Dovlàtov ens arriba en una publicació que tradueix una passió literària sostinguda de fa temps. La cura amb què els de Labreu ens l’han fet arribar fa que perdre-s’ho sigui, d’alguna manera, immoral.

 Lectures d’estiu: “Una espia a la casa de l’amor” d’Anaïs Nin. Per Montse Serra a Vilaweb (12.07.11)

La força psicològica d’Anaïs Nin en una de les seves novel·les gairebé desconegudes aquí · En parlem amb l’editora, Ester Andorrà

Explica l’editora de Labreu, Ester Andorrà, que ella i el també editor i poeta Marc Romera havien llegit els dietaris d’Anaïs Nin, que és el que d’aquesta autora es trobava a les llibreries. ‘En els dietaris ella parla de com escriu les obres de ficció, però les novel·les feia anys que no es trobaven ni en català ni en castellà. Vam adquirir els drets de la novel·la ‘Una espia a la casa de l’amor‘, després d’investigar que són d’una empresa japonesa de nom Anaïs Trust. Aymà havia publicat aquest títol l’any 1968, però per aconseguir un llenguatge més actual vam encarregar una traducció nova a Ferran Ràfols Gesa, que ha fet una feina esplèndida.’

Anaïs Nin és un personatge conegut, situat en la mítica de l’erotisme i del glamour de la primera meitat del segle XX, la que transmeten els seus dietaris, tot un ‘long-seller’. Però més enllà dels dietaris, aquí l’obra de ficció d’Anaïs Nin és poc llegida, gairebé desconeguda. Explica Andorrà: ‘Anaïs Nin va publicar, durant els anys quaranta i cinquanta, cinc novel·les i dos volums de relats curts (un escrit per encàrrec d’un benefactor anònim). En canvi, els dietaris van eclipsar l’obra de ficció. Això no ha passat pas als Estats Units, on Penguin té tota la seva obra en edició de butxaca i la considera un clàssic. Així la vam descobrir nosaltres i ara, dins la col·lecció La intrusa, dedicada a la literatura estrangera, la volem recuperar. Al febrer de l’any vinent apareixerà un altre títol, ‘Dins la campana de cristall’.

‘La ficció d’Anaïs Nin sempre gira entorn de la seva pròpia història, de manera que constantment es produeix la confusió entre el que és real i el que és ficció. Anaïs és el personatge central de tota la seva obra.’ Continua Ester Andorrà: ‘Per contra, els seus amics Capote i Miller la menystenien com a escriptora.’

A ‘Una espia a la casa de l’amor’, Anaïs Nin basteix una història psicològica a partir de la Sabina, una dona que viu una mentida: es fa passar per actriu d’una companyia de teatre d’aficionats que representa una versió moderna de Madame Bovary, i d’aquesta manera de tan en tant pot fugir de casa seva i trobar-se amb els seus amants. ‘Però ‘Una espia a la casa de l’amor’ no és una novel·la amb sexe explícit, ofereix una visió poètica de la situació amorosa, totes les escenes de llit són elíptiques, però sí que hi ha una atmosfera molt sensual.’

Per Andorrà, ‘la novel·la té molt de relat psicològic però a la vegada destaquen els ambients descriptius de París, de la platja de Provincetown, dels carrers de Nova York, parla de les olors i de la importància de la indumentària de la Sabina, perquè segons les intencions que té es vesteix d’una manera o d’una altra, jugant amb la simbologia de les capes, per exemple. Anaïs explica la seva època, en especial els problemes que van passar tota una sèrie d’intel·lectuals americans que van marxar al París d’entreguerres i que quan va esclatar la Segona Guerra Mundial van haver de tornar als Estats Units. A ella també li va passar. És una època que no s’ha tractat gaire.’

‘Un altre tema que explora és la manera de ser de les dones i com això va afectar el món de l’art. Nin fa un paral·lelisme amb el cubisme i diu que retrata les diverses personalitats que una dona pot arribar a mostrar si vol. Ella reivindica la igualtat intel·lectual amb l’home, però alhora no es planteja ni un sol moment de tenir un ofici ni una independència econòmica. Reivindica la llibertat total.’

‘A mi el que m’ha agradat, sobretot, d’aquesta obra són els moments en què la protagonista, que fa un itinerari passant per diversos homes, alhora que té el propi, hi ha moments que es queda sola, i llavors se sent en un no-lloc, pateix la solitud, es troba a ella mateixa. Aquests moments els trobo magnífics.’

Al bloc de David Madueño: http://llunatic.blogspot.com/

26.06.11

Aspra i indomable, desmitificadora i reformuladora, aquesta prosa poètica editada el 1985 i ara presentada per labreu edicions esdevé una fita culminant en l’obra del suís Friedrich Dürrenmatt. Des dels seus orígens com a creador, el laberint fou un element central en els interessos que guiaven la seva obra, fins al punt que ha esdevingut un defensor de la concepció temàtica d’un autor i no pas cronològica: és a dir, que l’evolució creadora es perfila a través d’uns temes centrals que es van repetint al llarg de tota l’obra, i no pas d’una evolució en el temps. I ho diu perquè en el seu cas, Minotaure. Una balada és a la vegada culminació i síntesi d’una visió molt personal del món, que té en el laberint la metàfora perfecta per definir la vivència de l’ésser humà dins la societat contemporània: la d’un ésser perdut enmig d’un món incomprensible i inextricable.

Minotaure, fill de Pasífae i d’un brau, monstre meitat animal i meitat humà, és aquí la víctima, no pas el botxí: un dels grans encerts de l’obra és transmetre’ns el desconcert de la bèstia davant el món que l’envolta. Així, el crescendo narratiu ens duu des del reflex als miralls del laberint de la seva figura, fins a l’aparició dels éssers humans i el descobriment per part del Minotaure d’una sèrie de coneixements abstractes més enllà de les seves intuïcions animals, entre elles l’alteritat. És esfereïdor adonar-se de com va evolucionant la seva comprensió, com, des d’una mena d’estultícia animal, el Minotaure descobreix el reflex de si mateix (és a dir, pren consciència de la seva personalitat), i descobreix l’existència d’altres criatures. I aquesta estultícia és finalment superada per la comprensió del mal, encarnat no pas per ell, sinó per la perfídia humana de tots aquells que entren al laberint per matar-lo. Tanmateix, serà massa tard, perquè Teseu i Ariadna arriben al darrer acte per posar punt i final a tan breu, violenta i limitada existència.

 Una violencia inherent i explíctia recorre tota l’obra, que esdevé de vegades exasperant per la narrativa senzilla i esquemàtica amb què transcorre l’evolució del Minotaure. Una obra brutal, sorprenent, inaudita, estremidora, desvetllada per labreu edicions en la seva col·lecció “Alabatre”, que no només ens presenta les veus més fresques de la nostra poesia, sinó que de tant en tant ens regala autors contemporanis, veus singulars poc conegudes al nostre país.

 

Ponç Puigdevall Time Out  19.06.11


Prufrock i altres observacions

Potser la manera més eficaç de submergir-se en els poemes de Prufrock i altres observacions, debut de T.S.Eliot (1888-1965), és començant per la lectura dels que apareixen després de les dues peces estel·lars del recull,Retrat d’una dama La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock. Potser és convenient fer-ho així perquè d’aquesta manera el lector es va habituant a la imatgeria radical i salvatge que el poeta forja lúcidament en uns poemes breus, meticulosos i delicats que preludien la grandesa immensa i complexa que il·luminen les dues joies del volum. La ironia amarga i el sarcasme planegen sobre les descripcions dels ritmes vitals de la cosina Harriet, la tieta Helen i la cosina Nancy: la interpretació poètica de l’edat de la innocència a la Nova Anglaterra de principis de segle XX es veu sotmesa de sobte a l’airejament de les estances, i “l’exèrcit de la llei inalterable”, el fracàs i el seu impuls decadent, es veu immers en un desequilibri moral i estètic. És, al cap i a la fi, el que es formula a Conversation Galante: el poeta convencional que hauria pogut ser T.S. Eliot, si no hagués triat el camí llarg de l’experiment i la ruptura i s’hagués conformat amb la drecera de la frase vàcua, parla sobre “la nostra sentimental amiga la lluna”, diu que “algú configura sobre les tecles / aquell exquisit nocturn, amb què expliquem / la nit i el clar de lluna”, però la seva interlocutora, per contra, li va refutant sense commiseració les metàfores resclosides i la niciesa del seu alè líric.

Poesia, en majúscula

Havia arribat el moment d’observar les coses des d’una altra banda, havia arribat l’instant propici per atrevir-se a escriure, per exemple, “Anem llavors, tu i jo, / quan el vespre s’estén contra el cel / com un pacient anestesiat sobre la taula”, els versos amb els quals s’inicia La cançó d’amor…, i en què un poeta com John Berryman xifra el naixement de la poesia nordamericana moderna. “Ah, no preguntis, ‘Què és això?’/ Anem a fer la nostra visita”, escriu Eliot al començament del poema, un inici o un avís que podria servir també de clau de lectura per al poema següent, Retrat d’una dama. Potser es pot considerar que l’amfitrió és un home excèntric, carregat de manies, amb una conducta educadament singular, a l’altra banda de les convencions ortodoxes, ple de correctíssims detalls incomprensibles i massa subtils, difícils de valorar perquè pertanyen a una lògica particular, però el visitant sortirà de la primera casa poètica d’Eliot amb la convicció que el viatge i l’estada li han valgut la pena perquè se n’anirà equipat amb un bagatge aclaparador d’idees noves, amb visions desconegudes, i amb la cadència inèdita d’una veu que li ressonarà mentre assimila el gust de la terra gens gastada que acaba de trepitjar, dient-se, com passa a Mr. Apollinax, “És un home encantador” “–Però, després de tot, què volia dir?”.

Potser calen moltes lectures per respondre aquest interrogant, potser calen moltes lectures suplementàries per acabar de digerir, sense que faci mal, què es proposa Eliot –no s’ha d’oblidar que les notes que el poeta va escriure per il·luminar La terra gastada són tan famoses com el poema–, però quan es llegeixen els poemes d’aquest recull es té la certesa, no se sap per què, d’estar molt a la vora del nucli d’això que s’anomena Poesia, en majúscula.


Tomàs Arias ressenyat a El Punt per David Castillo

14062011

 Tomàs Arias (Guardiola de Berguedà, 1966) fa anys que passeja la seva ànima pels recitals poètics que diferents col·lectius convoquen arreu del país. Va sorgir dels cercles de Berga i és un dels habituals del bar Horiginal de Barcelona, base logística dels editors de Labreu, que li publiquen ara Odi sobre tela, un recull de poemes amb una certa unitat temàtica i estilística. El llibre conté alguns dels ingredients que Arias ja ens havia ofert a Romanços (2004), premi Salvador Espriu, i a les proses periodístiques Paper de diari, publicat fa uns mesos. Precisament, els poemes d’Odi sobre tela estan datats entre el 2005 i el 2011, és a dir, des del llibre anterior. A excepció dels que podríem considerar més circumstancials, els seus poemes es mouen entre dos eixos, en alguns moments coincidents. N’hi ha de més musicals i d’altres que es pregunten sobre les vivències autobiogràfiques, sempre amb un xic d’ironia que el distancia dels corrents realistes ferraterians que van repetir-se fa un parell de dècades fins a la sacietat. Després de Ferrater, el llegat de Vinyoli s’ha mostrat com la influència decisiva en autors heterodoxos, com en el cas del mateix Tomàs Arias.

En el seu nou llibre, les relacions sentimentals i sexuals s’alternen amb les lectures de la tradició literària i, malgrat el to pretesament menor en què el poeta es situa, el resultat és convincent per l’autenticitat i la sensació de treball de fons concentrat. Té moments epifànics en els records i d’altres de més banals, però la presència de l’anècdota quotidiana li serveix per bastir un bon grapat de poemes de qualitat innegable. M’agrada quan considera temeritats determinats tipus d’investigacions sobre els humans i també quan construeix un tipus de vers epistolar, que recorda la picaresca més barroca. Està especialment inspirat en un poema dedicat al poble natal, on en pocs versos ens deixa la sensació de buidor per sobre de la malenconia: «Al carrer del Comerç, no hi ha botigues ni mercat, tot és tancat, com tants, és un carrer on, tret de cases, no hi ha re».

Odi sobre tela confirma el treball continuat i ofereix expectatives sobre on arribarà. No es tracta d’un jovencell que apunta maneres sinó d’un poeta fet, que ha publicat quan ha sabut que tenia coses a dir. En aquest cas, el seu exemple és digne d’admiració perquè sap el vers i com dir-ho. A més, té estil i mirada personal.

ElPunt diari – David Castillo 09.06.11

 

ressenya de Jordi Vintró a Els Marges nº94 feta per Jordi Florit

Jordi Vintró La bassa de les oques 

Gabriel Ferrater afirmà que, atesa la seva duplicitat, escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure. És a dir, l’assumpció juganera d’uns constrenyiments formals esdevé una pedra amb què esmolar enginy i talent literari. I no obstant que aquesta afirmació és una obvietat, és lícit recordar-la ja que reivindicar la vessant lúdica de la poesia, enfront segons quins arravataments transcendentalistes o patètics, resulta d’una actualitat palpable com en el cas de Jordi Vintró (Barcelona, 1943) amb La bassa de les oques (2010). L’autor, qui ja havia excel·lit anteriorment amb una obra caracteritzada per l’escriptura potencial de l’OULIPO i per l’enigmística, tal com Ludwig (1992) o el remarcable Insuficiència mitral (1997, Premi Aula de Poesia de Barcelona 1996), signa aquest cop un volum de gran volada en la ja característica i heterodoxa tipografia bodoni de la col·lecció Alabatre de Labreu Editors.

La bassa de les oques es basa en el conegut joc de taula de l’oca, de manera que a cadascuna de les caselles li correspon un poema segons un endreç alfabètic, segons les caselles escaients (l’oca, el pont, el pou, la presó i la mort) o segons cadascun dels versos del poema “Joc brut” (Cartes de sotamà, 2006). Així, acompanyats d’unes auques de traç infantil i d’un desplegable de les quals es disposa al final del llibre, l’autor ens presenta un total de 63 poemes extensos de temàtica costumista i versificació molt diversa, un dels trets essencials del llibre, si bé sempre hi ha certs eixos comuns. Pel que fa a aquest aspecte, tal com se’ns n’informa al pròleg, l’autor ha obert un blog (labassadelesoques.wordpresss.com) on qualsevol lector pot consultar quins són els models estròfics subjacents, així com els lemes o glosses que cadascun dels poemes representa. Així doncs, per exemple, pel que fa als poemes pertinents a les caselles de l’oca, es veu com tots ells formen un únic poema de decasíl·labs aparellats sota l’admonició de Raymond Roussel, on els protagonistes són els gegants secundaris de la vila d’Arenys de Mar: en Roc i na Maria. Així i tot, aquesta relació no implica l’exigència de cap desllorigador hermenèutic; els poemes són perfectament desxifrables. En aquest sentit, el conjunt dels poemes configuren un retaule costumista ple de noms propis i d’escenes basculant entre la tragicomèdia i la ironia quotidiana, una juguesca entre platxèries domèstiques i la crítica social soterrada o gens pudent. Per exemple, paga la pena destacar el dotzè poema, “Nyap, però ben fet”, on es descriu una sessió sadomasoquista en què el dominat sexual trampeja els ploms fosos de la casa de mestressa amb un pont .

Indubtablement, la tasca compositiva d’un llibre com aquest s’ha de plantejar amb molta cura. No debades, així com el poema 20, “Iconoclàstia domèstica”, parteix del model de “The raven” d’E. A. Poe, la filosofia de la composició de tot aquest poemari ha seguit els postulats bàsics de la retòrica. Per tant, els criteris estètics implícits es basen en la traça amb què l’autor és capaç de resoldre el trajecte entre inventiva i execució. Bé és cert que l’extensió d’alguns dels poemes tal volta és excessiva, o que segons quins rebles poden resultar forçats en segons quins contextos. Ara bé, eltour de force d’un projecte com aquest difícilment s’escapoleix de navegar entre l’Escila de la prolixitat i la Caribdis de la xerrameca. El resultat, tanmateix, és ben destacable: tot sovint els pretextos del tema resulten d’un simple joc verbal a partir del qual el mostrari de formes estròfiques és gairebé antològic i inclou múltiples estratagemes narratives: des de l’ús del gènere epistolar fins al monòleg dramàtic, des de les descripcions amb llargs usos de la paràfrasis fins a tirallongues exhaustives de camps semàntics. En aquest sentit, la diversitat de menes de balls a l’envelat la nit de festa major del poema 31, “Sense fons”, o el gargantuèlic llistat de jocs de carrer amb què la canalla i el protagonista perden concert i oremus al poema 18, “Badoc amb presses”, són potser alguns dels apartats més reeixits del poemari.

Amb obres com Xocolata desfeta de Joan Lluís-Lluís, Verbàlia 2.0 de Màrius Serra o les col·laboracions periodístiques de Josep Pedrals en forma de sonets, entre d’altres, sembla que a la literatura catalana es revifa la valoració de certs trets formalistes no exempts de temàtica contemporània, de certa lleugeresa preciosista que no pretenen isolar-se en torres d’ivori sinó aproximar-se planerament i divertida al lector comú sense cap altra voluntat que no engalipar-lo sinó amb un tasca ben feta. En el cas que ens pertoca, el joc que J. Vintró ens planteja conjuga diversió i exigència a mans plenes, i ens convida fins i tot a imprimir-nos el taulell i combinar literatura i entreteniment. Al capdavall, tots ja sabíem que, de daus i atzar, la poesia en va plena.

Jordi Florit Robusté


L’erotisme dels autors ebrencs-Montse Serra- Vilaweb 03.06.11

Parlem amb l’escriptor de la Sènia Joan Todó, autor de ‘A butxacades’ arran de la Fira del Llibre Ebrenc i Letterarum Joan Todó amb el recull de contes ‘A butxacades’ (LaBreu) i Marta Rojals (entrevista) amb ‘Primavera, estiu, etcètera’ (la Magrana) són la punta de llança dels nous autors de les comarques de l’Ebre. Des de fa anys una sèrie de factors (la xarxa que connecta autors amb lectors, editorials petites que editen i llibreries que els venen els llibres…) potencien la creació i la difusió de la literatura feta a les terres de l’Ebre. I n’és un dels grans esdeveniments anuals la Fira del Llibre Ebrenc, que aquest cap de setmana es farà per vuitena vegada a Móra d’Ebre. I la vuitena fira coincidirà amb el quart Litterarum, una mostra d’espectacles literaris de Catalunya, que s’inaugurarà avui al vespre amb un recital de poetes catalans contemporanis a càrrec d’Emma Vilarasau.

Joan Todó reconeix a Vilaweb que no ha estat gaire atent al moviment dels autors ebrencs, perquè està a Barcelona i és de la Sénia (nascut el 1977), un territori perifèric de les terres de l’Ebre, formades per un conjunt de comarques molt mal comunicades. Tanmateix, fa quatre anys LaBreu Edicions li va publicar el primer llibre de poemes, ‘Los fóssils (al ras)’, i aquell any el van convidar a la Fira del Llibre Ebrenc. Enguany hi torna per signar exemplars de ‘A butxacades’ (LaBreu), el seu primer llibre de narrativa, que conté una dotzena de relats plens de sensualitat i inscrits en el paisatge i en les maneres de fer de la gent de les terres de l’Ebre, ‘perquè jo escric a partir d’allò que conec, i la gent del meu poble, me la conec bé’.

A Todó, que li diguin que els seus contes tenen una gran càrrega sensual el sorprèn. Tanmateix, després de rumiar-hi una mica, comenta: ‘Com et deia abans, el fenomen dels autors ebrencs, no l’he seguit gaire, a banda que n’hi ha molts. Ara, els autors d’abans que havia llegit, Albert Roig, Gerard Vergés, Manel Pérez Bonfill, sí que trobo que tenen en comú l’erotisme.’

A propòsit d’una frase de la contracoberta del llibre que diu que aquests contes són ‘un homenatge a les sempre desemparades terres de l’Ebre’, comenta: ‘Saps què passa?, que no l’he escrit jo aquest text. Jo no ho diria així, perquè no estem tan malament.’

Una bona part dels contes recollits a ‘A butxacades’ ja s’havien publicat a la revista digital Paper de vidre, que proposa un tema concret als col·laboradors. Aquesta manera de fer, a Todó, ja li va bé perquè, diu, ‘és més difícil de partir d’una pàgina en blanc que no d’un tema proposat. M’hi he sentit còmode’. També hi ha un parell de contes publicats a la revista Enderrock, que li havia demanat la crònica d’un fet real.

‘A butxacades’ és el primer llibre de la col·lecció Cicuta de LaBreu Edicions, que publica autors catalans contemporanis.

Litterarum Enguany el quart Litterarum (3,4 i 5 de juny a Móra d’Ebre) presentarà divuit espectacles literaris: Emma Vilarasau farà un recital musical d’autors contemporanis; Quim Lezina i Joan Carles Martínez portaran al teatre les ‘Cròniques de l’ultrason’ de J. V. Foix; la companyia de dansa Raravis d’Andrés Corchero presentarà un diàleg amb Feliu Formosa; i Cinta Massip i Toti Soler acostaran al públic l’escriptor Artur Bladé. Arran del Litterarum 2011 també s’han estrenat dues webs sobre els espectacles literaris: http://www.festivalsliteraris.cat i http://www.espectaclesliteraris.cat. Per una altra banda, totes les propostes són obertes al públic, encara que vagin adreçades especialment als programadors.

Julià Guillamon, Cultura/s (dimecres, 1 de juny de 2011), La Vanguardia

Els contes de Joan Todó (la Sénia,1977) tenen l’origen en la revista digital Paperdevidre. Com que la revista s’organitza en números temàtics, els contes de Todó també s’estructuren per temes. Però a desgrat d’aquesta servitud (que es coneix una mica al començament, amb un parell d’històries que no fan la sensació de ser gaire autèntiques) el llibre pren volada amb “Vi de Bot i faldes escoceses” i té moments ben bons, en els quals el lector podria llegir Todó com un Jesús Moncada d’ara mateix, un Moncada que no hagués passat pel realisme màgic i que enlloc de mirar el paisatge natal des de la distància del qui fa anys que en va marxar a viure fora, en parlés amb un peu a cada banda de la línia de tren Barcelona-València.

Aquest és el tema de “Vi de Bot i faldes escoceses”, “El carnús i l’aigua jove”, i “L’amistat”, que pel meu gust són els tres millors contes del llibre: com viu un xicot de poble, que estudia o ha estudiat a Barcelona, la relació amb els altres nois que s’han quedat a la Sénia, que treballen a la indústria del moble o fan de transportistes (Todó és llicenciat en Teoria Literària i Literatura Comparada: poca broma). Quan Todó retrata la colla que baixa a Barcelona amb una garrafa de vuit litres de vi de rebuig i una capsa de pastissets; o quan parla dels amics que tornen de la discoteca, tots torrats, i decideixen que es banyaran a pèl en un gorg que hi ha a l’entrada del poble, és insuperable. La llengua dialogada és al servei del dibuix dels personatges i, al mateix temps, defineix una situació dramàtica: aquest jovent,desplaçat en el món d’avui, construeix una identitat per prevenir-se de la ciutat que ho aixafa tot. Una identitat en la qual conviu la manera de parlar del Montsià, el vi barat, els pastissets, la dolçaina i unes faldilles escoceses que surten de la motxilla en el moment just per demostrar que no els guanya ningú a l’hora de fer el ximple.

Després de l’eufòria marejadora, ve la decepció, que a “El carnús i l’aigua jove es manifesta baudelerianament en la imatge d’un gos que es podreix en un joncar prop del riu. A “L’amistat” aquest xoc entre les dues identitats del protagonista és tan evident que fa mal: en Roget i l’Eduard, el fill de la Marfanta, es troben en un ambient que no és l’habitual –el bar de l’Alicates ambuna cervesa i sardineta– sinó en una recepció de l’Ajuntament (l’Eduard mudat, en Roget fet un pollós amb la roba de feina).En Roget pren consciència de l’altra vida de l’Eduard,el noi que ha estudiat i que ha deixat de ser com els altres.Un final rodó per al primer llibre d’un autor que promet.

A la Sénia hi havia una indústria del moble que fins fa poc funcionava bastant bé. Todó en relata la decadència: la davallada de les vendes,els acomiadaments, elsconflictes amb els estrangers que treballen per quatre pessetes. Quan és més bo és quan planteja aquestes històries de manera realista i les circumscriu al poble, perquè sempre hi ha detalls d’observació preciosos, com aquella descripció del cul de magatzem del conte “Divendres”: taulons mal apilats i plens de pols amb marques de les petjades del ratolins, filferros entortolligats amb romegueres, plàstics i cubells de cola que no serveixen per a res.O quan, en la única evocació que he trobat de la casa paterna (la família en resta bastant al marge, d’aquesta reconstrucció de la vida del poble) descriu els quadres que el protagonista va pintar quan tenia15 anys, quadres maldestres de pintor afeccionat, que ja contenen, però, la llavor del drama que es viurà d’aquí a uns anys, amb la crida de la cultura que allunyarà el protagonista de la seva gent.

També hi ha altres contes més abstractes, sobre la solitud, la memòria històrica, la pèrdua d’identitat, plantejats en l’escenari neutre de bona part de la narrativa del segle XX: un món petit de gent capficada, sense color ni alegria. Estan bé, però no tenen la mateixa força. Juntament amb Primavera, estiu,etcètera de Marta Rojals, A butxacades ha creat un fenòmen: el sud esdevé l’escenari de l’aventura contemporània.

Ressenya a Els efectes impresivibles dels camps magnètics dErnest Farrés
Anna Carreras, Culturas de La Vanguardia 25 maig 2011

En trenta poemes Farrés transmet la necessitat que té la raó de lliurar-se de dogmes, ideals o arpriorismes per ser més lliure i crítica

Saber dir no Ernest Farrés (Igaulada,1967) és periodista, escriptor i observador dinàmic de realitats visibles i amagades. Treballa com a redactor a La Vanguardia i havia publicat tres poemaris: Clavar-ne una al mall i l’altra a l’enclusa (1996), Mosquits (1998) i Edward Hopper (2006). Va editar una celbrada antologia de la poesia contemporània catalana, 21 poetes del XXI (2001), i versions angleses d’alguns poemes seus han aparegut a Calque, The Nation, PN Review, Two Lines, Words Without Borders, World Literature Today i Zoland Poetry. El 2008 la traducción anglesa de la seva obra Edward Hopper va rebre el premi de traducció Robert Fagles, concedit a Lawrence Venuti, que va traslladar a l’anglès els cinquanta poemes de Farrés sobre el pinto nord-americà i mestre especialista a acolorir la solitud.

Amb Els efectes impresivibles dels camps magnètics, Ernest Farrés s’ha superat. Un dels camps magnètics per excel·lència és el poder d’atracció, el magnetisme entre dos cossos. Si provem de trencar un imant per la meitat, es tornen a reproduir dos pols, de la mateixa manera que, si tenim la intenció de superar la bellesa a base de raciocini, es rebel·la i creix. El no “subversiu” del poeta, que es desentén de tòpics i de velles àncores, de tecnicismes i de dons màgics, es radicalitza enfront de l'”esclavitud patològica de les formes elevades de la bellesa”.

Farrés poetitza la relativitat i reflexiona sobre les exageracions innecessàries dins i fora de la poesia. Tot és imatge d’una altra imatge molt més interessant: tot és, alhora, menys transcendent de com ens ho pinten. L’amor impossible, per exemple, no deixa de ser  -en els versos del poeta- una tensió sexual mal resolta.

Feliç en la contradicció.Farrés emet una segona queixa  en veu alta: el món actual sembla que no tingui substància.Les accions se succeeixen les unes a les altres per comoditat, costum i por a l’autoanàlisi.Al poema Cinquanta mil·ligrams de borra en suspensió per metre cúbic d’aire, el poeta afirma que no és adult perquè mai no va on van els altres, perquè no reflexiona sobre la seva època, sobre el sentit de tot plegat… Perquè és, potser, feliç en la incomoditat i la contradicció, i vol transvasar “el binomi terra-lluna a estrambòtics mons lingüístics” de la mateixa manera que no es conforma quedant-se a terra mentre veu com el vaixell dels seus desitjos se n’allunya davant mateix dels ulls prudents.

Un llibre, en suma, per poder escoltar la piuladissa dels ocells sense tenir-los davant els ulls.

“A butxacades” de Joan Todó, ressenya d’Anna Carreras al Time Out 25.05.11

Vaig conèixer en Joan Todó (la Sénia, 1977) a la universitat. Mentre fèiem junts la sòrdida carrera de Filologia Catalana, en Joan va saltar intel·ligentment cap a Teoria de la Literatura. Parlava un dialecte fastuós, amb cadència i gust d’arròs. I jo quasi no l’entenia: xerrava molt de pressa… Ara ha fet un segon bot: de la poesia a la narrativa. A butxacades és un recull de dotze narracions, la majoria publicades a la revista digital Paper de vidre –només una a la revista Enderrock. Cada text és una unitat independent: en la suma radica la veu, l’estil i l’univers ric de Joan Todó. Riquesa temàtica (la curiositat real pel seu poble) i riquesa lingüística (els trets dialectals dels personatges) en una balança d’equilibri precís. Todó no només fa un tribut a la seva terra natal, no només es revolta contra la desaparició del món rural tristament devastat; ni fa apologia de la seva infància, ni té només un record dels anys de jovenesa llunàtica, ni dels quadres que pintava, ni de l’escola o la fàbrica: ell fa llibres ben fets. L’escriptor no es fa: l’escriptor neix; i aquest A butxacades ho deixa clar: Todó sap d’art i de música, de llibres i de vida. Els costums càlids de la Sénia –la recerca de fòssils a la muntanya, la feina de repartir cartes– xoquen contra els murs llunyans de la ciutat i els seus habitants estaquirots. Sense etiquetes de gènere ni encasellaments natals, Todó construeix amb èxit un mosaic de recreacions, transformacions, palimpsestos i relectures. Quan un escriptor transcendeix l’anècdota ultralocal i la converteix en categoria universal es torna automàticament un avantguardista de primera línia.

Josep M. Ripoll Tria personal
Serra d’Or. Abril 2011

Jordi Vintró
La bassa de les oques
Labreu edicions, Barcelona, 2010.

Si bé va començar publicant Cançons per a en Jaume el 1985 —un interessant volum de poemes il•lustrats i dedicats a un nen—, la veritable revelació de Jordi Vintró com a poeta es produí el 1997 amb Insuficiència mitral, premi Aula de Poesia de Barcelona 1996: aquest extens poema d’una trentena de pàgines anava acompanyat de la traducció castellana, a càrrec del mateix autor, que en conservava l’esquema mètric —una cascada ingent de decasíl•labs de rimes apariades— i en constituïa una versió fidel i lliure, una transposició a una altra llengua en què el poema es recreava amb tanta precisió com falta de literalitat —citem-ne només els dos primers versos en ambdues versions: «La terra aquesta que no sap fer res / sinó fer gala d’un perfil obès» es convertia en «Esta bola del mundo que procura / sólo pavonear su desmesura». S’hi teia evident, doncs, un virtuosisme que no queia en la simple exhibició brillant, sinó que arribava carregat de sentit; un gust pel poema narratiu de probables arrels anglosaxones, i una ironia constant que no hi treia profunditat.

La bassa de les oques continua —després de Cartes de sotamà, de 2006— en la mateixa línia. Al llarg de més de quatre-centes pàgines, hi retrobem el gust pel poema extens i narratiu i per la ironia desfermada, en aquest cas en un aparent to costumista. Si Cançons per a en Jaume ja anava acompanyat de dibuixos, en aquest cas s’inclou al final un joc de l’oca —dibuixat per l’autor mateix, originàriament en plastidecor sobre paper higiènic—, les diferents il•lustracions del qual van encapçalant cadascun dels poemes. S’insinua així que ens trobem davant d’un joc, a la manera dels del grup Oulipo o, en menor manera, la Rayuela de Julio Cortzar; un joc reforçat pel fet que cada poema parteix d’un model poètic previ, recreat lliurement. El lector encuriosit pot trobar informació sobre aquest procediment característic del llibre, i d’altres, al bloc labassadelesoques.wordpress.com —citat a l’inici del llibre—, on l’autor els explica poc o molt detalladament. La cosa més important, de tota manera, és cabussar-se en els poemes, deixar-se endur per les rimes enjogassades, la intenció satírica i el virtuosisme formal, i recrear-se en una poesia d’aparença lleugera i entenedora que, de tota manera, enganya, perquè no comporta ni facilitat formal o lingüística ni, encara molt menys. obvietat. Més complex que no pot semblar a primer cop d’ull, La bassa de les oques ens convida a seguir ei joc; i, tot i que es recomana anar-ho fent a petites dosis per l’extensió i, de vegades, la densitat del volum. la veritat és que val la pena posar-s’hi.

sobre el recital de Tomàs Arias i Jaume C.Pons Alorda a l’Esquerda de Granollers

24 05 2011

Hi ha recitals que generen complicitats i ambients difícils de repetir i de descriure. N’hi ha pocs, però, que a més de fer-ho, també aconsegueixin una comunió gairebé extrema amb públic, local, ambient, emotivitat, bossa del lacrimal, estómac, goig i feridura. I així fou. El tercer recital d’aquesta edició dels Versos Lliures va ser una constatació que tot això és possible i que, a més, pot esdevenir un vespre qualsevol. L’escenari, reservat en exclusiva, tal com ja va passar l’any passat, per a dos autors de Labreu edicions, va comptar amb la presència de dues bèsties poètiques. En primer lloc, un vell conegut, ja tot un sospitós habitual, Jaume C. Pons Alorda: tercera ocasió en què s’esgargamella en públic al cicle i únic poeta que ha estat en totes les edicions anteriors (tot un rècordman). En segon lloc, Tomàs Arias: primera vegada que venia, i no pas l’última, de ben segur. El recital va ser un mostrari contundent de saviesa, bestiesa, bestialitat, concisió, exuberància, comunicació, joc, amor al fet i amor al giny. Pons i Arias, Arias i Pons, un aiguabarreig amb arestes i conjuncions en èxtasi. Els assistents, figurants vestits d’atònites calaveres que somreien, aplaudien, resplendien i es deixaven entabanar per l’aire hamelínic de dues de les veus més apassionades i interessants del panorama català actual. Un goig que certifica l’aposta de qualitat de cada jornada de recital d’aquests VS’11. Ah! En tercer lloc, i allà, al fons, gairebé amagada, l’Ester Andorrà. Editora i deessa, fragment d’ànima i un molt de mans de Labreu Edicions, l’editorial que ja ha guanyat un espai, totalment merescut i suat, entre les glòries de la història d’aquesta vella, malparlada i de vegades també apassionant, literatura catalana. Gràcies per ser-hi! Esteve Plantada

Ernest Farrés entrevistat a l’Anoia diari (06.05.11)

Dissabte passat, 30 d’abril, la llibreria Aqualata i Paranoia Accions van fer possible la presentació-recital de l’últim poemari de l’igualadí Ernest Farrés: Els efectes imprevisibles dels camps magnètics, publicat per Labreu Edicions, una editorial molt activa en la publicació de poetes catalans actuals (com Andreu Subirats o Tomàs Arias) i de parla anglesa (Larkin o Elliot), o de traduccions de narradors europeus (Herbert o Dovlàtov).

En la presentació Maria Enrich va destacar la qualitat del llibre de Farrés i el tractament de temes com el pas del temps o el retrobament poètic de l’autor amb Igualada. Finalment Ernest Farrés va llegir uns quants poemes. Vam parlar amb l’autor per conèixer més detalls del llibre i de la poesia.

-Què t’ofereix la poesia que no t’ofereixen altres gèneres?

M’ofereix molta llibertat expressiva. Subscric unes paraules recents d’Ana María Matute amb motiu del premi Cervantes que li acaben d’atorgar. Opinava que la literatura és egoista, ja que ella -afirmava- escriu per a ella mateixa, sense preguntar-se si allò que escriu està de moda o agradarà. Si apliquem aquesta opinió al gènere poètic, ja tens la resposta a la teva pregunta.

-On i quan trobem els teus inicis literaris?

A nivell de publicació els trobem el 1996, quan guanyo el premi Octavio Paz de Barcelona per a poetes joves i de resultes d’això em publiquen el primer poemari, Clavar-ne una al mall i l’altra a l’enclusa. Aquest fet em va engrescar poderosament a compondre més llibres de poesia.

-Com has evolucionat des dels inicis fins ara?

Un mateix sovint no té prou perspectiva per apreciar la seva evolució, és més fàcil percebre-ho de fora estant, però sempre, des del primer dia, he procurat escriure poesia impulsat per les mateixes ganes d’expressar-me literàriament i de la manera més original possible, intentant no repetir-me mai.

Els efectes imprevisibles dels camps magnètics: quina relació té el títol amb els poemes que integren el poemari.

Confesso que vaig triar deliberadament títols curiosos per a cada poema del llibre, alguns d’ells semblen fins i tot aforismes, però considero que els títols no han de ser explicatius del contingut del poema. El títol n’és un complement, i és important que sigui original, que defugi el tòpic, per tal de cridar l’atenció, per singularitzar-se de la resta de poemes. Potser en aquest llibre els títols tenen una funció semblant a la dels titulars d’un diari. I Els efectes imprevisibles dels camps magnètics també.

-Quina temàtica segueixen els poemes?

Són trenta poemes que abracen temes diversos, però sobretot el que tracto de transmetre és la necessitat que té la raó humana, en una societat complexa i confusa com la nostra, de desempallegar-se de dogmes, ideals o apriorismes per aconseguir ser més lliure i crítica.

-En quin moment vas trobar la inspiració per escriure aquest nou poemari?

La inspiració em va venir just després de compondre l’anterior poemari, Edward Hopper: si aquell era un treball inspirat completament en l’obra pictòrica de l’artista nord-americà amb poemes més aviat llargs, descriptius i a vegades amb un inevitable to narratiu, aquí em va venir de gust elaborar una obra diferent, amb poemes un xic més breus, col•loquials i de temàtiques, estils i punts de vista diversos.

– Quina acceptació ha tingut el poemari?

El més temible sempre és la indiferència, i com que de moment han aparegut bones ressenyes del llibre a la premsa, a la ràdio i a internet, no tinc la més mínima queixa al respecte. Esperem, doncs, que aquest nou recull de poemes, que ja podeu trobar a les llibreries, continuï aplegant bones crítiques i ajudi a divulgar un gènere literari que és capaç d’oferir-nos agradables moments lectors.

Runrún de Màrius Serra a La Vanguardia  (14.04.11)

Dovlatov y la dobladora

Sólo he leído dos obras de Sergei Dovlatov. Las que Labreu ha publicado en catalán. Una novela – La Zona – que relata la vida en un campo de prisioneros soviético y unas narraciones – La maleta – que explican la histora de las ocho prendas (calcetines, botines, traje, cinturón, chaqueta, camisa, sombrero y guantes) que contiene la maleta de un emigrante ruso que se larga de la Unión Soviética. Dovlatov, amigo de Brodsky, escribe sobre lo que conoce. En la novela porque durante el servicio militar ejerció de vigilante en un campo de prisioneros. En las narraciones porque él mismo emigró a Nueva York en 1979. La literatura de Dovlatov es penetrante y su estilo directo. En La maleta me impresionó un fragmento que retrat a su país: “Hace doscientos años el historiador Karamzím visitó Francia. Los emigrantes rusos le preguntaron: – En cuatro palabras, ¿qué pasa en nuestro país? Karamzín sólo necesitó dos: -Que roban- respondió”. De hecho, el primer libro de Dovlatov fue destruido por el KGB y sólo algunos relatos fueron publicados en las revistas en ruso de Occidente, lo que provocó su exilio. Instalado en Nueva York, coeditó un diario en ruso minetras empezaba a publicar relatos en The New Yorker. El reconocimiento le llegó en los años ochenta y aún tuvo tiempo de publicar una docena de libros antes de morir en 1990. Pues bien, resulta que Dovlatov escribió siempre como una traba autoimpuesta que se pierde en las traducciones. Decidió que no incluiría nunca dos palabras que compartieran inicial dentro de una misma frase. Es decir, cualquier frase de sus obras completas contiene siempre vocablos que empiezan por una letra distinta. Parece que Dovlatov respetó siempre la traba. Y de ahí que escribiera frases tan breves, para no repetir nunca inicial. Curiosamente, al traducirlas fluyen la mar de bien, a pesar de no conservar la característica que las generó. Los rusófilos saben que la transliteración del cirílico comporta que algunas letras distintas confluyan en una sola letra de llegada. Un rocambolesco episodio telefónico que acabo de vivir me invita a pensar que la campaña electoral de las municipales será muy cirílica en Barcelona.

El martes publiqué el Runrún “Todos somos Assange”. Transcribía en él un curioso menssaje que dejó en el buzón de voz de mi móvil alguién que se identificaba como la jefa de gabinete del primer teniente de alcalde, aunque admitía llamarme en nombre del PSC. Lo interesante era que el mensaje no acababa tras el adiós. En vez de colgar, la emisora de la llamada debía tocar una tecla por error y en mi buzón se grabó una jugosa discusión  con alguien que le decía “has de vegilar”. No fue hasta el mismo martes que entendí el sentido del diálogo secreto que se hicieron encima (de mi buzón). Tras leer el Runrún  “Todos somos Assange”, me llamó, compungida, la verdadera jefa del gabinete del primer teniente de alcalde de Barcelona ( Nadia Quevedo) para asegurarme que ella no había sido. Le revelé el nombre de quien lucía su cargo por teléfono (Dolors Besa) y se hizo la luz. Resulta que su doble había sido la jefa de gabinete  del anterior primer teniente de alcalde. Pero aún hoy, al ponerse el mono de campaña (electoral), usa su ex cargo “perquè això és lo que funciona, guapo” (Besa dixit). Que alguien que trabaja para un partido suplante a una compañera que trabaja para un cargo electo del mismo partido no hace sino corroborar la confusión que, tras 32 años de gobernar en Barcelona, tiene el PSC entre ciudad, gobierno y partido.

Jordi Valls escriu sobre Els efectes imprevisibles dels camps magnètics al seu bloc ( abril 2011)
Ernest Farrés fotografiat de perfil, immutable com una esfinx, és un poeta. Això que hauria de ser una evidència no ho sembla, quan pels viaranys de l’ofici hom sempre ha de passar una mena d’inquisició crítica que pot aixecar el dit del vist-i-plau, o simplement deixat caure el polze per a fortuna dels lleons de l’arena, el més habitual però, és la santa indiferència del Cèsar de torn i del públic en general. No voldria que això passes amb “Els efectes imprevisibles dels camps magnètics” un títol sorprenent però gens gratuït, Farrés ens avisa del que ens trobarem tot seguit al llibre.
Però abans cal repassar l’obra anterior de Farrés per entendre per on va la seva poètica i aquest poemari no va deslligat de l’obra “farreriana”, així que anem per pams. Aquest és el seu quart llibre publicat. Per començar cal advertir que el terreny de Farrés és àrid des del primer llibre: “Clavar-ne una al mall i una altra a l’enclusa” i marcadament madur. L’extrema lucidesa de Farrés destaca per sobre de la vacuïtat del discurs, poc amic de jocs formals, l’autor trenca qualsevol distracció o entreteniment líric per donar una proposta poètica coherent. Això passa fins i tot a “Mosquits” el seu segon llibre. El cas del seu “Edward Hopper” és una proposta diferent i l’estratègia planteja el diàleg del poema amb el món pictòric de l’artista nord-americà, trobem, tot i així, la mateixa substància reflexiva enriquida amb les imatges dels quadres aparentment “anecdòtics” de Hopper.
Ara ens trobem amb “Els efectes imprevisibles dels camps magnètics” i Farrés torna a la contundència i a la ironia dels seus primers llibres, fa servir però una estratègia nova, aprima els versos fins a la mínima expressió, però en compte amb llegir Farrés com si es tractés de Jaume Roig, a Farrés cal llegir-lo amb paciència, ens aboca al frenesí del vers curt però el que fa és situar-nos en un context on la velocitat i la reflexió semblen contradir-se, però alhora conviuen en el món actual. Farrés és un autor contemporani, no es tanca a casa a escriure, no ha desconnectat del món, no ho pot fer, i com he indicat el títol ens dóna la primera pista, el magnetisme ens aboca al vertigen existencial. La disparitats d’opcions vitals o el relativisme ens sumeix com a humans en una profunda consciència del buit, a partir d’aquesta premissa Farrés la fa servir com a motor essencial de reflexió poètica. El primer poema ja ens assenyala el camí, ens parla de la bellesa i les trampes del desig. Farrés nua el mecanisme que fa que la societat funcioni. L’oferta de la vida no és tan generosa com sembla quan som a l’eterna joventut de la bellesa. Poemes com “Quadre idíl·lic” o “Si el cor fos de guix, no cremaria” són poemes molt pensats, amb una evident ironia que ens deixa literalment a la intempèrie sense les fugues proposades per justificar un lloc en el món. Però no hi ha lloc, i el film de la vida és impostat, la sensació és que els humans som accidents geogràfics desats a un fals lliure albir amb un començament èpic i amb un final sobtat i irresolt. Farrés reflexiona sobre el que és ser adult al poema “cinquanta mil·ligrams de borra en suspensió per metre cúbic d’aire” : res no sembla/ indicar/ que m’assalti/ altra por/ que l’absència/d’un sentit.
Més clar, l’aigua i Farrés és un poeta que es fa servir de conillet d’índies i n’extreu conclusions d’abast general “hem de pensar una solució” on la incomunicació és un problema irresolt. Farrés desconfia de tot descans plaent, o consolació que pugui oferir la bellesa idealitzada o sublim. Exemples com “defecte de forma” ho demostren amb claredat. Tampoc no s’està de criticar l’actualitat i ho fa amb un gran mestratge a “ora pro nobis”, “val més pensar que serà un desastre” i una advertència al lector apressat “si vols anar depressa ves a poc a poc” dir que Farrés és un poeta transparent tampoc no vol dir que sigui un poeta fàcil, cal delectar-se amb “Els efectes imprevisibles dels camps magnètics” i meravellar-se amb les sorpreses que s’hi amaguen. Com deia al començament Farrés és un poeta, poeta a seques, ho afirmo, i en veu baixa, perquè no em senti-baixeu el volum- un gran poeta a qui admiro i una influència.

Crítica d’Ignasi Franch a EL TRIANGLE, número 1011, 11 d’ABRIL.

“El cinquè poemari de Mireia Vidal-Conte combina la definició d’una veu pròpia amb la immersió simbiòtica d’aquesta en les paraules de Virginia Woolf o Christina Rossetti. L’autora poetitza experiències biogràfiques alhora que reflexiona sobre les relacions possibles (de complementarietat, d’exclusió) entre la vida i l’escriptura, emprant imatges que agermanen ambdós mons (com ara el llenguatge dels cossos o les paraules escrites sobre la pell). Vidal-Conte s’expressa amb un llenguatge apassionat, fragmentari, esculpit amb intensitat (i, en algunes ocasions, amb humor), on sovint l’elaboració sintàctica deixa pas a les connexions d’interpretació més o menys lliure entre paraules. Hi dominen les composicions breus en un conjunt ple de recurrències i de referències, que sembla reivindicar la passió en l’amor (“que pot fer mal”) i en la creació.

Joan Todó entrevistat per Roser Sebastià al bloc www.surtdecasa.cat

“Per escriure els contes em baso en lo que conec i, per a mi, la Sénia és un poble molt curiós”

Parlem amb Joan Todó, poeta que s’estrena en la narrativa breu amb ‘A butxacades’

“Sóc extremadament tímid”, confessa Joan Todó (La Sénia, 1977) amb un somriure de costat. És un senienc (o mascarat), nascut a finals dels setanta, que fa més de deu anys que viu a Barcelona. Reconeix que l’incomoda el fet que li posin l’etiqueta “Terres de l’Ebre” per vendre’l com una marca. Recorda que “quan començava a escriure, m’agradava molt Albert Roig i el fet que escrigués en lo nostre dialecte, tot i que al principi no l’entenia gens”. A partir d’aquí no va parar de llegir-lo i, com ell, fer servir el seu dialecte per fer poemes, el que li sortia en naturalitat.

 A Butxacades és el seu primer treball de narrativa breu i es basa en una sèrie de contes anteriorment publicats, la majoria a la revista digital Paper de vidre i un en concret, “Vi de Bot i faldes escocesses”, a la revista Enderrock. Des que es va decidir a fer el recull, han passat dos anys. “Primer vaig escollir els contes, després l’ordre i, finalment, vaig refer-los tots”, explica mentre recorda la perpètua discussió amb el seu editor sobre la unitat temàtica i la seua defensa del fet que els contes com a unitats independents. “Tot sorgeix al bar Horiginal on érem uns quants recitant”. Todó fa una mirada enrere per recordar com el seu primer llibre va caure en mans de Marc Romera i Miquel Adam, els quals van afanyar-se a publicar-lo un cop creada la Breu Edicions. La màxima d’esta editorial i associació sociocultural no és vendre, sinó treure a la llum allò que els captiva. “La meua editorial m’aporta la tranquil·litat de saber que em publicaran tot el que vaigue fent”. Quan parlem del disseny de les cobertes de la col·lecció que inaugura A butxacades –Cicuta- m’assegura que la il·lustració que hi apareix no té res a veure amb ell, però no puc evitar veure-hi un d’aquests “semblants raonables”. I els relats? Què tenen a veure amb ell? Existeix un component autobiogràfic? “Per als contes, me baso molt en lo que conec i a més, la Sènia per a mi és un poble molt curiós. Tota la indústria del moble… És molt poc rural”. Però quedem en que el seu llibre és ficció.

Agafa un pessic d’aquí, una pinzellada de fa uns anys, un bar molt conegut al poble on no hi ha entrat mai, les inicials d’alguns personatges reals i amb molts altres elements barreja, imagina, i, en definitiva, crea tenint clar allò que vol transmetre perquè el seu lector tipus és ell mateix. Per això és impossible que la seua identitat no es vegi reflectida en l’obra que, lluny de tenir un sentit “reivindicatiu” del lloc on ve i fugint dels tòpics d’exotisme que envolten alguns dialectes, traspua l’essència lingüística i cultural “d’allà baix”. Un estil, el de les narracions de Todó, marcat per la seua vessant com a poeta i per la passió “pels poetes complicats” com J. V. Foix o Albert Roig.

 La seua riquesa temàtica, tant pot endinsar-nos en una història medieval com posar-nos dins d’una aula d’una escola actual. Coneix molt bé els seus referents i, per això, utilitza conscientment alguna tècnica de Kafka o Quim Monzó. “A ‘Les Cartes’, per exemple, hi ha molt de Manolo Pérez Bonfill”, confessa quan parlem dels seus referents. Tornant a l’actualitat, Todó, que és llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, diu pensarós: “La literatura d’avui en dia la veig molt desfragmentada”. Ell que sempre escriu a mà la primera versió dels seus textos i després els transforma, poc a poc, en digital, té compte de Facebook i de Twitter. Això si, recelós de la seua intimitat i de poder controlar davant de qui es deixa anar, fa un bon control de la privacitat. Per cert, us recomano un experiment poseu els termes “A butxacades” a Google i analitezeu les referències que troba. Casualitat o premeditació? Finalment, he marxat sense la dedicatòria estampada al llibre. Caldrà estar atents i buscar-lo el dia de Sant Jordi entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona

A butxacades: nogensmenys quatre línies 

el llibreter 04.04.11

Si algú em demanés mai com resumiria l’activitat del meu blog, respondria que el motiu que recorre cadascun dels apunts és l’admiració que sento per alguns escriptors. Com que no tinc prou coneixements per exercir la crítica literària, normalment em limito a destacar un o dos aspectes amb els quals aspiro a compartir perquè m’ha agradat un llibre concret. Al número d’abril de la revista Qué leer hi ha un article de Vicente Luis Mora titulat «La sencillez en literatura» que em facilita explicar d’on surt aquesta admiració. La bona literatura:
Debe ser (creo acertar ahora en la comparación) como la audición de música clásica, en especial la de Vivaldi. Su música es muy popular y celebrada, sin que el oyente se piense capaz de componer jamás algo parecido a lo que escucha. Pero claro, cualquier persona que vea el tono general, bastante mayoritario, de “sencillez” que asola nuestra actual producción literaria (y buena parte de la extranjera importada), lo primero que piensa es que él, lector, también podría hacerla; y, como es verdad, pues lo intenta, con un horrible resultado: personas que sólo han leído a Coelho, a emborronadores de novela histórica, a memorialistas de posguerra o a poetas normalizados, se lanzan sin talento ni ambición literaria a perpetrar una carrera.
 Abans, al mateix article, hi ha una precisió molt oportuna:
Pero sólo la buena [literatura], además de normal ha dejado de ser sencilla. La obra debe ser compleja, lo que no quiere decir complicada, ni difícil, ni incomprensible, ni hermética.
Malgrat la meva incapacitat per al ditirambe, diria que els darrers apunts que he publicat són un assetjament a la complexitat de l’aparent senzillesa de d’algunes lectures recents. Són apunts que, per motius diferents cadascun, aspiren a mostrar la meva admiració cap als autors. I avui voldria afegir un altre títol que també m’ha meravellat: A butxacades, de Joan Todó.
Després dels poemes de Los fòssils (al ras), el seu primer llibre de narrativa m’havia de cridar l’atenció —encara que la majoria de contes ja havien estat publicats a la revista Paper de vidre. Com sol passar amb molts primers llibres, vaig començar la lectura amb una certa condescendència. Per exemple, a «Les cartes» li vaig “perdonar” el ‘tantost’ de la pàgina 23 i sobretot el ‘nogensmenys’ de la pàgina 25. Em resultava del tot inversemblant que un oficial de l’exèrcit pogués escriure d’una manera tan noucentista. Però arriba el final del conte i l’estil de les cartes resta plenament justificat: la versemblança emana dedins del conte. Raül Garrigasait ha sintetitzat molt bé l’aspecte que més m’interessa del llibre, al seu excel·lent blog La casa en obres:
A butxacades també és un llibre sobre la representació i els problemes que implica. Des de l’aprenent de pintor que, després de copiar unes quantes il·lustracions, es queda paralitzat la primera vegada que intenta reproduir la naturalesa, fins al client de bar que diu «que no, que no m’ho invento, que ho sé de bona font, però hosticana, què et penses, que el gravaven en vídeo? T’ho explico com ho sé, i prou», els contes recorren els dilemes de la mimesi tot sent un exemple memorable de mimesi.
Només afegiria que el principal problema que implica la representació està lligat a la intel·ligibilitat: fins a quin punt la paraula pot ser entesa i compartida: «Aula» i transmissió del coneixement, «Divendres» i «Les cartes» i la comunicació d’un fet transcendental, «Anacolut» i la plasmació de tota una vida, «Via administrativa» i la demostració de la identitat, etc.
Els contes són petites peces d’orfebreria on el domini del tema i de l’estil són fruit d’una dosificació molt acurada de la informació. «Les cartes» n’és un molt bon exemple. El meu conte favorit, però, crec que és un fracàs per culpa de les quatre últimes línies. Un fracàs esplèndid.  «Anacolut» tracta —com dic més amunt— de la dificultat del dir, d’organitzar el discurs de manera que resulti intel·ligible i pugui ser compartit. L’estratègia que ha triat Joan Todó és d’una gran subtilitat; sembla que en qualsevol moment es pugui esquerdar, però la força l’estil el manté incòlume. Si no fos per les quatre darreres línies, que semblen un acudit de mal gust més propi de programes de televisió que no esmentaré. Però potser a causa d’aquest presumpte error final, «Anacolut» revela l’ús extraordinari d’una tècnica experimental al servei d’un text sobre la fragilitat de l’ésser humà, de la seva memòria, de la fugacitat de la seva existència.
La intenció inicial a l’hora d’escriure sobre A butxacades era fotografiar les dues últimes pàgines d’«Anacolut» i retocar-les per esborrar les últimes línies, així el conte esdevindria definitivament perfecte, segons el meu parer. L’admiració, però, m’ha impedit de cometre un acte d’intrusisme pervers.

A Butxacades ressenyat per Ignasi Riera a l’Avui

30.03.11

Aquest és el títol d’un no gens vulgar llibre de relats, de Joan Todó, nascut el 1977 a la Sènia. I editat per LaBreu Edicions. Els responsables de la gesta són, entre d’altres, Ester Andorrà, Miquel Adam i Marc Romera. Me l’he empassat pocs dies després d’haver lliurat al missatger el paquet d’originals d’un bon concurs literari, del qual sóc jurat: no ha estat fàcil pair quaranta originals en prosa, amb moltes novel·les i amb molts reculls de contes. Com que fa anys que m’entabanen per exercir de membre de jurat literari –deuen pensar: és l’única garantia que no es presentarà a tal o qual premi!–, acabava de decidir que ja he pagat el peatge d’aquesta sempre pesada feina de jutge… sense un codi penal literari que et permeti aplicar sentències exemplars contra moltes persones, generalment colgades sota un pseudònim, potser per evitar que les detinguin, que escriuen i escriuen i escriuen, diarreicament. Consti, en tot cas, que, com a membre tants anys de jurats de premis literaris, també he de fer autocrítica i dir, a l’hora de les absoltes: “No hi ha ningú tan poruc, en el nostre ram, com els jurats que, per por que ens critiquin, premiem textos acabadets, escrits amb decòrum, sense estridències… i insuportablement vulgars’. (Resposta en off‘: “queda-t’hi, a Madrid. Mai no t’hem trobat a faltar: ens feies nosa!”)

En tot cas, l’exemple de LaBreu Edicions em permet fer l’elogi de moltes editorials petites del panorama del llibre en català. T’encomanen aires nous, propostes extraplanetàries, coratge de qui gosa traduir autors de venda limitada, amb apostes, que no mereixerien cap suport bancari, a favor de signatures massa poc conegudes. Perquè he viscut des de dins tot aquest món, goso afirmar que és d’aquestes editorials d’on ha nascut el corpus de la nostra literatura, ben sòlida a fe. Com que la llunyania em concedeix una certa impunitat, a estones penso que hauria d’assajar aquest esbós d’ història que ens revelaria qui ha estat qui en la creació d’una biblioteca catalana ideal –no dic allò de la collonada del cànon d’un tal Mr. Bloom– dels segles XX i XXI.

Acabo: el llibre de Joan Todó obre espais, expressions locals, nivells de llenguatge, figures de ficció no gens irreals i sensibilitats, com ho va fer, al seu temps. l’enyoradíssim Jesús Moncada. O Maria Barbal. O Pep Coll. O Maria Antònia Oliver. O Ferran Torrent. O Emili Teixidor. O Josep Lozano. O Gabriel Janer Manila. O Ramon Comas i Maduell.

Els efectes imprevisibles dels camps magnètics d’Ernest Farrés

Time Out setmana 27 de març 2011

Encara que en un dels poemes del seu quart llibre escrigui “Sovint menges/i no saps /ni el que menges./Sovint cantes/i no saps/ ni el que cantes./Sovint penses/i no saps/ ni el que penses”, Ernest Farrés (Igualada,1967) observa, reconeix i pren consciència dels seus àpats, cançons i pensaments, i tot sovint ens són administrats a través de dosis de lírica fina – majoritàriament a través del vers de tres síl·labes- que, no obstant això, viatja per dins nostre amb el pes de les veritats amargants, difícils de metabolitzar.

Sent hornat no vaig enlloc, per exemple, recorda que després que li diguessin que tenia “unes mans/d’escriptor” ha escrit “coses múltiples/i sincrètiques”, ha “mogut soroll” i s’ha pogut distreure “amb cels llisos” que, reconeix, no li “feien falta”.Selecció natural comença amb una bufetada (“al final/tot arriba”) i se’ns emporta cap a la lluna, el sol, “el moment/vuitcentista”, la gebrada, i la petja “recremada/del llimac”: el temor d’acabar -desaparèixer- arriba com una pel·lícula “d’aigües tèrboles”.”Qualsev ol/teoria(és pitjor/que la pràctica” llegim a El talp és cec: la vida (que només s’entén practicant-la) és la font de totes les teories, i és, probablement, la pràctica més desesperada de totes. Al poema inicial del llibre s’encara amb la bellesa -tàvec, rauxa,marc i dona- i s’acaba rebel·lant “contra l’èpica/antropòfaga/d’esberlar/el seu crani/per menjar-se/aquells trossos/del cervell/on pren cos/l’esclavatge/patològic/de les formes/elevades/de bellesa”.

Ernest Farrés, que com a poeta dispara els ulls cap a tot arreu, és capaç de convocar a De claror, gens l’astronauta Neil Arsmstrong, l’insmoni, vies d’ample europeu, tècniques criològiques, un braç mort i aplacar, amb un ull, “el poder/iracund/ del destí/natural” mentre amb l’altre aprèn “idiomes/estrangers”. Els efectes imprevisibles dels camps magnètics és un llibre net i incòmode on l’autor “estalvia/tecnicismes” i desenterra arrels fondes, trepidants.

J.N

UN ESCRIPTOR AMB TALENT (Ressenya d'”A butxacades” [a la secció de “Poesia”] a l’AVUI, per Jordi Llavina)
El 2007, Joan Todó va publicar un primer llibre de poemes notable:
Los fòssils (al ras) “Poemes polisèmics”, en expressió de l’autor, ben construïts, amb una certa propensió al missatge críptic. N’hi ha un, “Retrat” -el meu preferit-, el pretext del qual podria haver servit, també, per a un dels relats del llibre que presento: un home vell que opera com a negativa veu de la consciència del jo del poema. Els contes de A butxacades comparteixen amb els poemes una aguda consciència literària, però són, ras i curt, més fàcils d’entendre. Hi ha molta literatura, en cada un d’ells: la diversitat de veus, entre altres recursos narratius que el llibre posa en joc; l’ús fecund del dialecte; les picades d’ullet entre contes diferents… Els textos van néixer com a encàrrecs de la revista Paper de Vidre, però tenen entitat i autonomia literàries.El llibre comença comença amb un relat magnífic, proustià -unes pintures fetes en l’adolescència pel protagonista, uns regals que rep de la xicota- i continua amb una enginyosa història eròtica entre un jove carter i una senyora alegre que rep les presumptes cartes del seu marit militar. Al meu entendre, les històries de l’equador del llibre no estan a l’altura d’aquestes; són, amb prou feines, exercicis correctes i poca cosa més. “Vi de bot [sic] i faldes escoceses” representa una hilarant crònica generacional, a partir d’un viatge en tren del sud del país a la capital. Hi ha un parell de contes sobre personatges que es queden sense feina. I un, sense gaire nervi, que ens fa entrar en una classe de nens que mal aprenen anglès (Todó és un observador perspicaç). Però llavors arribem al titulat “Anacolut”, sobre un octogenari que volia ser novel·lista i a qui no ha estat possible d’acomplir el seu somni. La forma i la deriva del relat justifiquen la malaltia que pateix el vell. Un conte senzill, però ben resolt, ens fa conèixer la història d’un excamioner que un dia va extraviar el seu vehicle en una ciutat espanyola. “El carnús i l’aigua jove” parteix d’una situació semblant a la d’un conte de Peter Stamm: uns joves que s’arriben [sic], bosc a través, fins a un estany. La manera com el remata Todó, però, és molt diferent. Caldria haver estat molt més atent a la correcció del llibre, que és ple d’errors diversos: “ganes de que”, “què té que veure”, “a l’alçada d’allò que tenia”, “muletes”, les afores”, “un paraigües”, “per les nits”, “que baixés la veu”, “suposo que
t’has casat. Que tindràs fills”… És una llàstima, perquè Todó escriu molt bé: “Un vell assegut en un banc movia els llavis com si pastés saliva eixuta, mirant amb ulls petits. Els seus dits s’acollien dins la mà immòbils, enganxats, com una urpa” (podria ser el mateix vell del poema que citava més amunt).
Els dos últims contes són molt bons. El primer, “L’heroi salva la donzella”, fa una paròdia de la llegenda de Sant Jordi i de la literatura florida del país. L’últim, “L’amistat”, és una peça antològica sobre l’esnobisme i la tonteria a l’entorn del món de l’art, que s’escampa més enllà dels cercles selectes de les ciutats. Joan Todó té ofici i malícia. De vegades, recorda Calders. Malgrat que algun cop el lector pot tenir la impressió que actua a butxacades, es tracta d’un bon llibre, confirmació (en aquest cas, narrativa) d’un escriptor amb talent

ressenya de Montse Virgili al Diari ARA (15.03.11)

Quan arribis a la capital no n’hi haurà prou regalant un poal de préssecs

Una forma de venjança

Joan Todó es pronuncia al seu poble, la Sénia, amb dues os ufanoses com taronges. Aquí, a Barcelona, diran “Tudó”. Se’ls escaparà la “u” d’una por incontrolable en veure com escriu lo xiquet del Delta, aquest noi que no coneix ningú, de les Terres de l’Ebre.

A butxacades, de Labreu Edicions, és el primer llibre de contes d’aquest autor que ja havia publicat un poemari, Los fòssils (al ras) , a la mateixa editorial. La gent de Labreu, un cop conegut Todó, no

el voldran amollar, igual que van fer amb el poeta Andreu Subirats, lo Sito, perquè en aquesta editorial de sonats gasten bon ull i millor orella. En el llibre

A butxacades , Todó afina el llapis i fa música. Toca quan ha de tocar i calla quan vol silenci. Explica històries de trens que no van enlloc, de solitaris i donzelles, de iaios que volen escriure unes memòries sense tenir memòria i d’homes que saben que estan a punt de desaparèixer però tant se’ls en fot. El personatge d’un dels contes explica que quan era petit anava a classe de pintura. Veig Joan Todó, en aquest noi, perquè quan el llegeixo se m’afigura un autor que pinta sense pinzell un territori de marges, albercoquers, de sargues i còdols, un escriptor de literatura platejada, que no s’enlluerna per l’or. Dibuixa contes antics escrits des d’ara. A butxacades, a grapats, Todó escriu un llibre generós, i veu literatura, en un bar de poble, en una estació de servei i en les noies que llegeixen novel·les de vampirs. Per A butxacades hi corre un sentit de l’humor que crida “xeic!”, que du faldilles escoceses i beu un trago de vi de Bot, però també hi ha un explorador valent de la paraula justa. Todó fa servir localismes, sí, parla d’estropades, paparres, dixa en lloc de deixa, xafa i no trepitja, però no és un escriptor local per molt que ho insinuï. Ha escollit una frase de Joan Fuster per acabar el llibre, “Escriure -fer literatura- és tot això que vostès diuen, i, de més a més, una forma de venjança”. L’única venjança que jo puc imaginar per part de Todó és haver aconseguit escriure quan véns d’una terra on no existeixen els padrins ni les coneixences. D’on vam marxar gairebé més pel desig de fugir que pel d’anar a la universitat. I perquè saps que quan arribis a la capital no n’hi haurà prou a regalar un poal de préssecs perquè et publiquin un llibre, caldrà més. Tenir talent, a butxacades.

El catàleg de Joan Todó.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de març del 2011.

El llibre és físicament petit. La coberta, d’un color groc pàl·lid i amb un rivet negre, destaca per la sobrietat. El títol és estrany i curiós —A butxacades— i el nom de l’autor surt en lletres discretes: Joan Todó. En lloc del segell editorial hi ha dibuixat un nen-home, de mirada inquietant, que té un aire de personatge de Daniel Clowes. Enmig de l’allau de novetats de sant Jordi, us caldrà una orientació d’explorador per trobar aquest recull de contes a les llibreries, però l’esforç tindrà recompensa. Per si necessiteu més dades: l’editorial és Labreu.

A butxacades recull 12 narracions tan diverses que fan pensar en un catàleg d’intencions narratives. I és que la cosa té trampa: Joan Todó ens diu que aquestes històries van sorgir tres o quatre anys enrere i després han gaudit del privilegi de la lectura i la reescriptura. Van néixer motivades per la revista literària digital Paper de Vidre, que demanava textos sobre “l’obra d’art”, “la memòria” o “l’escola”, entre d’altres. Aquest pes de l’encàrrec es nota i no es nota. La diversitat és evident, però alhora tots els textos estan tocats per un mateix alè narratiu. En podem dir mirada, si voleu, o estil. Consisteix a buscar sempre el registre adequat, amb un vocabulari al servei de la narració, ric però no embafador —com els pastissets de Tortosa—. Todó és de la Sénia, al Montsià, i quan els personatges ho reclamen els presta el català d’aquella terra i un to humorístic.Ara, com que tots els contes del llibre m’agraden, en triaré només un per mostra. Es diu “El carnús i l’aigua jove” i potser retira a un poema de Baudelaire. Uns nois tornen amb cotxe d’una nit de festa. Comença a clarejar el dia. La carretera té molts revolts. El narrador treu el cap per la finestra i vomita. El record se li’n va cap a la discoteca, fa una estona. Estava lligant amb una noia, però ha preferit emborratxar-se amb els amics. Ara s’aturen al costat d’una riu i els altres es banyen. Ell no, ell passeja riu amunt i pensa en la noia. De cop es fixa en un gos mort que té mig cos dins l’aigua, i el narrador escriu: “Les aigües llepen un moment el carnús, aixecant algunes mosques, removent el pelam sense llustre, i després segueixen cap avall, cap a les veus dels altres, tatuades per mil reflexos tremolosos”. Joan Todó, ja es veu, té tinta per estona.

Ressenya del bloc literari de Raül Garrigasait al seu bloc La casa en obres,12 de  març 2011

Malgrat el marc

La pega dels contes –dels contes en general– és que solen necessitar trucs evidents. Com a lector, m’emprenya el moment en què el text em diu: «Mira, ara ho capgiro tot, no t’ho esperaves, eh?» Però què hi farem: cada gènere té els seus requisits, i cal admetre’ls no pas com l’objectiu de l’escriptura, sinó com el marc dins el qual es pot donar la paraula a coses i a fets que no tenen res a veure amb aquests requisits. El marc sempre és necessari, encara que només ho sigui perquè puguem desbordar-lo.

De Joan Todó

El llibre A butxacades (Labreu, 2011), de Joan Todó, triomfa en l’art de desbordar. Servint-se, si convé, dels trucs de rigor, parla de detalls del món amb una precisió entre trista i hilarant, en una llengua espectacular i sobretot eficaç, i des de la identificació amb una geografia ultralocal. De fet, el llibre mostra fins a quin punt geografia i llenguatge són el mateix. D’altra banda, els seus protagonistes no es deixen esquematitzar pels clixés periodístics i ideològics que ens assetgen a cada cantonada: quan cal, es tornen malparits sense deixar de ser víctimes. És cert que, en alguns personatges secundaris, la cosa pot semblar més dubtosa; algú hi podria veure una certa adulació dels que no tenen poder per la via de l’acusació sistemàtica dels que en tenen. Però sempre són els personatges mateixos els qui recorren a aquests mètodes, i sempre hi ha detalls que els qüestionen. Al capdavall, els protagonistes dels contes són magníficament vius, perquè parlen més des de les seves circumstàncies que no pas des dels bons sentiments del narrador.

(Faig un incís. Veig que ha agradat força el relat «L’heroi salva la donzella», que està bé, però no em sembla dels més bons, perquè és l’únic al qual es pot aplicar l’aforisme de Lichtenberg: «Fer justament el contrari també és imitar: és imitar el contrari.» Encara som fills de la Inquisició: ens encanten els escàndols controlats. I ens reconforta que els herois que tothom admira siguin uns malvats, perquè això ens permet desentendre’ns de la feixuga ètica de l’heroisme.)

A butxacades també és un llibre sobre la representació i els problemes que implica. Des de l’aprenent de pintor que, després de copiar unes quantes il·lustracions, es queda paralitzat la primera vegada que intenta reproduir la naturalesa, fins al client de bar que diu «que no, que no m’ho invento, que ho sé de bona font, però hosticana, què et penses, que el gravaven en vídeo? T’ho explico com ho sé, i prou», els contes recorren els dilemes de la mimesi tot sent un exemple memorable de mimesi. Aquí em seria impossible exposar totes les ramificacions i tots els matisos d’aquestes reflexions metaliteràries. Però també cal dir que amb això sol, amb aquest vici solitari d’escriptor, no n’hi hauria prou per fer un bon llibre de relats. A butxacades parla del món, d’un món concret, amb un art constructiu admirable i amb un estil únic. I això no passa gaire sovint. Celebrem-ho. I després rellegim, naturalment.

Insectes (h)originals David Madueño

Article publicat a la revista “Caràcters”, núm. 52, juny del 2010.

En l’època postmoderna de la realitat líquida i de la comunicació virtual, la poesia viu un reviscolament com a fenomen orgànic i vitalista dins la vida pública catalana, encara que sigui en forma d’ínfims organismes. Les noves generacions de poetes, crítics amb el que consideren un elitisme escleròtic que condemna el gènere, han anat articulant a fiblades i brunzits un moviment de recuperació de l’oralitat com a principal mitjà expressiu. A Barcelona, el bar restaurant l’Horiginal s’ha convertit en la làmpada al voltant de la qual hi oronegen els insectes més variats per fer sentir el seu aleteig. Dalt del seu escenari s’hi han aplegat un grapat de veus de nova fornada que recuperen el vell esperit col·laboracionista de les avantguardes, així com les expressions més viscerals de declamació i exposició: el recital improvisat, la boutade, les presentacions conjuntes…

Tanmateix, els darrers mesos el seu brunzit ha derivat de l’allegro de les seves actuacions al furioso ostinato, a causa de la seva indignació amb l’ajuntament de la ciutat comtal, que obliga l’Horiginal a suspendre les seves activitats artístiques malgrat tractar-se d’una expressió sense ànim de lucre. Tots ells han signat un manifest conjunt condemnant l’actuació consistorial, però la pervivència del seu moviment no perilla, perquè entre d’altres coses fa temps que han constituït les seves pròpies plataformes distribuïdores. Si bé la creació d’un monstre editorial com Grup 62 va ser vist en el seu moment amb pessimisme per aquells que hi veien només els vicis i els terrabastalls que comporten els monopolis, la concentració de segells va deixar espais significatius per cobrir i camp per córrer per a iniciatives d’índole independent. I malgrat les limitacions econòmiques que suposa endegar un projecte editorial, la majoria dels segells petits que ha sorgit s’han consolidat entre la crítica i els lectors especialitzats, que valoren les seves propostes per l’audàcia i per la qualitat. Labreu edicions n’és un d’ells, i la col·lecció “Alabatre”, dirigida inicialment per Ester Andorrà i Marc Romera, ha esdevingut el rusc dels insectes (h)originals. Batejada amb un nom que evoca l’element característic de la seva morfologia, cada volum té una presentació acurada (un color i la reproducció d’un espècimen diferent, que els individualitza i els fa atractius per al col·leccionisme). En poc temps apareix un títol antonomàstic, El furgatori, de Josep Pedrals. Veus poc ortodoxes i experimentals, vingudes de diversos àmbits lingüístics, com les de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981), Joan Todó (la Sénia, 1977) o Andreu Galan (Alboraia, 1980), alternen amb d’altres de més veteranes, referents d’una independència literària i d’una via creadora alternativa, com Lluís Urpinell, Carles M. Sanuy o Jordi Vintró. Altrament, malgrat les diferències temàtiques o estilístiques que els separin, els alabatrins comparteixen una concepció semblant de la poesia: el vers no és intocable ni elevat, sinó que es forja de la mateixa matèria que la resta d’elements del viure quotidià, i per tant és susceptible de mutar, d’ésser manipulat, de jugar-hi i de trobar-hi el plaer estètic en el repte que suposa…

23.02.11 al bloc Riell Bulevard, sobre La Zona de Serguei Dovlàtov

http://riellblvd.blogspot.com/2011/02/no-hi-ha-escapatoria.html

De vegades ja em passa això. Més sovint que no voldria, de fet. Deu ser que el meu ritme és més lent. O ves a saber. Qui sap si és una cosa de metabolisme. És com si tothom anés uns mesos -o uns anys- per davant meu. Vaig tard i tothom ja n’ha parlat i llavors, què hi puc afegir jo si tothom ja està de tornada? I tinc la temptació de callar. Però em revolto: i què, si vaig tard? I què, si hi ha gent que ja diu que no n’hi havia per tant? Diré la meva i a qui li soni a déjà vu, ho sentiré en l’ànima. Ves.sinistra com la del pres. Jo diria que més sinistra encara. Vaig haver de treure a la conversa La zona, perquè allò que m’explicaven de la realitat, Dovlàtov ho esprem en el seu relat atípic. L’autor sabia de què parlava, l’havia escrit arran de de seva experiència com a vigilant d’un camp.

Vaig afegir-lo a la pila fa una colla de mesos, però m’hi resistia. Intuia que havia de tenir un cert estat d’ànim per resistir La zona de Serguei Dovlàtov i l’anava posposant i posposant un llibre rere l’altre. Em vaig dir que ja n’hi havia prou d’excuses i el vaig agafar.

Per casualitats de la vida, al mateix moment en què em llegia aquest llibre un company de feina visitava una presó i poc després durant un dinar me n’explicava l’experiència. Sense haver-ne dit res de la meva lectura la conversa va derivar fins la figura del funcionaris de presons, figura tan

El llibre recull fragments d’una novel·la perduda, ara fragmentada, intercalats amb la correspondència amb el seu editor. En algun moment l’autor li diu al seu editor que la zona és una metàfora de Rússia, la reproducció a escala del país amb tots els seus defectes intactes. Però el resultat va més enllà, les conclusions no són locals, sinó universals. El recull de pinzellades ens mostra l’horror que rau dins de tots nosaltres. La diferència entre pres i vigilant es difon, s’anul·la.

La Zona té una visió pessimista del món, dura i directa a l’estómac. No sé si la comparteixo, jo tendeixo a veure les llums i no les ombres. En realitat, hauria de dir que no sé si la vull compartir, de fet.

Durant aquests dies La Breu ha tret la segona edició, encara hi sou a temps

L’esplèndida edició d’un text

Bartomeu Fiol

Hi ha innombrables formes de concebre què és que fa poètic un text. Darrerament, fins i tot n’hi ha que pensen que la forma pot esser negativa, consistint en un intent de prescindir de la sintaxi per tal de ‘superar-la’, com si així l’escriptura pogués donar a llum continguts fins ara inassolibles, pensaments del tot nous de trinques. Com si la forma, negativa o positiva, pogués venir abans que el pensament. Òbviament, el parer de l’escriptor helvètic de parla alemanya, dramaturg, novel·lista, assagista, poeta i fins i tot dibuixant i pintor, Friedrich Dürrenmat –com el de tants altres-, ha estat i és exactament l’invers, que és el pensament el que es dóna primer, si en efecte es dóna, i que es aquest el que es revesteix d’aquella forma que troba més adequada i eficaç per tal de quedar.

Tenc davant meu una molt notable edició catalana de Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt, en una molt acurada versió d’Ignasi Pàmies (encarada pàgina a pàgina amb la versió original, com cal), acompanyada per vuit tintes xineses del propi autor il·lustrant dramàticament l’edició original, i d’un epíleg de Ramon Espelt del qual hem de transcriure un revelador text de l’autor sobre aquest vessant pictòric del seu art i, en definitiva, sobre la seva motivació: “No sóc un pintor. Tècnicament, pinto com un nen; però jo no penso com un nen. Pinto per la mateixa raó que escric: perquè penso”. De més a més.

El dramatisme del poema en prosa que és el text –qualificat de balada per l’autor-, prové del fet de concebre Dürrenmatt l’estructura del laberint on es troba el Minotaure com “una construcció de la qual ningú que hi ha entrat n’hauria pogut sortir, i les incomptables parets de la qual eren de vidre i estaven intercalades de tal manera que l’ésser, arraulit, es trobava encarat no només al seu reflex sinó també als reflexos del seu reflex: davant seu veia una quantitat incommensurable d’éssers com ell i quan es girava per no veure’ls més, tornava a veure davant seu una quantitat incommensurable d’éssers igual que ell. Es trobava en un món ple d’éssers arraulits, sense saber que ell mateix era aquell ésser. Estava com paralitzat. No sabia on era, ni què volien els éssers arraulits que l’envoltaven, potser només ho somiava, encara que ell no sabés què era somni i què era realitat. Es va posar dret d’un salt, per instint, per foragitar els éssers arraulits, i a la vegada van saltar els seus reflexos. Es va ajupir i junt amb ell es van ajupir els seus reflexos”. La posada en escena resulta certament magnífica. I el caràcter reiteratiu del discurs la veritat és que en alemany no és cap obstacle, més be al contrari.

Aquesta concepció del laberint del mite cretenc com un lloc en què qui s’hi troba es troba, a la vegada, amb pràcticament infinites imatges d’ell mateix, fa que Dürrenmatt adopti el punt de vista del Minotaure, el monstre, en contra del de Teseu, l’heroi, el seu matador, per quant la victòria d’aquest és deguda a la inferioritat de condicions en que es troba el monstre pel fet d’ignorar que totes les parets que l’empresonen són miralls, mentre que Teseu és perfectament conscient d’aquest fet.

Cal afegir que les característiques del disseny i de la tipografia de la nova col·lecció alabatre en què ha aparegut Minotaure són d’un extraordinari bon gust.

Diari de Mallorca (22.02.11)

La maleta de Serguei Dovlàtov al bloc Aristòcrata i obrer (16.02.11)

http://aristocrataiobrer.blogspot.com/2011/02/la-maleta-de-serguei-dovlatov.html?utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter

Hi ha autors que fan ficció però el lector sap que parla de la seva vida, sense pudor, parapetats rere personatges transparents que mostren més que no amaguen. Hi ha autors que parlen d’ells mateixos però arrosseguen unes vides que semblen de ficció, i amb l’estil pla i sincer que gasten el lector no té cap impressió que li estiguin explicant sopars de duro, ni -encara pitjor- li facin fer de psicoanalista. Serguei Dovlàtov és un cas claríssim d’aquests darrers, ho vam veure amb La zona però encara més amb La maleta, traducció de Miquel Cabal, perquè si el primer parlava d’experiències penitenciàries, que és un fet extraordinari, el segon parla d’anecdotes de la vida quotidina, ordinària, si és que es pot qualificar així la vida dels que es busquen la vida per no morir-se d’avorriment a la Rússia d’abans de la Glasnost, i sense deixar-se aixafar per la maquinària de l’Estat. Per exemple hi explica com va conèixer la seva dona, i aquesta li fa anar a comprar oli de girasol, i com fan negocis al mercat negre, tot en una Rússia provinciana (ni tan sols coneixien els companys de les altres repúbliques) i racista (antisemita), on als que no són de l’olla devia ser dur passar els dies però que ara fa bastant de riure. Mentrestant, molts intel·lectuals europeus s’anaven empassant “el xarlatanisme més gran de tots els temps.”

Una societat on una noia maca i jove, davant la pregunta de si hi ha vida en altres planetes, no li queda més remei que respondre “-No ho crec, si aquí la vida ja és una merda…” Davant d’aquest panorama, les sortides d’emergència són l’amistat, l’amor i, és clar, l’alcohol. Una societat que no es pot descriure perquè “Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta és bo per als diaris”, la realitat s’ha de recrear, reinventar oficialment, negar que hi ha privilegis i diferències socials: “La minyona m’hauria hagut d’estimar. Estimar-me per proximitat social. Simpatitzar amb mi com a intel·lectual de classe baixa. Però, en realitat, els servents tenen una estimació molt més gran del que sembla cap als seus amos odiosos”. Ara bé, Dovlàtov no és un dissident, per la simple raó que creu en ben poques coses, i cap d’elevada, i si hem de creure la solapa “el van ‘convidar’ a abandonar el país”. “El més important del capitalisme és la llibertat”, i punt: això és l’únic que li va interessar als EUA, país on tampoc no va fer gairebé res de bo però com a mínim va poder publicar; “no hi ha educació ideològica”. Un llibre formidable.

Entrevista i video a Vilaweb de Jordi Vintró (enllaç)

Jordi Vintró publica el llibre La bassa de les oques (laBreu), que conté seixanta-tres poemes, com el nombre de caselles del joc de l’oca. La seva poesia és popular culta, fora dels cànons.

Montserrat Serra. Us oferim un nou capítol d’ Escriptors.TV amb la participació del poeta Jordi Vintró, que llegeix un poema del seu darrer llibre,  ‘La bassa de les oques’. L’obra conté seixanta-tres poemes, com el nombre de caselles del joc de l’oca. I cada poema és encapçalat per una figura feta per ell mateix, com el joc de l’oca. Perquè aquest joc d’atzar té molt a veure amb el llibre. La poesia de Vintró és una poesia popular culta (així la defineix), fora dels cànons. El llibre és ple d’enigmes i de jocs de paraules, i d’una estructura interna complexa que ell descela al bloc ‘La bassa de les oques. Comentaris sobre aquest llibre de Jordi Vintró’.

És la seva primera experiència bloquista, per més que és informàtic i que ja es troba a la seixantena. Però precisament perquè domina les arts de la programació, el bloc és tot un experiment que cal assenyalar: explica alguns dels elements compositius, com ara els poemes model en què s’ha basat per construir la mètrica de cada poema. Però Vintró va més enllà i convida el lector a jugar a l’oca i fins i tot li ofereix la possibilitat d’imprimir-se un tauler.

El poeta no ha estat gens prolífic: ha publicat el llibre de narracions ‘Eugeni i altres’ (1986) i els llibres de poemes ‘Cançons per a en Jaume’ (1985), ‘Ludwig’ (1992), ‘Insuficiència mitral’ (1997) i ‘Cartes de sotamà’ (2006).

Hem conversat amb ell sobre ‘La bassa de les oques’. Explica:

—‘La bassa de les oques’ no segueix això que se’n diu la poesia actual. No figura en els cànons que es fan. Sortosament, a l’època d’ara tot és vàlid i pots fer una cosa com aquesta. Els anys setanta no ho hauria pogut fer, perquè hauria estat molt mal vist.

—Mal vist?

—Els anys setanta de seguida eres menystingut. La poesia s’havia de fer sense rima i sobre certs temes. Hi havia els poemes implicats i els que no ho eren.

—Us referiu a la poesia social?

—Entre més coses. Era un valor afegit.

—I quina poesia feu?

—No s’adequa a cap prototip. Els anys setanta la poesia compromesa i moderna (que no sé què vol dir) veia la rima i la mètrica com uns elements artificiosos. Jo, en canvi, penso que no és cosa de mèrits, sinó d’utilitzar tots els recursos que ofereix la poesia. La rima i la mètrica no compliquen les coses, en el meu cas les faciliten, en el sentit que orienten el poeta. No fer rima i mètrica també costa, però, a mi, les traves i els constrenyiments em fan sortir unes coses que d’una altra manera no sortirien.

—‘La bassa de les oques’ es compon de seixanta-tres poemes. En vau preparar l’estructura abans, són independents, tenen una coherència interna?

—Vaig començar escrivint en prosa els seixanta-tres arguments, de gent que es troba en situacions . Després vaig agafar un model de poema per a fer el meu (poemes provençals, francesos, anglesos, italians, catalans…).

—Per què?

—És una manera de fixar-se en l’esquema mètric, i de fer que el llibre sigui variat. Vaig fer una mena d’antologia. M’agraden totes les que poso, però no aplego les meves poesies preferides. Primava que fossin variades en la mètrica. Quan vaig tenir els arguments i les mètriques em vaig posar a escriure. Després van venir els dibuixos, que il·lustren cada poema.

—Dieu que els dibuixos són fets sobre paper de vàter?

—D’aquesta manera els fulls eren tots iguals de mida. Jo no sóc dibuixant i es nota, però em veia amb cor de fer les vinyetes del joc de l’oca.

—Quin paper hi té el joc de l’oca, en aquest llibre?

—El joc de l’oca és una metàfora de la vida. També m’agrada que sigui un joc d’atzar. Perquè per a mi en la vida la part d’atzar és enorme. Ens pensem que controlem la vida, però no ho fem gens. I el joc de l’oca també és l’Odissea, per tant, el llibre és dins la tradició de l’Odissea.

—I més enllà de la metàfora, les oques hi tenen cap paper?

—Els poemes que corresponen a les caselles de les oques estan unificats per un tema. Hi ha tres personatges: en Roc, la Maria i la mare d’en Roc. En Roc i la Maria es basen en els gegants secundaris d’Arenys de Mar. Els conec perquè hi estiuejo a Arenys. I ja que he triat aquest poble, també hi faig sortir tradicions i motius arenyencs.

—La vostra poesia vol ser popular?

—Efectivament, intenta ser una aproximació a la poesia popular culta. Ara es veu que hi ha una teoria que diu que la poesia és el llenguatge natural de l’home i que la prosa n’és el llenguatge artificial. El parlar bé és en prosa. La trobo atractiva aquesta teoria. I em fa recordar que sempre que llegeixo la prosa de Salvat-Papasseit, sempre hi trobo versos a dins. I penso que potser Salvat no havia estat prou domesticat.

—I què vol explicar?

—La meva intenció és treure una mica de ferro a la poesia. Allunyar-me de la poesia que bloqueja. I quan el discurs pren una mica d’alçada lírica, de seguida el faig baixar. No vull que es vegi la poesia com una cosa molt elevada. Vull fer la poesia assequible sense renunciar a res.

***

dilluns 7 de febrer de 2011 ‘La maleta’, de Sergei Dovlàtov

per joancalsapeu a: http://joancalsapeu.blogspot.com/2011/02/la-maleta-de-sergei-doblatov.html

L’hàbit de lectura genera lleialtats insospitades. El més habitual, per a un lector, és voler escurar l’obra completa dels escriptors preferits. Però hi ha vegades que les coses no van així. De vegades l’obscur objecte del desig no és un autor, sinó una col·lecció, baldament sigui un calaix de sastre de creadors ben distints. A mi això em passa amb les novel·les del Cercle de Viena, amb les de Minúscula i amb la col·lecció “La intrusa” de Labreu.

“La intrusa” és una col·lecció molt jove que de moment ha tret quatre títols: La zona, de Sergei Doblàtov; Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert; El cobrador, de Rubem Fonseca, i La maleta, tornem-hi amb Dovlàtov. M’ho he llegit tot i em sento destinat a engolir tot el que surti d’aquest forn. Coses així passen molt de tard en tard, i llavors un ha de reprimir l’impuls d’anar a trobar els membres del consell editorial i abraçar-los.

Ara fa uns dies que he llegit el segon Dovlàtov de la col·lecció, La maleta. L’autor va abandonar l’URSS sols amb una maleta i es va instal·lar a Nova York. Gairebé deu anys després retroba el bagatge, intacte, amb vuit objectes a dins, cadascun dels quals actuarà com un ressort que activa la memòria. Darrere cada objecte hi ha una història, i Dovlàtov ens la conta.
L’he gaudida enormement, la lectura. I la ploma del rus em sembla magistral. Dovlàtov escriu sense que se li noti l’esforç d’escriure, talment un que amolla una corda i sembla que es descabdella tota sola, arrossegada pel pes de la vida. Amb frases breus i paraules netes, el rus s’observa a ell mateix com si fos un ninot de fira impertèrrit i de flegma marsupial, dotat de sentiments només per accident. I un es penja al braç del ninot i té, en paraules inspirades de Pere Calonge, “la sensació que se l’emporten a l’infern sense pràcticament haver-ne estat conscient”. Gran Dovlàtov.
***

Villon en mans d’un tortosí

El repunt de Xavier Garcia El Punt, 02.02.11

M’arriba la notícia i, amb ella, gentilment, el llibre de la traducció de les cèlebres Balades del poeta medieval francès François Villon, abocades al català, per primer cop totalment, pel poeta tortosí Andreu Subirats i publicades, dintre la Col·lecció Alabatre (núm. 23), per LaBreu edicions, que dirigeixen –diria heroicament- Marc Romera, Ester Andorrà, Miquel Adam i Clara Font.

Tot aquest personal me’l vaig trobar fa uns mesos al nou local poètic barceloní L’Horiginal (davant del MACBA), un establiment de versos, àpats i gots de vi, el dia –o millor, la nit- que tota, o gairebé, la poetada catalana realment existent festejava el centenari del naixement d’un dels nostres grans lírics, el lleidatà Màrius Torres (1910-1942), mort tan jove (tant com Villon), tan tuberculós, tan entristit per la derrota de la ciutat d’ideals que volíem bastir, el vers bandera de tota la generació posterior.

I, amb aquestes, m’arriba fulgurant, lluminós i verbal com el seu Ebre natal, l’Andreu Subirats amb les Balades traduïdes sota el braç. Festegem, amb la resta de l’equip editor, aquest esdeveniment, gairebé sis-cents anys després del naixement, el 1431 a París, d’aquest clochard de la vida que “abans d’escriure la seva obra la va viure”, com llegeixo –tot recuperant una vella edició francesa de les seves Balades– en el volum Oeuvres (Obres), editat a Clamart (Seine, prop de París), el desembre de 1962 i que, vés per on, vaig comprar uns anys més tard, el 1974, al costat de les aigües del mateix Sena, allà on les pàgines s’empapen del baf del riu evaporat.

I, mirant la fotografia de Villon –més ben dit, la reproducció pictòrica del seu rostre-, em sembla veure-hi traces biogràfiques i de caràcter del seu traductor, perquè no és pas per casualitat que traduïm aquells que ens empenyen i ens ensenyen a captar la vida, aquells que ens diuen amb paraules d’abans els mots d’avui que voldríem ser capaços d’escriure. Paraules i mots, preguntes i sentències que, a vegades, sobreviuen per damunt dels segles, com el vers villonià Mais où sont les neiges d’antan? (I on són ara les neus d’antany?), que tots haurem recitat mil vegades (sense saber, segurament, que pertany a aquest poeta francès) i que cantava divinament, musicat per ell mateix, Georges Brassens.

M’entretinc en aquesta bella edició catalana, amb les seves tres-centes pàgines, i em faig càrrec de la feinada de traducció i del rescat d’una biografia accidentada com la d’aquell versaire buscavides, maleït, empresonat i condemnat a mort, segurament el primer d’una llarga llista de gent que sentia més que sabia, per dir-ho a la manera d’Ausiàs March. I comprovo, igualment, en les gairebé cinc-centes Notes que culminen la traducció, l’esforç d’interpretació requerit per documentar tants i tants versos, escrits amb la sang d’aquella època, entre el final de l’Edat Mitjana i l’albada del Renaixement.

I m’afiguro el poeta-traductor, talment com el poeta-traduït quan vagava pel Sena, clamant el seu sentiment d’insatisfacció radical vora l’Ebre o, més àridament, enmig de les estepes de La Fresneda, a la Franja de Ponent, on de ben segur deuen haver estat traduïts molts d’aquests poemes ancestrals.

***

L’entrevista d’Andreu Subirats  a EL PUNT  feta per Anna Ballbona 26/01/11

“Villon barreja l’erudició amb el llenguatge popular”
(Tortosa, 1968), que treballa de professor de català en un institut, es va sentir atrapat per ‘Les balades’, de François Villon, autor del segle XV i un dels grans de la literatura francesa. Va ser així que Subirats va començar a traduir totes les balades, encara inèdites en català. Després de dos anys de feina i amb 500 notes que proven la ingent feina de traducció, Labreu ha publicat l’obra

Què pot sorprendre de Villon?

El primer que pot sorprendre és la vigència del seu missatge. S’entén per un clàssic un escriptor per l’obra del qual els anys i els segles no passen. Villon parla de coses que són d’un abast universal. Una altra cosa que pot sorprendre és el seu llenguatge. Fa una barreja d’erudició –té estudis– amb el llenguatge popular. La seva biografia, la seva manera de viure, el porta a estar amb la gent del carrer, delinqüents, gent de taverna, prostitutes… Aquest món marginal també el fa seu. És molt interessant la barreja d’alta cultura i de cultura popular.

Villon va ser conegut en el seu temps?

Va ser tristament conegut, suposo que en els annals jurídics de l’època. Neix en un moment de molta confusió política. Ell, per sobreviure, tira per la part salvatge de la vida. Està a punt de fer-se capellà per obtenir beneficis eclesiàstics. El seu protector és Guillem de Villon i li dóna el nom. Aquest protector, que és un rector d’una parròquia de París, l’introdueix en el món eclesiàstic i cultural. Villon va a la universitat d’aquell moment, on hi ha una sèrie d’aldarulls. Té aquesta biografia rocambolesca o canalla, però també una gran profunditat de pensament. És una veu molt descarnada.

La part en argot de Les balades ha estat el més complicat de la traducció?

Aquestes balades en argot un francès tampoc les entén. És una llengua que s’inventa Villon a partir de l’argot de la coquillerie, que és un grup de desertors de l’exèrcit que es dediquen a delinquir per sobreviure. Ell hi té contactes i recrea aquest llenguatge argòtic.

Què significa aquest escriptor per a la literatura francesa?

Com passava en aquella època, l’obra de Villon no es publica. Uns 50 anys després, un llibreter de París troba els manuscrits i els publica. Acaba de sortir la impremta i l’obra de Villon té molta difusió. Cent anys després, Rabelais el reivindica i el fa sortir com un personatge més. Al segle XIX, els simbolistes, Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, el tornen a reivindicar. Al segle XX, amb l’aparició del cinema, es crea com una mena de mite de Villon, el pobre Villon, és el vagabund rebel o una mena de Robin Hood, lluny del Villon real. Hi ha un munt d’obres de cinema inspirades en la figura de Villon. Durant el segle XX, Brassens, Bob Dylan o Ovidi Montllor el musiquen.

Com s’explica que, fins ara, no estigués completament traduït al català?

Feliu Formosa sí que tradueix l’any 77 14 o 15 balades. Però ara no es troben. Més recentment, Jaume Arnella, a partir d’una traducció de Jordi Teixidor, va cantar algunes balades. Aquesta és l’única aportació que ha tingut Villon a les lletres catalanes. I Gabriel Ferrater, en el Poema inacabat, en parla un moment. Per mi va ser un descobriment. De seguida que em vaig adonar que no estava traduït, em vaig encoratjar a fer-ho. Pensava que era una bona obra per traduir i per tenir-la en català. A partir del llibre, s’ha creat més interès i hi ha un projecte per fer una obra de teatre.

Quin paral·lel de Villon hi hauria en la literatura catalana?

D’una banda, Ausiàs March, perquè és coetani. I pel que representa Ausiàs March respecte al trencament amb la lírica provençal. Per contingut, no gaire, tot i que els apropa la sinceritat del jo poètic. Hi ha una mena d’autoconfessió. Amb el rector de Vallfogona s’assemblaria per la via satírica i irònica. Villon és un dels primers representants de la poesia de la misèria.

***

Dovlàtov al diari Ara (Anna Punsoda i Albert Sánchez Piñol)

I tanmateix, rus – Anna Punsoda, al diari Ara

Ignoro quants llibres bons es tradueixen anualment al català. Però sé que publicant La zonaLa maleta, Labreu Editorial ha ennoblit moltes biblioteques. El seu autor, Serguei Dovlàtov, es presentava com un pobre narrador. Perquè per a ser escriptor, deia, cal posseir dues coses: una moral i prou força per propagar-la. No dubto que l’escriptor moralitzi ficcionant però sí que el narrador es limiti a exposar. El que passa és que a ell va sobrar-li talent per convertir la seva vida en una narració esplèndida i va voler deixar clar que no creia en cap veritat per predicar. I potser era cert i és un cas més de nihilisme per excés de lucidesa. Però de nihilisme que es vol vèncer amb un humor i una acceptació de la misèria espaterrants.

Després de fer de carceller en un camp de presoners, i tip de traficar al mercat negre, Dovlàtov va fer de redactor per alguns diaris de la URSS. Posats a traficar, devia pensar, val més constar a la Seguretat Social. Però l’any 1979, fart de veure censurats els seus relats, va fugir als USA amb només una maleta. Aquesta relació sentimental amb la propietat explica la seva admiració per Txèhov, un geni dedicat a assenyalar conflictes potencials. Conflictes que nosaltres, veient l’adaptació frívola i festiva que s’ha fet de L’hort dels cirerers al teatre Romea, sembla que donem per superats.

Deia Dovlàtov que tota obra presenta tres aspectes: el que l’autor va voler expressar, el que va saber expressar i el que va expressar sense desitjar-ho. Dubto que hi hagi massa distància entre el que ell volia dir i el resultat. Però el seu implícit més clar és la força amb que estima i repugna la terra que l’ha expulsat: ell, a pesar d’estudiar finés i fugir de la Unió Soviètica, tot i enlluernar-se pels autors nordamericans, va acabar vivint entre paisans i va acabar escrivint –salvat per la memòria- sobre el seu món d’abans. Dovlàtov no s’allibera de la tradició russa, com diuen alguns, sinó que l’amplia perquè se n’alimenta. La bellesa de Puixkin, la psicologia de Dostoiveksi, l’actitud de Txèhov: tot filtrat pel desencant polític i metafísic d’un exiliat. D’un rus clarivident i de sensibilitat extrema que no va adaptar-se mai, tot i el reconeixement del públic i la llibertat, a la nova terra. I és que Dovlàtov va morir a Brooklyn amb només 48 anys, completament alcoholitzat, deixant una obra breu però intesa.

Llibre, pel·lícula, economista – Albert Sánchez Piñol

“… I parlant de la CIA, el llibre que voldria suggerir-los és La maleta , de Sergei Dovlatov, en què s’expliquen les seves vivències a l’URSS. (Si no coneixien aquest autor no es turmentin: jo tampoc.) Després de llegir La maleta un arriba a la conclusió que la CIA era idiota. El paisatge que se’ns apareix de la Unió Soviètica és el d’una estructura que s’ensorra sense aturador. Com és possible que la CIA no pogués preveure la caiguda del Mur si Dovlatov vivia als EUA des dels anys 70 i publicava els seus llibres?
Quan llegeixes Dovlatov no saps si riure, plorar o plorar de riure. Només un detall. A l’URSS, l’escultura monumentalista era tota una indústria. Una de les estampes que tenim de la Unió Soviètica és una ciutat provinciana amb blocs de pisos rònecs i una gran escultura de Lenin a la plaça pública. Bé doncs, a l’URSS hi havia milers de petites ciutats provincianes, i totes necessitaven el seu Lenin. Unes escultures de Lenin que, com diu Dovlatov, sempre es representava “amb pinta d’autoestopista que aixeca el braç per aturar un cotxe amb la gorra”. I se’n feien tantes que al final els escultors perdien l’oremus: en certa inauguració provinciana les autoritats retiren el llençol que cobreix l’estàtua i Lenin apareix amb la seva famosa gorra a la mà, sí, però també amb una segona gorra al cap.

La maleta l’ha publicat Labreu Edicions, una d’aquestes editorials petites, acurades i excel·lents que no ens mereixem. Només retreure que en el perfil biogràfic de Dovlatov es recalqui que va morir víctima de l’alcoholisme. Si s’hagués mort de gastroenteritis o d’una infecció al queixal del seny, també s’hauria destacat? Segurament no. Però si a un autor el mata la sida o el vodka sembla que sigui més autor…”

***

L’esperat retorn de Rafart

Sam Abrams, Tendències EL MUNDO 20.01

Han passat cinc anys entre Baies i el nou poemari de Susanna Rafart, L’ocell a la cendra. El recull d’ara mosra signes clars de continuïtat, per una banda, i innovació, de l’altra. Continua el projecte de bastir una obra sòlida a partir de coordenades de l’exigència intel·lectual de l’Alta Modernitat i el rigor formal dels Postsimbolisme. Però aquest cop entren en joc elements extrems de dramatisme i emoció que contribueixen a humanitzar la poesia de l’autra i acostar-lla molt més al públic lector. L’autora continua exercint un control ferri sobre el seu discurs, però el discurs s’ha tornat més candent i més radiant.

L’ocell a la cendra admet les dues lectures que només admeten els llibres de poetes de primer nivell: la lectura poema a poema i la lectura de conjunt. El lector pot triar el poema que vulgui del llibre i llegir-lo aïlladament i trobarà una creació autònoma de gran valor.  I, al mateix temps, quan torna al conjunt veurà que el llibre està construït a partir de tres suites poètiques parcials ben lligades que , al capdavall, s’entrellacen per formar un discurs únic. De fet, el llibre és una mena de trípticdantesc amb l’ordre alterat (purgatori, infern, cel).

El llibre parteix d’un fragment d’Heràclit reportat per l’escriptor gadità Columela: “Els porcs es rebolquen en el fang, els ocells en la pols o la cendra”. La nostra poeta agafa aquesta idea dels ocells rebolcant-se en la pols o la cendra i la transforma convertint-la en la imatge central que vertebra el conjunt del llibre. L’ocell és la poeta, la poesia, l’ànima, la consciència, mentre la pols i la cendra representen la matèria, la realitat, la fisicitat consumida, el no-res… L’ocell es rebolca en la pols i la cendra, és a dir, que s’hi confronta, que s’hi barreja. I precisament és aquesta conforntació entre la poesia i la mortalitat, la consciència i el pas del temps, la poeta i la via, la llengua i el dolor, la natura i la inexistència, raó i desraó, que electrifica, que vivifica tot el llibre.

El discurs poètic de Susanna Rafart és francament original i memorable. Aquí caldria destacar tota una sèrie de qüestions. L’extraordinària concentració de textos, que recorda els poemes d’Emilly Dickinson. La riquesa i precisió de la llengua. La nitidesa de la versificació. La impecable construcció estròfica. L’harmoniós desplegar de les idees del text que acaba creant un autèntic ritme desconegut. El domini dels diferent tons de veu, des de l’apassionament fisn el dramatisme existencial.

L’ocell a la cendra és un llibre bell i serè i , alhora, inquietant i angoixant. Amb la poesia sempre posada com a testimoni que, malgrat tot, pretén durar.

***

Sobre “La bassa de les oques” de Jordi Vintró

Jordi Llavina. Avui, 20/1/2011.

La bíblia en vers

Jordi Vintró és una de les veus més fascinadores i, alhora, més desconcertants de l’actual poesia catalana. Un poeta no gaire prolífic que sempre ha anat a la seva, construint una obra sòlida, amb un domini de la llengua i dels recursos expressius que, de tan alt i sofisticat, resulta gairebé insultant. El seu primer títol va ser Cançons per a en Jaume (1985), en què, com el llibre que presento, els poemes s’acompanyaven de dibuixos propis. Va seguir-lo Ludwig (1992): el rigor en la construcció del poema avançava uns quants passos. Cinc anys després, publicava un llarg poema molt brillant, exhibició de múscul i de lucidesa, que va guanyar la quarta convocatòria del premi Aula de Poesia: Insuficiència mitral. Ben mirat, però, aquest no era un poema, sinó dos, perquè la versió castellana (del mateix autor) es podria considerar una composició autònoma, de qualitat comparable a l’original que li servia de model. Ara fa cinc anys, Vintró treia Cartes de sotamà, en què tornava a la concepció del poema de Ludwig: peça breu, ben feta, amb pretextos molt diversos i una suggestiva varietat de veus. I, com sempre, la rica gradació de la ironia articulant el to de tants versos, concretant-ne la distància.

La bassa de les oques és una obra coherent amb aquests antecedents, però al mateix temps una superació de tots els títols anteriors. Per l’ambició, pot recordar Insuficiència mitral: Vintró ha escrit un llibre que dóna una explicació global del món (del món de l’autor, que és un món heterogeni i ric). S’assembla, també, a Cartes de sotamà pel recurs a personatges i a pretextos que diríeu poc poètics i, sobretot, per l’estratègia formal: la poesia és, abans que res, forma. Si partim d’aquesta premissa, la de Vintró és de les més potents que s’escriuen actualment en llengua catalana.

El llibre es planteja com una gran auca o, encara millor, com un joc de l’oca que té tantes caselles com poemes (al començament també se’ns anuncia que, per elaborar-lo, “s’han emprat unes certes tècniques pròximes a l’enigmística”. Deixo al lector interessat en aquestes tècniques que les vagi descobrint, perquè, a més, se’ns proporciona una adreça d’internet —la d’un bloc— que les il·lumina. S’hi consignen, igualment, models poètics internacionals per a alguns dels poemes). Francament: si no fes tanta por (o tanta mandra) la lectura de poesia, aquest volum hauria de guanyar el premi Llibreter. La seva vàlua no és inferior a la d’algunes novel·les distingides pel guardó. L’excel·lència del llibre, però, potser farà que s’endugui algun premi de la crítica. S’ho mereix.

“Neden mosquits sobre les aigües mortes”. Amb aquest vers fulminant i anticlimàtic, acaba un poema formidable sobre una colla familiar que visita una església amb la intenció d’admirar-ne el retaule barroc. Es parteix, doncs, d’una ècfrasi figurada. En aquest poema, com en tants altres del llibre, sembla que s’hi concentri la tradició, que hi fruiti el bo i millor de la poesia catalana: els March i Jordi de Sant Jordi; Jaume Roig i Roís de Corella. Vintró no recorre al pastitx, però els seus versos ens duen la memòria d’altres versos (Carner, també; Guerau de Liost; Pere Quart; i no parlo de meres picades d’ullet). Els pretextos semblen de poca importància: un home gras, adipós, que ha deixat d’exercitar-se en un gimnàs; les sardines que cuinen en una fonda (Ca l’Enrica); la dona madura que es mira en un mirall; una antiga merceria, caiguda en desgràcia i objectiu de l’especulació immobiliària; un home que sembla que testi… Tant se val de què parli: una collonada es torna, a la mà de Vintró, delicada figura poètica i ritme impecable, rima portentosa (en un cas, fa rimar un “discurs fugaç” amb un “plat de vichyssoise”), poesia autèntica.

Prestidigitació verbal

Els únics perills d’un llibre tan admirable com aquest són l’excés de poemes, d’una banda, i el fet que la poderosa prestidigitació verbal i retòrica pugui distreure en excés, de l’altra. És per això que cal llegir-lo a poc a poc, convé anar-lo abandonant i recuperar-lo al cap d’uns dies. És molt ple de coses que no es poden descobrir totes de cop: demana temps. És un gran retaule líric que no es pot abastar d’un cop d’ull: exigeix que focalitzem la nostra atenció en els detalls, que hi acostumem la mirada.

***

Jordi Puntí ressenya “La Maleta” a El Periodico (19.01.11)

Una maleta es una patria

En una de las ocho formidables historias que aparecen en La maleta, el narrador cuenta una visita al taller de un famoso escultor de Leningrado. Son los años del comunismo apoteósico y todos los escultores son ricos: “En cada ciudad hay una estatua de Lenin”, nos dice. El narrador pasea la vista por el taller y se lleva una sorpresa: “Por los rincones se veían sus trabajos inconclusos. Reconocí fácilmente a Yuri Gagarin, Mayakovski, Fidel Castro. Los observé y me quedé de una pieza: todos estaban desnudos. Totalmente desnudos. Con traseros bien esculpidos, órganos sexuales y musculatura en relieve”. El escultor le aclara entonces lo que sucede: “Somos realistas. Primero esculpimos la anatomía. Después la ropa…”. Un par de páginas más tarde, otro escultor remata la lógica soviética: “Cada trabajo requiere unas gotas de absurdo”. La descripción minuciosa y humorística del absurdo cotidiano en el comunismo convirtió a Serguei Dovlatov en un escritor de alto nivel. Nacido en 1941 en Ufa, en los Urales, Dovlatov creció en pleno estalinismo y pudo emigrar a Estados Unidos en 1978. Pronto empezó a publicar sus obras en pequeñas editoriales de la disidencia rusa. Gracias a la intercesión de Joseph Brodsky, algunos de sus libros se tradujeron al inglés, pero siempre con un perfil clandestino. Su muerte de un ataque de corazón, en 1990, derivado del alcoholismo, acabó de revestirle de un aire maldito. Dovlatov, pues, es de esa estirpe de escritores que quizá salgan poco en los manuales, pero que a su vez gozan del favor de muchos lectores fieles. Es el caso también en España: en los años noventa, gracias a los esfuerzos de Ricard Sanvicente, profesor y traductor de ruso, se publicaron en español títulos tan recomendables como Los nuestrosLa extranjera y también La maleta. Sin embargo, siempre salían en una editorial distinta y no abandonaron ese viso secreto. Parece que Dovlatov tiene más suerte en catalán: el año pasado la editorial Labreu publicó La zona, una reunión de textos sobre sus experiencias como vigilante de un campo de trabajo soviético, y ahora insiste con La maleta, la mejor puerta de entrada a su mundo. Al inicio de este libro el narrador reencuentra, en el fondo de un armario, la maleta que llevaba cuando emigró a Estados Unidos. La abre y repasa lo que encuentra en su interior: unos calcetines finlandeses, unos botines de piel, una chaqueta que había sido propiedad del artista Fernand Léger, unos guantes para conducir… Cada uno de estos objetos le permite rehacer algún episodio de su pasado y, a su vez, profundizar en los anhelos y los miedos de quien emigra. Dovlatov decía: “Yo no vivo en América, vivo en la emigración”. Al leer sus libros, uno no sabe si está ante una ficción o unas memorias. A menudo el autor reconstruye su pasado en Rusia a partir de anécdotas reales, viñetas que le permiten tirar del hilo de la memoria, y el humor es su aliado para aislar el sufrimiento y reducirlo a materia literaria. La maleta conservada a lo largo de los años es una gran imagen para describir en que se convierte la vida de un emigrante, es la traducción física del movimiento, la huída, la incertidumbre, la nostalgia que le sobreviene en momentos inesperados y por las razones más absurdas. En realidad, Dovlatov vivía en sus libros.

***

Sobrevol

13 gener 2011 per Roger Costa-Pau

L’ocell a la cendra. Susanna Rafart Edicions Labreu, Barcelona, 2010

Susanna Rafart (Ripoll, 1962) escriu des de la consciència d’estar conferint incessantment a les buidors immenses de la vida (posem-hi la pròpia i també la col·lectiva) algun aliment d’aliments portentós que fos capaç de redimir-les de la foscor, i aquesta és una convicció que té a veure amb les vindicacions de les coses perdurables. D’aquí ve la defensa incondicional del pensament i la cultura –potser en el seu cas caldria parlar en especial de la fortalesa que té i que reporta la tradició– en l’aplicació més extensa de la paraula que d’una manera o altra s’imprimeix en cadascun dels seus llibres. En realitat, tota l’orfebreria de formes i de la llengua que Rafart aplica i esmerça en la creació poètica i literària en general fa part d’unes ambicions altes que es forgen en la concepció del pensament com a primera necessitat dins el trajecte dels processos creatius. Abans o després de la lectura d’aquest nou volum rellegeixin Pou de glaç (Proa, 2002), el llibre amb què Rafart va obtenir el premi Carles Riba l’any 2001. Per dir-ho d’una manera simbòlica, posem-hi que el volum s’obria amb les voracitats d’un Hölderlin i s’anava “construint” a mesura que s’acostava a les potències, per exemple, d’algú com ara T.S. Eliot i els seus Quatre quartets. Entremig, un finestral esbatanat a través del qual la poeta anava dialogant amb els poetes més estimats. I els llocs. Els indrets físics i els indrets no tan físics del cor i de l’emoció: la gran Itàlia, sempre i sobretot… “Passen cavalls que al mar fosc s’arroenten, / s’agullen les vesprades en pols d’or, / res no ens plaurà després d’aquesta terra”… Veuran que L’ocell a la cendra torna a contenir totes les gènesis d’una poesia que m’agrada dir-ne de sobrevol, en què dominen les preguntes (les interiors i les del món) i que defuig amb carn i ungla els pragmatismes de les respostes volàtils. Però hi ha una dosi important d’horitzons nous en el present volum; confins que tenen a veure amb l’exploració d’un viure i amb els desigs d’algú que es resisteix a creure que les persones estem predestinades a sucumbir a l’abisme d’una respiració única, d’un imaginari únic o d’unes aspiracions també úniques. El sobrevol expira, i en aquest sentit diria que L’ocell a la cendra és el llibre més líric de Rafart: “Tot d’una el mar / enarborat de veles: / i en el desguàs, les cendres”… En efecte, aquest ocell a la cendra podria fer al·lusió a les derrotes que som; podria contenir les constatacions del buit que ens assetja, del pas d’un temps a un altre o l’esbufec que ens condueix irreversiblement a una fi no pas desitjada. Però ja saben que les constatacions no són cap acceptació estricta de res. Veig en l’ocell un cant brau a la bellesa.

(Avui, suplement Cultura, 13-01-2011)

LA MALETA AL BUTXACA DE GENER 2011

La maleta
La maleta
Serguei Dovlàtov
Labreu Edicions. Barcelona, 2010
Amb Serguei Dovlàtov ens passa com amb Woody Allen: no ens importa gens que sempre ens parli d’ell mateix. Per exemple, de la seva (mala) vida de periodista a l’Estònia dels anys 70 (El compromiso), de la seva peculiar família (Los nuestros), de la seva feina com a guarda en un camp de presoners d’alta seguretat a Sibèria (La zona, també editada per Labreu) o revivint petits records a través dels vuit objectes que es va endur en una maleta quan va abandonar l’URSS el 1978 (La maleta). I encara ens importa menys que mai abandoni el seu estil de frases curtes, sense floritures, i el seu tarannà irònic i pessimista. La maleta està farcida de sentències sardònicament subtils que posen al descobert la tragicomèdia fora del temps i de l’espai en què viu la societat russa dels anys 60 i 70. Dovlàtov retrata amb una gran compassió, fatalisme i sentit de l’humor una sèrie de personatges que malden per mantenir un bri de llibertat personal en un ambient delirant, grotesc. Dovlàtov ja no escriurà més petites joies com aquesta -va morir abans de fer els 50-, però esperem impacients l’aparició de les que encara resten per traduir.

***

El voraç consumidor cultural. Albert Forns

10 de gener de 2011

Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt
He gaudit força amb el Minotaure de Dürrenmatt que va publicar LaBreu la primavera passada. Escrit com una tirallonga de prosa poètica i presentat vermell xiclet, l’Alabatre en qüestió ens presenta una reescriptura del mite del laberint -incest zoofílic desterrat a Creta i mort per un heroi, Sant Jordi a la grega- des del punt de vista del dolent de la pel·lícula, el minotaure. El text, però, és transparent com un mirall: sense autor, sense valoracions, sense perspectiva, sense moral. Minotaure com una dansa, com un toll d’aigua clara rierol avall.

Minotaure conté alguns passatges que m’han semblat extraordinaris, en concret aquells on la tendra prosa de Dürrenmatt s’abandona a un ball hipnòtic de presa, minotaure i mirall:

Ella va recular, mirant-lo amb els seus ulls grossos, i quan ell va començar a ballar, la donzella va començar a ballar, i amb ells van ballar els seus reflexos. Ell ballava la seva deformitat, ella ballava la seva bellesa, ell ballava la seva joia per havar-la trobada, ella ballava la seva por per haver estat trobada, ell ballava el seu alliberament, i ella ballava el seu destí, ell ballava el seu deler, ella ballava la seva curiositat, ell ballava el seu apropament i ella ballava el seu refús, ell ballava el seu endinsar-se, ella ballava la seva abraçada.

Mai havia llegit la descoberta de l’altre i del bé i del mal d’una manera tan translúcida i essencial.

***

CULTURA AVUI+ 6 de gener de 2011 (ANNA BALLBONA)

ORLANDEJANT

“Vaig convertir la reencarnació de Christina Rossetti”. “Compara Rossetti amb Pizarnik tocades/pels massa dolls d’amor per sostenir-los”.O també “la cambra de la senyora ballesté/per aquest espai la poeta agafarà/camèlies de juny de la bogeria insane(…)/escriure al dinou era una bestiesa senyora/si fa o no fa el mateix que al vint-i-ú gràcies”.Són alguns versos significatius del to d’Orlando natural el nou llibre de Mireia Vidal-Conte (Barcelona, 1970) I cinquè de la seva trajectòria com a poeta.

Aquest és un llibre agosarat, on l’autora assaja un salt més enllà. Aquí el diàleg amb la tradició –una deu constant que travessa la seva obra- s’accentua i es multiplica fins a esdevenir protagonista del llibre. Protagonista ja des del títol, que entronca amb la novel·La de Virginia Woolf i el seu món reflexiu.

Al pròleg d’aquest llibre – a diferència de molts pròelgs, aquest és recomanable i fins i tot necessari-, la professora Meri Torras dóna interessants claus que permetran al lector un endinsament més placid. Ajustadament, Torras assenyala que Vidal-Conte ”s’escriu a, amb, contra, des de, per, segons , sobre la tradició literària”.

A Woolf, Chrisitna Rossetti, Rosina Ballester, Felícia Fuster i Alejandra Pizarnik, entre altres, la poeta els rendeix tribut, les reconeix, homenatja I demostra voluntat de seguir-ne l’estela, però no queda aquí. L’autora cus un ampli teixit d’intertextualitats, de referències directes o velades. Orlandeja però tambñe fusteja o rossetteja. S’hi acara I s’hi confon per fer una reflexió a consciència, a estones anguniosa, experimental o estremidora, de les possibilitats de la paraula, del fet d’escriure, però també de tots els cantells de les identitats, de la dona i de la creadora. Les autores que convoca treuen el cap per les escletxes o obertures dels seus poemes.

Les quatre peces d’inici amb què obre foc són tota una declaració d’intencions: “poder escriure alguna cosa sobre això/de fangars I posits són fets/els ponts terrosos dels enllaços”.La interrogació, aquest resseguir-se en i amb les paraules completada amb la frase-esquerda que es repeteix de manera obsessive-“és difícil”- persisteixen al llarg d’Orlando natural.

L’aposta té beneficis.com els que hem comentat, que propicien un llibre arrodonit, i també riscos, com ara que la intertextualitat esdevingui carregosa o que les repeticions – buscades I n’hi ha que aconseguides- en alguna casos resulting un mantra llunyà.

El volum agafa un caire més volgudament metafísic que en altres llibres de l’autora: l’anterior, Margarides de fons, era més íntim, turmentat i punyent, i incloïa peces de prosa poètica. Pragari girava al voltant de l’estada a Praga, i el joc d’identitats basculava entre la ciutat i l’altra. L’Orlando natural constitueix una evolució natural –per qui s’imposa evolucionar- i interessant respecte a aquest pòsit anterior. Malgrat els pros, aquí s’hi produeix un plantejament valent i una multiplicació i del diàleg amb les alteritats.  De la narrativitata que podíem trobar en l’anterior, aquí passem a una depuració extrema – de vegades excessiva-, amb militància de la minúscula i de la no-puntuació, junt amb les repeticions, que donen als versos un ritme i un to brunzent, però també sincopat i, alguna vegada, marejador.

En tot cas, una de les troballes d’aquest nou Orlando és apreciar com el jo poètic va fent saltirons, dins aquest joc d’innumerables miralls identitaris, per escapolir-se d’etiquetes i definicions unívoques. L’immens poemsa Orlando natural situat a la meitat del llibre, concentra a la perfecció, és clar, el seu esperit: “com llàgrimes a l’esquena/ repuntes sorgeixes sutures la pressió d’ulls aliens/ com si fossis tu realment/aquell altre punt de vista”.

Un peu a la forca MARGINALIA

JORDI LLOVET El Pais 06/01/2011

A qualsevol temps de la història literària de França hi ha hagut poetes, novel.listes i dramaturgs amb una biografia no precisament modèlica. El segle XIX n’és ple —de Baudelaire a Lautréamont, passant per Verlaine i Rimbaud—; el segle XX també: vegeu els casos de Jean Genet, de Céline o d’Antonin Artaud. El segle XVI és més aviat santó, i va donar una florida de poetes, al voltant de la ciutat de Lió, que meravella: sembla clar que haver tingut una vida tirant a beatífica no està renyit amb ser capaç de construir versos com cal. Però també es pot dir al revés: la vida més cràpula no comporta necessàriament haver estat un mal poeta. Aquest segon és el cas d’un poeta del segle XV, Villon, François de Montcorbier a la pila, nascut a París l’any 1431, en ple domini dels anglesos arran de la guerra dels Cent Anys. La ciutat era llavors menuda, només amb dos o tres punts il·luminats de nit, sense cap instal·lació sanitària comunal, cau d’epidèmies, niu de lladregots, escenari del crim, tavernes a vessar, palestra de l’esport sexual més desenfrenat.

En aquest món va néixer, doncs, que va manllevar el cognom del protector en les mans del qual l’havia deixat la seva mare: Guillaume Villon. Aquest, en efecte, va ser home de bones i belles lletres, doctor en dret canònic i rector de Saint-Benoît le Bétourné, a París. El clergue, home de gran generositat i pietós, va ensenyar al futur poeta tot el que va poder, i el noi va fer estudis de Lletres a La Sorbona fins a esdevenir doctor —”Arts”, se’n deia, d’aquests estudis, fins fa pocs anys a França i Anglaterra—: així va conèixer l’escassa poesia valuosa del seu temps —Rutebeuf, Jehan de Meung, Charles d’Orléans, Christine de Pisan o Alain Chartier—, i, com era habitual, tant els grollers poetes goliards com els més refinats autors de Grècia i Roma. Amb tot aquest bagatge Villon no va convertir-se ni en sant, ni en savi o erudit: circumstàncies de la pròpia vida universitària a la ciutat el van portar més aviat pel camí del vagareig, el lladronici, el vi i la freqüentació de les cases de mala anomenada. Va matar en legítima defensa un eclesiàstic l’any 1455, i poc després va cometre un fructífer robatori al Collège de Navarre, del qual en va treure una petita fortuna. Aquesta va ser la dominant en tota la seva vida: furts, ebrietat, baralles, expolis, pillatges, malversacions i fugides.

Malgrat aquest curriculum Villon, com ja s’ha dit, va escriure una de les millors obres en vers del seu segle, molt valorada al cap de poc temps per Rabelais —que el converteix en personatge d’unes quantes pàgines del seu Gargantua—, després força oblidat als primers segles moderns, i molt revalorat, com el lector pot intuir, als dos segles més crapulosos de les lletres franceses, ja al·ludits.

Ara Andreu Subirats ens ofereix en català, per primeríssim cop, les Balades de Villon senceres —la major part extretes del que editorialment s’ha anomenat des de sempre el Testament—, a Edicions LaBreu, Barcelona, 2010, en prosa més que en vers, però amb una gran justícia quant a l’original, de francès arcaic, difícil sempre, més encara quan Villon escriu en gerga, i amb notes d’enorme valor. Hi apareixen ecos de llocs comuns antics, com l’ubi sunt i el carpe diem, però no hi manquen les brutícies, el desvergonyiment, el cinisme i la impudícia: “Estimem la marranada i la marranada ens envolta; | fugim de l’honor i l’honor ens defuig | en el bordell en què tenim estada”; “Ja pots ser traïdor perjur i sense honor, | ja pots ser lladre que furta i robador; | i què? on creus que va a parar el botí? | Tot es despèn en putes i mal vi”.

Quan, després de moltes aventures, a Villon van fer-lo pres i el van condemnar a la forca, encara va tenir esma per escriure aquest quartet: “Jo sóc François, cosa que em pesa, | nascut a París, prop de Pontoise; | i penjat d’una corda de sis peus | sabrà mon coll quant mon cul pesa.” Li van commutar la pena, es va escapar i va fer-se fonedís l’any 1463; des de llavors, ningú n’ha sabut res.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

%d bloggers like this: